La foneria

Tenia el telèfon a la mà i em distreia donant-li voltes mentre rumiava allò que estava a punt de fer. El número me’l sabia de memòria. Feia tres dies que em ballava pel cap mentre em repetia una i altra vegada que sí, que el meu cas era realment desesperat. Els nou dígits i una frase eren una visió recorrent durant aquells dies de gener. “En las situaciones desesperadas soy vuestro último recurso”. Aquella era la frase que semblava la solució a tots els meus maldecaps.
Tres dies abans sortia del meu banc després de parlar per enèsima vegada amb la seva directora. Aquella noieta tan bufona i sofisticada havia respost amb un “no” rotund i inapel•lable la meva petició. Havíem parlat estona de la crisi apocalíptica que semblava voler engolir no només les petites empreses com la meva sinó també els propis bancs. Jo havia demanat, gairebé suplicat, un préstec que em permetés pagar las nòmines endarrerides (inclosa paga extra de Nadal), l’IVA del darrer trimestre i els proveïdors que em collaven més. La resposta havia estat l’esperada. Quan sortia del banc vaig trobar-me amb el Benet, vell conegut i propietari d’una petita empresa d’un sector diferent al meu però igualment amb l’aigua fins al coll. Però en el cas del Benet hi havia un avantatja que en el meu no existia: tenia una dona que dissenyava joies per a una important i coneguda empresa i guanyava diners a cabassos. Érem allà parlant de tot plegat, quan se’ns va acostar un home jove, negre, vestit amb texans, vambes i samarreta. Vàrem fingir que no el vèiem però ell insistia en entregar-nos un paperet. Vaig pensar que ens demanava diners. Quina altra cosa es pot pensar en aquests temps que corren?. Però potser perquè ens deixés tranquils vaig allargar la mà per agafar un d’aquells paperets que em vaig ficar a la butxaca sense mirar. Només quan ja era a casa, després de consultar a dos directors més de sucursal que em van donar la mateixa resposta que la rutilant directora, vaig treure el paper i em va cridar l’atenció aquella frase, així que vaig continuar llegint. Una mena de bruixot africà, “un gran vidente” com ell s’autodefinia, s’oferia per resoldre qualsevol tipus de problemes. Jo els tenia tots: l’empresa, aquella petita foneria que havia creat el meu avi que s’anava en orris; la meva dona que m’havia deixat per culpa dels deutes acumulats i a sobre em reclamava més diners; i unes pedres al fetge que m’havien d’operar. Potser sí que ja havia esgotat tot els recursos possibles.
Recordo haver marcat aquell número tres cops. Cada vegada em penedia i penjava en sentir la primera trucada, fins que la quarta vegada algú se’m va avançar i no em va deixar temps per desdir-me. Vaig acabar concertant una cita amb el “maestro Gorna”, que és el nom que em va donar. De totes les coses rares que vaig trobar en aquell pis del barri antic de la ciutat, de la gent que hi havia esperant per entrevistar-se amb el “gran vidente”- fins i tot alguns coneguts meus que van fingir no reconèixer-me, exactament com jo a ells- no cal fer gaire esment. De tot el que aquell home em va preguntar i que jo vaig contestar amb sinceritat com si m’hi anés la vida (de fet m’hi anava). De tot el que va fer i em va demanar que fes conservo a hores d’ara un record vague i fragmentat. Jo estava desesperat del tot i disposat a fer el que calgués per tal de salvar l’empresa. No volia que aquella petita foneria que havia creat l’avi Maure i que havia seguit amb el pare, morts tots dos feia una colla d’anys, acabés com tantes altres que plegaven tots els dies. Si per això havia de fer servir màgia negra, vudú, o qualsevol altra raresa en les que mai no havia cregut fins aleshores, m’era igual. Pressentia que no se m’oferiria cap més oportunitat. Es tractava de cremar les naus i sortir-me’n o enfonsar-me del tot. I és que els honoraris d’aquell senyor no eren pas irrisoris. Però no m’ho vaig rumiar gaire. I sí, em vaig gastar l’últim fons que em quedava per pagar les quotes de la Seguretat Social, un pagament que per a mi sempre havia estat sagrat.
El cas és que fos sort, màgia o qualsevol altra cosa, va funcionar. Vaig aconseguir un contracte de subministrament com caigut del cel, amb una empresa que pagava a trenta dies i sense demora i que a més a més em va avançar part dels diners que devia. Amb aquell contracte, un dels bancs em va obrir una mica la porta i m’oferí un petit crèdit. Així fou com la foneria de l’avi es va salvar d’abaixar definitivament la persiana i els meus treballadors van passar d’amenaçar-me cada vegada amb més contundència a veure’m com el seu salvador.
Però tot en aquesta vida ens passa factura més tard o més d’hora. No podia ser de cap altra manera. El dia que tornava del jutjat on havia saldat el deute amb la meva ex-dona, un eixelebrat va envair el carril per on circulava de camí a la foneria i no el vaig poder esquivar. D’això fa sis mesos.
Malgrat tot he aconseguit tornar a ser feliç. Ara sóc a la meva habitació esperant que la Isabel arribi de la seva sessió de rehabilitació. Em pentino amb cura doncs encara tinc cabells per pentinar encara que molts siguin blancs. M’arreglo el coll de la camisa. Em col•loco bé els camals dels pantalons perquè no siguin tan evidents els monyons als què van quedar reduïdes les meves cames. Ja sento la cadira de la Isabel que grinyola pel passadís. Estic content. Ens han dit que aviat podrem deixar l’institut Guttmann on ens hem conegut i començar a espavilar-nos nosaltres sols. Sé que ho aconseguirem. Ens estimem i això és el més important. Quan entra la Isabel els ulls se m’humitegen. M’he tornat així de sensible i les emocions aflueixen sense aturador. Quan recordo aquell “maestro Gorna” penso que al capdavall la màgia no hi devia tenir res a veure. Ara podria dir que sí, que crec en la màgia, però en una altra mena de màgia, la que de veritat ens empeny a viure, la de l’amor.

