El vi

La meva vida ha estat marcada pel vi. De petita el meu avi ens deia: “El pa fa carn i el vi fa sang”; per tant, tota la canalla de casa bevíem vi amb sifó durant els àpats i, per berenar, la iaia sovint ens donava una bona llesca de pa amb vi i sucre…
Quan era una adolescent bevíem sangria a les verbenes que organitzàvem al terrat de casa meva, o al pati d’alguna amiga. La joventut la vaig passar anant de tapes al barri vell, en llocs con La Bodega Andaluza, el Bar Sevilla o el Bar Vicente, on els xatos de vi acompanyaven unes delicioses patates braves o uns suculents plats de “callos”.
Quan em vaig casar amb aquell arquitecte de Barcelona, el vi de taula per a cada dia era un Rioja de la millor collita… Els dies de festa, ell i els seus amics es vantaven de descobrir les més insòlites sensacions a cada nova ampolla que tastaven, i sempre n’apareixien de desconegudes, descobertes en alguna “vinoteca” especial, que només ells sabien. Mentre elucubraven fent-se els entesos, jo anava bevent en silenci. Quan eren fora, anava a la cuina i m’acabava les copes. Era el meu plaer secret.
Al cap d’uns anys m’havia convertit en una alcohòlica en tota regla. Ja no tenia cura de la casa, ni dels fills; no m’arreglava, no sortia…i si algun cop volia anar amb el meu home a algun sopar d’aquells de “tastavins”, ell no em deixava acompanyar-lo. L’avergonyia que els seus amics em veiessin en el meu estat habitual d’embriaguesa.
Em va demanar molts cops que em sotmetés a un tractament, però jo m’hi negava sempre, ja que només de pensar que em farien deixar de beure m’era insuportable. Al final ens vam divorciar, però com que el jutge em va trobar incapaç de dur una vida ordenada, la custòdia dels fills va passar al “senyor perfecte”. Em vaig trobar al carrer, sense ofici ni benefici, sense diners i sense casa. No volia tornar a Manresa, a ser la riota dels veïns, així que anava voltant pel meu antic barri, demanant alguna cosa per a un entrepà, i dormint als caixers, que eren llocs segurs i protegits del fred.
Una nit van entrar tres noiets de casa bona, amb el seu uniforme d’escola privada, i van començar a fer broma del meu bric de Don Simón. Jo els vaig engegar a la merda i va semblar que s’espantaven i fugien de la “bruixa borratxa”. Si s’haguessin adonat que jo sóc la mare d’uns nois com ells, que potser van a la seva escola… Al cap d’una hora ja m’havia endormiscat. Llavors va entrar un de sol, el més jove, i em va ruixar amb un líquid que semblava gasolina. Jo vaig aixecar-me i el volia fer sortir. Vaig empènyer la porta perquè a fora ha havia els altres dos. Però tenien més força que jo, van obrir i em van llençar un misto encès. Les flames em van envoltar ràpidament.
Ara em trobo allà on em deia el meu avi: “A l’infern del Rajolí, que és ple de bótes de vi i tancat amb una branca de pi”.

PETITA CRÒNICA…

PETITA CRÒNICA D’UNA INICIATIVA ANOMENADA “INSTANTÀNIES LITERÀRIES”

 

Tot Lletres, Associació Cultural,  ja és al carrer.

 

Ahir diumenge, prodigiosament il·luminats per un dia meravellós, sens dubte preludi d’una primavera ja pròxima, l’Associació Cultural Tot Lletres es va donar a conèixer, dins el marc jovial de les Festes de la Misteriosa Llum i de la Fira de l’Aixada.

Des de la carpa instal·lada a la plaça de Sant Domènec, diversos dels seus socis, convidaven a vianants i passejants a participar en la iniciativa “Instantànies literàries de la Llum”, que consistia en escriure un text inspirat en els fets succeïts l’any 1345 i que els manresans reviuen aquests dies.  Durant tot el matí es van anar recollint textos de tota mena en un ambient distès, que va apropar inquietuds diverses i va permetre canviar impressions, opinions i gustos literaris a tots aquells lletraferits que es van acostar a la carpa.

A la tarda, en una íntima sala d’actes de la Biblioteca del Casino, davant d’un públic, potser no gaire nombrós, però sí, molt entregat, va tenir lloc la lectura de textos seleccionats, alguns llegits pels seus propis autors, que va servir per donar colofó a la diada literària que amb tanta il·lusió havien preparat els amics de Tot Lletres, amb l’esperança que l’iniciativa es repeteixi i creixi en participació els propers anys.