Maig de 2012

Mª Carme Martín

La nena del mirall

Relat finalista al concurs de Sant Jordi de Cal Gravat 2012
La nena del mirall
Es diu dels miralls que tenen propietats màgiques. Propietats màgiques i també malignes. La literatura i el mite ens parlen de miralls que contenen éssers fantàstics al seu interior; de miralls profanats per criatures rebels; de miralls que ens expliquen veritats que no volem acceptar i de mons inaudits que existeixen a l’altra banda del cristall. Així mateix, el saber popular i el folklore ens alerten dels miralls que es trenquen fent miques les imatges tancades al seu interior, cruel metàfora del trencament del propi jo en infinits bocins impossibles de recompondre.
Només ara, ara que sé que el final s’acosta inexorable. Ara que les meves articulacions han perdut la seva flexibilitat i només m’obeeixen a mitges amb reflexos lents. Ara que els meus sentits em mostren amb més distorsió que mai un món que no és ni mai va ésser. Només ara, carregada d’anys i de xacres puc arribar a comprendre el poder dels miralls.
M’explicaren que la meva primera reacció de nena davant d’un mirall va ser de por. Jo no puc recordar aquella nena d’un any escàs que un dia llunyà agafà un mirall rodó entre les seves manetes i va descobrir en la superfície llisa i lluenta un rostre humà que se la mirava amb ulls foscos mig amagats per les llargues pestanyes i les galtes molsudes i enrojolades. No puc recordar, com no ho pot fer ningú, aquell món anterior a les paraules i a la consciència. Deia la mare que em vaig quedar mirant a la petita nena del mirall, aquella nena irrepetible de nas de botó i boca petita, de cabells foscos i rebels que s’entortolligaven en rínxols al voltant de la cara. Em deia que primer vaig somriure, vaig somriure a l’altra nena que em retornà el gest. Però després vaig voler acariciar les galtes vermelles i tocar el seu nas. I la meva mà inicià el gest i també la seva. I ambdues es trobaren en una superfície dura, llisa i freda. Llavors les dues nenes varen dibuixar en els seus rostres bessons una ganyota de dolor i de por i s’allunyaren enmig de sanglots, encara que només una plorava de veritat. Em vaig abraçar amb força al coll de la mare mentre tancava els ulls. I no vaig voler tornar a mirar, durant molt de temps, a aquella nena freda i dura que vivia dins del mirall.
Però amb el pas del temps vaig oblidar aquella primera i cruel mentida. I vaig descobrir altres rostres, altres ulls que em miraven, altres mans que m’acariciaven, càlides i tendres. No recordo tampoc el moment en el que la persuasió de la mare i dels meus germans grans em va portar a fer les paus amb els miralls. Diuen que de mica en mica em vaig anar acostumant a mirar aquella imatge que deien que era jo i que, com jo, es deia Mercè. Així se’m va fer familiar aquell rostre molt més proporcionat, els ulls foscos rere les llargues pestanyes, una boca somrient i uns cabells que, tot i continuar sent indòmits, s’avenien a ésser domesticats en dolorosos recollits. Li vaig perdre la por a aquella imatge, però mai no va deixar de ser un misteri la nena que vivia dins del mirall, aquella altra Mercè.
D’aquesta manera, amb el temps lent de la infantesa vaig assimilar que la nena del mirall era jo mateixa, i que ella no faria mai cap gest que no fos meu, però a canvi jo no podria mai sentir la seva veu ni el tacte de la seva pell sota els meus dits. Vaig créixer i, com tantes altres coses al meu voltant, els miralls perderen les seves propietats màgiques. De mica en mica la nena del mirall va canviar i esdevingué una adolescent de malucs amples i pits ferms, de llargues cames i amb la cara coberta de grans. La nena va desaparèixer, o potser només es va amagar. I jo vaig descobrir que l’altra, la Mercè adolescent, la que em mirava amb ànsia a la recerca de defectes incorregibles, de tares corporals sense remei, m’acusava i m’avergonyia. En aquells anys durs de canvi no vaig aconseguir mai sentir-me orgullosa del meu cos, ni de la meva cara i el mirall va tornar a convertir-se en un objecte pervers que només em feia veure allò que jo volia amagar. Fou un enemic implacable que es complaïa en accentuar la irregularitat de la meva dentadura, l’estretor del meu front i la rebel•lia d’uns cabells entestats a corbar-se cap amunt encara que els tallés més i més. I aquell l’enemic no tenia cap recança ni pudor en mostrar les imperfeccions de la meva pell ni les de la meva silueta, molt llunyana a la dels models de les revistes i les actrius del cinema. Però tot plegat era un martiri al que no podia deixar de sotmetre’m. Tornava una vegada i una altra a mirar dins del mirall esperant el miracle que fes desaparèixer tot allò que no m’agradava.
Però totes les fases de la vida tenen un final, inclosa l’adolescència. I vaig tornar a aprendre a mirar-me en uns ulls que no eren els meus. El món va ensenyar-me que més enllà de l’adolescent del mirall existien moltes altres persones, persones que m’estimaven i m’apreciaven tal com era, i que m’ensenyaren que existien dimensions a les quals cap mirall no podria arribar mai. Van passar els anys. Molts. Massa temps durant el que vaig ignorar i oblidar els miralls. Vaig ignorar el seu poder, vaig voler creure que les seves imatges no significaven absolutament res i que mai visqué en ells una nena freda ni una adolescent desenganyada. Em vaig voler creure que mai més em caldria mirar-me en un mirall per tal de conèixer la persona que jo era. Ara sé que els vaig ignorar deliberada i equivocadament, i que amb aquest gest em negava una part de mi mateixa. Vaig creure en la meva supèrbia que mai més res ni ningú tornaria a jutjar-me. Mentre va durar aquest temps sense miralls, vaig guanyar i també vaig perdre, vaig ser feliç i també em vaig sentir dissortada, però per sobre de tot em vaig negar a recordar. Ni tan sols després de néixer el meu primer fill li vaig voler explicar la història de la nena que jo em pensava que vivia a dins del mirall, ni anys més tard quan va arribar al món l’Helena.
Els meus fills es varen fer adults sense que jo me n’adonés. Vivia una vida centrada en ells, en atendre les seves necessitats, obsessionada per deslliurar-los de dolors i dificultats. Havia renunciat no només als miralls sinó a moltes altres coses sense ser-ne conscient. Fou la meva filla, adulta, si és que mai les mares els podem considerar com a tals, qui amb la seva visió clara i singular de les coses em va fer entendre tot el que havia anat deixant de banda. Vam ser amigues, molt bones amigues i es va convertir en la persona més imprescindible de la meva vida. Molt més que el seu pare, un bon home i espòs, que mai, en tots els anys del nostre matrimoni, va tenir una paraula de retret ni un gest de rebuig, potser perquè mai em va arribar a conèixer de veritat ni va saber viure la meva vida. Molt més que el meu fill, l’Albert, nen fet adult abans d’hora i adolescent seriós i bolcat en uns llibres que jo no podia entendre. Fou l’Helena qui em va revelar l’engany del Tomàs, l’engany en què vivia feia temps. Era una veritat que en el fons jo ja coneixia. Com no havia de saber que el meu marit m’enganyava amb una altra dona? Però em negava a reconèixer-ho, submergida en una vida còmoda i sense ensurts, en aquella caseta unifamiliar d’un barri perifèric, una vida grisa de matins atrafegats fent de mestressa de casa i tardes plàcides davant la televisió vivint vides alienes i fictícies. Llavors l’Albert havia marxat a estudiar als Estats Units i l’Helena se’n volia anar a viure amb un funcionari de correus. Vaig saber que em quedaria sola i que no tindria més remei que plantar cara a la nena que em miraria des de dins del mirall.
Tot va passar en una tarda. Era sola a casa, com tantes tardes i em vaig veure reflectida al vidre de la porta de la sala d’estar. Durant uns segons, vaig pensar que aquella ombra, que havia vist sense veure tantes vegades, era algú estrany que havia entrat a la casa. Però ja no podia ignorar-la més. La imatge m’empaitava per tots els vidres, per tots els miralls, una ombra inquietant dins de la buidor de la tarda. I tot fugint-ne me la vaig trobar de cara. Podem fugir de tot i de tothom excepte de nosaltres mateixos. Finalment li vaig plantar cara al mirall de la porta de l’armari de roure de l’habitació. I vaig descobrir que aquella dona que em mirava era una criatura de rostre amargat i ple d’arrugues, de carns blanes mig amagades per unes robes gastades i que poc l’afavorien, amb els peus ficats dins d’uns mitjons esportius i unes sabatilles sense calçar. Vaig veure aquells cabells descolorits i llardosos, debilitats a força de remeis casolans i inútils contra les canes, recollits de qualsevol manera amb agulles de colors. Vaig veure uns ulls foscos i enfonsats, envoltats de plecs greixosos, uns llavis despenjats i un coll mig perdut dins d’una papada flàccida. Em vaig estrènyer la samarreta ample i vaig descobrir que els meus pits eren dues bosses que penjaven sobre la boca de l’estómac. Vaig odiar aquella imatge, aquell reflex d’una vida feta malbé. El que veia era molt més que una imatge, era un símbol de tot allò en que havia convertit la meva vida.