INSTANTÀNIES LITERÀRIES

Mirall d’armari

Quan era petita la iaia em va ensenyar un truc: si poses dos miralls de l’armari en angle i tu et poses a un costat, pots veure’t multiplicada moltes vegades, cada cop més endins. Jo ho feia servir per fer un espectacle de “Can-Can”: si aixecava la cama o movia el braç, milers de nenes feien el mateix, amb precisió exacta, com les noies del Radio City Music Hall de Nova York del que tant em parlava el meu avi, encara que només les havia vist al cinema. Quan els meus avis es van casar, el maig de 1906, van comprar-se un llit i un armari dels que es diuen “alfonsins”, ja que l’any del seu casament va coincidir amb el d’Alfons XII i era la moda del moment. En aquell llit van néixer els seus quatre fills, tres noies i un noi, el meu pare. Les seves tres filles també hi van donar a llum la primera criatura, ja que anaven a casa de la mare per sentir-se més acompanyades. Finalment, al cap de vuitanta anys, vaig heretar els mobles de l’habitació gràcies a la tieta Lola, la més jove de les germanes.
Quan em miro al mirall d’aquest armari, que és a la nostra cambra des del meu casament, veig un reguitzell de dones de la família que van fent-se més petites com més reculo en el temps. La iaia Cintona, la que el va estrenar, va tenir els fills aferrada als barrons del capçal del llit, estrenyent els llavis i gemegant fluixet, per no esverar la gent de casa. L’ajudava una veïna, ja que la sogra i les cunyades més aviat li feien nosa. El meu avi no apareixia fins que tot era al seu lloc… Al cap de vuit dies la Cintona se n’anava a la fàbrica, amb el cabàs de la criatura, perquè pogués mamar quan tocava. Un cop tipa, la posava sota el teler, i amb el soroll de les màquines s’adormia fins al cap d’unes hores. Així va criar-los a tots.
Les seves filles van ser una altra història: la Maria, la gran, era tota una senyoreta. Però el part se li va complicar, el nen era molt gros i no volia sortir. Al cap d’unes hores la iaia va fer dues piles de quatre totxos cadascuna, amb una palangana folrada de draps al mig. Li va fer posar un peu a cada columna, i ajupida allà damunt, va haver d’anar empenyent fins que el Ramonet va caure a la palangana. Després d’aquella terrible experiència es va negar a tenir més fills. La Lluïsa, la segona, va poder parir al llit, però també va patir molt pel cap de la criatura, i no va voler repetir l’experiència. En cavi la Lola, la petita, ho va viure d’una altra manera: potser perquè la nena que portava era primeta i menuda, va tenir un part tranquil, acompanyada de la mare i les germanes grans, expertes en aquests afers. Com que no es va desenganyar tant com elles, va tenir una altra filla al cap de quatre anys, ja a casa seva. No hi va haver més parts al llit dels avis.
Ara, a la filera centenària hi apareixen les meves cosines: la Marilú, morta fa cinc anys, soltera i amargada; la Maria Rosa, mare d’un noi i dues noies, que també han tingut nenes i la Maria Teresa, germana seva i que només va tenir nois. Sort que ara té una néta que s’assembla molt a ella. Aquestes nenes ja treuen el cap al fons de la imatge. Jo, la més petita de la família, he tingut dues filles més. Estic esperant amb impaciència que em donin alguna néta perquè s’afegeixi a la línia de dones fortes del mirall.

Bitllet d’anada i tornada

El tren en el que viatja l’Agustí s’ha aturat entre dues estacions. L’home mira per la finestra i només veu un camp d’herba i alguns arbres. Passen alguns minuts i un tren que ve en direcció contrària s’atura a la mateixa alçada. La finestra de l’Agustí queda enfront d’una finestra de l’altre comboi. Mira encuriosit, perquè sempre ens agrada mirar aquells que viatgen als altres trens. Una dona morena aixeca la vista i el mira des del vagó que queda davant seu. I es miren als ulls llargament com si cada un descobrís en l’altre quelcom amagat en els racons de la memòria. L’Agustí tanca els seus ulls momentàniament i els torna a obrir poc convençut que la visió d’aquella dona que el mira amb ulls foscos sigui real. Ella encara hi és quan els torna a obrir, els trens no s’han mogut de lloc. I l’expressió d’ella sembla sortir de l’astorament i dibuixa quelcom que vol ser un somriure però que no l’acaba de ser. Ell ja està segur, és la Margarida, la seva Margarida. Han passat deu anys i la té allà al davant. De cop el tren es comença a moure. No sap si és el seu o el d’ella. Prenc velocitat i l’home s’aixeca i veu per la finestra com l’altre tren s’allunya i sent que el seu també es comença a bellugar però en direcció contrària. Era ella, ho sap. El que no sap és que al seu costat seia un noi de nou anys i que és el fill de tots dos.