Aquella tarda vaig plorar. Vaig plorar sense consol per tot allò que havia perdut, per tot allò que mai ja no esdevindria, els anys perduts no tornen. Així em va trobar l’Helena quan va tornar a casa. No em van caldre gaires paraules per fer-li entendre. Ella sempre m’entenia, potser millor que jo mateixa. Vaig saber que no tenia altra opció si no volia deixar que la vida se m’acabés escapant de les mans. Hi ha moments així, punts d’inflexió en els que ens adonem que cal redreçar el rumb si no volen naufragar definitivament. Em vaig sotmetre a l’examen, a les crítiques, als retrets d’aquella dona que em mirava severament des del fons del mirall i que m’acusava d’haver malgastat tota una vida, d’haver-me consumit en la falsedat, de no haver estat capaç de retenir al meu costat a un home bo, d’haver-me deixat perdre la joventut. Encara que tanqués els ulls, la continuava veient. Sentia com es clavaven als meus ulls aquells altres tan semblats, però freds i implacables. Em tenia acorralada, era jo i no una altra, jo i no la protagonista d’una telenovel•la o un “reality show”. Aquella dona era allà i hi seria per la resta de la meva vida. La culpa i la humiliació em colpien i vaig pensar que no seria capaç de suportar-ho. Però l’instint de supervivència és massa poderós, i el temps, malgrat tot, una amarga i efectiva medicina. El Tomàs i jo ens vàrem divorciar i ens vàrem vendre aquella casa al barri de Cal Gravat, una casa plena de records, bons i dolents. L’Helena se’n va anar a viure amb el carter i l’Albert es va quedar definitivament als Estats Units. Em vaig quedar sola. Havia de començar de zero.
Em vaig traslladar a un pis petit al centre de la ciutat. Vaig buscar una feina i em vaig apuntar a cursos de comptabilitat i informàtica. Vaig prendre consciència de qui era realment i del que podia fer amb la meva vida i vaig decidir plantar cara al món, aquell món que se m’apareixia ple de miralls acusadors. Havia de fer les paus amb la Mercè del mirall, aquella part de mi mateixa que havia deixat de banda. L’esforç, amb el temps, va tenir la seva recompensa i arribà un dia en que vaig tornar a ser feliç, feliç de debò. Llavors vaig poder somriure a la dona adulta que em mirava des de la superfície freda amb la convicció de que ella ja no tornaria a jutjar-me ni jo a ignorar-la. I amb més temps encara vaig trobar una persona amb qui compartir les penes i les alegries. El Rafel, el peixater del mercat, es va convertir, sense que jo m’adonés, en l’home de la meva vida.
És ell, el Rafel qui escriu aquestes paraules que a mi em fugen dels dits i del pensament. Ara som a Boston, amb l’Albert. Per darrer cop. Ara és com si tot passés per darrera vegada. Tot se m’oblida, el meu cervell malalt és incapaç de retenir les coses que jo m’entesto a recordar. Les paraules perden el seu sentit i els rostres del qui m’envolten esdevenen estranys. Només de tant en tant, cada cop amb menys freqüència, vénen curts períodes de lucidesa. Sé que em moro, potser no el cos, però sí l’ànima, i arribarà un moment en que ja no em quedarà res ni ningú perquè tot s’haurà esborrat. L’Helena, el darrer cop que ens vam trobar, fingia no saber res. O potser només feia veure que fingia. Com si no sabéssim totes dues que això s’acaba.
He vist una dona desconeguda al mirall. Té els cabells blancs i arrissats i els ulls molt foscos, enfonsats en una cara plena d’ossos i de solcs. Tinc molta por. Sé que vol sortir del mirall i endur-se’m amb ella, allà on jo no vull anar. No sóc jo. No ho sóc. Ella no hauria de ser-hi, perquè al mirall qui viu és una nena de galtes vermelles i ulls vius. Aquesta dona no pot haver-la suplantat. La vull veure, vull tornar-la a veure, encara que sigui per darrera vegada, a la nena que viu dins del mirall.

M Carme Martín

Renéixer

Els arbres nus a la vora del riu
alcen les branques al cel,
esperen la verda fulla,
que la primavera portarà
a la gropa dels estels.

El sol finalment es desfà
de la tirana nit d’hivern,
la llum guanya la partida
i pinta el món que es desperta
amb dits esdevinguts pinzells.

Una flor vol obrir-se
groga i blanca al meu terrat,
me la miro, ella em mira,
hem passat l’hivern amagades,
ha arribat l’hora de volar.

Pels cels blaus
d’un món que reneix,
pels camins verds
de l’herba tendra,
per les onades
de la mar que canta,
per les besades
d’uns llavis humits,
per la música
de flautes i de violins.

Però sé que aquesta primavera
no arriba a tothom per igual,
que no dona treva al dolor,
que la mort campa
per allà on vol.
I que hi ha flors que
es marceixen
sense haver vist el sol.

M Carme M

Records de guerra

Ens duien a l’escorxador.
Havíem de matar.
Matar per salvar la pàtria.
Nosaltres no volíem
salvar la pàtria;
nosaltres ens volíem salvar.

Vam fugir.
Ens vam amagar.
Fugir no és viure;
és provar de sobreviure.
Alguns ho vam aconseguir,
d’altres van trobar la mort.

Ara, ja vells, podem recordar.
Ha costat obrir les portes del record.
Recordar és guarir.
Tard però necessari.
Cal que l’home aprengui
a no voler salvar res matant.

La guerra, l’escorxador, la mort…
Fugir, sobreviure, recordar, guarir…

MM Morera

Engrunes d’estatut

Apàtrida regirat, més mort que no pas viu;
és com em sento jo d’escoltar les raons
que bandegen, sense por ni rubor
aquests analfabets salvadors de la pàtria.

La pàtria que m’estimo no pas s’assembla a això.

Me l’estan oferint com si fos una engruna,
trobada en el rebost.

Lliure ets, si és que vols caminar
per camins descarnats, mutilats,
esquinçats, plens de pus.

Jo no vull caminar de la mà,
ni al davant ni al darrere; al costat.
No vull ser ni millor ni pitjor;
Vull ser igual

Em vull poder expressar amb la llengua que és meva,
del meus avantpassats.
N’hi ha que van morir
volent-la defensar.

“ No sé per a quina raó, em volen fer callar”.
,
Quan convé sóc estranger, segons com
sóc una branca de l’arbre que amorria a tots,
sota una ombra molt llarga.

Més enllà d’aquesta terra ens han de sentir cridar,
que no ens cal tindre rei per ser un poble sobirà.

Perquè jo sóc d’un país que se sent estat i pàtria,
orgullós d’aquesta gent, del meu idioma i de la raça,
que ens van fer conqueridors
de la mar mediterrània.

Un milió de catalans manifestant, al carrer,
Demandes de llibertat.

Que suri la llum, des del llindar del foc
amb la força d’un cavall desbocat,
que ens arreplegui a tots i així podrem volar.

Francesc Lineros

Dia de mercat

Quan comença a despuntar el dia ja fa estona que el Bernat tresca pels camins plens de fang que porten a la ciutat. L’ase, coix i amb un ull malalt i ple de mosques arrossega una gàbia amb el bestiar que el noi vol vendre al mercat dels dissabtes. Dues gallines, un gall, un porc i tres conills s’amunteguen entre mig dels barrots de fusta. També porta el noi un farcell amb uns quants formatges i herbes del bosc. És tot el que té per portar a vendre i poder comprar a canvi sal i oli per poder assaonar la carn de l’altre porc que van matar. Tenen a la casa de fustes mal ajustades per on sempre passa l’aire un parell de cabres que els donen llet amb la que les seves dues germanes petites fan els formatges. Ja se’ls ha acabat la farina que van obtenir amb la collita dolenta de blat de l’any passat. El Bernat no veu com pot alimentar durant gaires mesos les cinc persones que viuen a casa sense comptar-se ell. Les dues germanes, els dos germans, massa petits encara per entendre res i una àvia que repapieja. La mare va morir en el darrer part, dos anys enrere i el pare el passat hivern amb l’epidèmia de pesta negra. Totes les seves esperances són en aquest viatge a la ciutat. Aviat tornaran a passar els recaptadors del senyor del castell i de les terres a cobrar el delme. No vol pensar en el que passarà si no té els diners.
És primavera i per tot arreu s’obren flors, però ell no les veu. Busca un lloc per on poder travessar el riu a gual. Si ho fa no haurà de pagar per creuar pel pont que hi ha a l’entrada de la ciutat. No és fàcil perquè el corrent és fort i crescut per la darrera pluja i l’ase, menut i dèbil, gairebé no pot amb la força de l’aigua. Al final ho aconsegueixen i tots arriben molls i cansats a l’altra riba. Quan arriben a ciutat, en Bernat torna a meravellar-se de la quantitat de gent, de bèsties i de carros que circulen pels carrers. Els millors llocs per vendre ja estan agafats, però aconsegueix un raconet a la Plaça Major. Al seu costar, un ferrer alça una columna de fum que li cou als ulls. A l’altra banda, una noia que sembla força bufona comença a muntar una parada de teles. En Bernat mira al seu voltant. No ho ha fet mai això d’anar a vendre a mercat i no ho faria si no fos per la necessitat que té de guanyar algunes monedes. En una bosseta de pell porta les poques que encara li queden. Des d’allà veu com al turó del Puigcardener els picapedrers treballen en la construcció de la nova església. La ciutat té problemes amb el bisbe de Vic, les coses no van bé i el Bernat veu molts captaires i malalts que volten pels carrers. De cop i volta s’esdevé un aldarull, uns guàrdies comencen a fer fora la gent perquè ha de passar una comitiva. El Bernat veu passar un cavall blanc que munta una dama jove i alça els ulls per mirar aquella dona de pell blanca i fina, vestida amb elegància i guarnida de joies. I passa que les seves mirades es troben, que la dama també el mira a ell i el continua mirant amb un lleuger somriure fins i tot quan ja ha passat de llarg i s’ha de girar per continuar-lo mirant. El noi sent com el cor li batega fort perquè mai no ha vist una dona tan bella. Fins llavors no s’havia fixat mai gaire en cap dona, ni tan sols en la Rosalia, aquella noieta que sempre procura trobar-se’l pels camps i que té la secreta esperança de convertir-se en la seva muller.
De tant en tant s’acosta algú per preguntar el preu de les seves mercaderies. Però no hi ha sort. A mig matí sembla que la cosa es començar a animar i aconsegueix vendre en poca estona els formatges i el porc. Les monedes ara sonen bé a la bossa, però no en té prou per tot. Finalment la sort li somriu. Ha aconseguit un bon preu, ara ha de comprar el que li falta per casa i es dedica a voltar per les altres parades. Voldria comprar-se alguna cosa per menjar, doncs no porta res al sarró tret d’un rosegó de pa i passa pel costat de parades que venen dolços lluents que regalimen mel, però no, necessita els diners per una altra cosa. Quan arriba a una petita plaça on un vidrier té la seva parada veu amb sorpresa una dona que es mira els objectes de vidre exposats. És la dama del cavall. El noi es queda paralitzat i no gosa apropar-se. Però ella, com si intuís quelcom es gira i el reconeix, i li somriu. El Bernat també somriu i fa unes passes, però llavors una dona grassa, que ha baixat d’un altre cavall agafa a la dama del braç i se l’emporta cap a l’interior d’una botiga. El noi es queda esperant que surtin. I així una estona després aconsegueix tornar-la a veure. Es tornen a mirar llargament fins que ella marxa. El Bernat sospira, agafa les regnes de l’ase i decideix que ha arribat l’hora de tornar a casa. Té els diners, no ha menjat res però està content i comença a pensar que potser algun dia podria deixar la terra i traslladar-se a la ciutat per aprendre un ofici. Fa volar coloms, les dames no són per ell i la seva família és el primer.
En una caseta fosca, malgirbada, de fusta, la família espera que torni el germà gran. La iaia seu i s’aixeca contínuament de la cadira, de tant en tant crida i emet sons que ningú no entén. Els nens petits juguen amb unes bales de fusta irregulars. La Rosalia ha vingut fa una estona per demanar si el Bernat ja havia arribat. Les germanes, de dotze i setze anys es miren angoixades. La sort de la família depèn del Bernat i de com li hagi anat al mercat. Es fa fosc i encara no ha arribat. Passa l’estona i llavors senten el so inconfusible de l’ase coix que s’apropa pel camí. Surten expectants i veuen amb sorpresa que la bèstia arriba sola, que el Bernat no hi és.
No hi és perquè s’està dessagnant en un camí als afores de la ciutat. Li han robat totes les monedes i tot el que havia comprat i l’han cosit a ganivetades. Mai no tornarà.

Mª Carme Martín

entre la llum i l’aigua

Quina caritat humana guiava la mà del bisbe Galceran Sacosta per castigar amb la excomunió, als prohom de la ciutat de Manresa i al operaris que es van rebel-lar contra la seva tirania.
Miracle o ardit d’aquella gent de la ciutat, que es van inventar tal historia. Tan se val.
L’església va mirar-se el seu melic i va donar per bo el miracle,deixant entreveure el penediment d’aquell bisbe de Vic, quan en realitat l’aixecament de la prohibició de les obres i l’excomunió correspon al seu successor, Miquel de Ricomà.
Però nosaltres també en saben de mirar-nos el nostre propi melic.
L’aigua d’esperança i salvació, d’una gent que es va unir per lluitar contra qui sense escrúpols ni pietat, va decidir ignorar les demandes i la força de tot un poble.
Es la llum
que ens ensenya el camí
per guarir les ferides
de la ignorància,
de la ignomínia,
dels interessos més egoistes.

La Llum i l’aigua ens dona vida.

Tenim el repte de mantenir-les

per sempre unides.

21 .02 . 2012.

 

PETITA CRÒNICA…

PETITA CRÒNICA D’UNA INICIATIVA ANOMENADA “INSTANTÀNIES LITERÀRIES”

 

Tot Lletres, Associació Cultural,  ja és al carrer.

 

Ahir diumenge, prodigiosament il·luminats per un dia meravellós, sens dubte preludi d’una primavera ja pròxima, l’Associació Cultural Tot Lletres es va donar a conèixer, dins el marc jovial de les Festes de la Misteriosa Llum i de la Fira de l’Aixada.

Des de la carpa instal·lada a la plaça de Sant Domènec, diversos dels seus socis, convidaven a vianants i passejants a participar en la iniciativa “Instantànies literàries de la Llum”, que consistia en escriure un text inspirat en els fets succeïts l’any 1345 i que els manresans reviuen aquests dies.  Durant tot el matí es van anar recollint textos de tota mena en un ambient distès, que va apropar inquietuds diverses i va permetre canviar impressions, opinions i gustos literaris a tots aquells lletraferits que es van acostar a la carpa.

A la tarda, en una íntima sala d’actes de la Biblioteca del Casino, davant d’un públic, potser no gaire nombrós, però sí, molt entregat, va tenir lloc la lectura de textos seleccionats, alguns llegits pels seus propis autors, que va servir per donar colofó a la diada literària que amb tanta il·lusió havien preparat els amics de Tot Lletres, amb l’esperança que l’iniciativa es repeteixi i creixi en participació els propers anys.

INSTANTÀNIES LITERÀRIES

Mirall d’armari

Quan era petita la iaia em va ensenyar un truc: si poses dos miralls de l’armari en angle i tu et poses a un costat, pots veure’t multiplicada moltes vegades, cada cop més endins. Jo ho feia servir per fer un espectacle de “Can-Can”: si aixecava la cama o movia el braç, milers de nenes feien el mateix, amb precisió exacta, com les noies del Radio City Music Hall de Nova York del que tant em parlava el meu avi, encara que només les havia vist al cinema. Quan els meus avis es van casar, el maig de 1906, van comprar-se un llit i un armari dels que es diuen “alfonsins”, ja que l’any del seu casament va coincidir amb el d’Alfons XII i era la moda del moment. En aquell llit van néixer els seus quatre fills, tres noies i un noi, el meu pare. Les seves tres filles també hi van donar a llum la primera criatura, ja que anaven a casa de la mare per sentir-se més acompanyades. Finalment, al cap de vuitanta anys, vaig heretar els mobles de l’habitació gràcies a la tieta Lola, la més jove de les germanes.
Quan em miro al mirall d’aquest armari, que és a la nostra cambra des del meu casament, veig un reguitzell de dones de la família que van fent-se més petites com més reculo en el temps. La iaia Cintona, la que el va estrenar, va tenir els fills aferrada als barrons del capçal del llit, estrenyent els llavis i gemegant fluixet, per no esverar la gent de casa. L’ajudava una veïna, ja que la sogra i les cunyades més aviat li feien nosa. El meu avi no apareixia fins que tot era al seu lloc… Al cap de vuit dies la Cintona se n’anava a la fàbrica, amb el cabàs de la criatura, perquè pogués mamar quan tocava. Un cop tipa, la posava sota el teler, i amb el soroll de les màquines s’adormia fins al cap d’unes hores. Així va criar-los a tots.
Les seves filles van ser una altra història: la Maria, la gran, era tota una senyoreta. Però el part se li va complicar, el nen era molt gros i no volia sortir. Al cap d’unes hores la iaia va fer dues piles de quatre totxos cadascuna, amb una palangana folrada de draps al mig. Li va fer posar un peu a cada columna, i ajupida allà damunt, va haver d’anar empenyent fins que el Ramonet va caure a la palangana. Després d’aquella terrible experiència es va negar a tenir més fills. La Lluïsa, la segona, va poder parir al llit, però també va patir molt pel cap de la criatura, i no va voler repetir l’experiència. En cavi la Lola, la petita, ho va viure d’una altra manera: potser perquè la nena que portava era primeta i menuda, va tenir un part tranquil, acompanyada de la mare i les germanes grans, expertes en aquests afers. Com que no es va desenganyar tant com elles, va tenir una altra filla al cap de quatre anys, ja a casa seva. No hi va haver més parts al llit dels avis.
Ara, a la filera centenària hi apareixen les meves cosines: la Marilú, morta fa cinc anys, soltera i amargada; la Maria Rosa, mare d’un noi i dues noies, que també han tingut nenes i la Maria Teresa, germana seva i que només va tenir nois. Sort que ara té una néta que s’assembla molt a ella. Aquestes nenes ja treuen el cap al fons de la imatge. Jo, la més petita de la família, he tingut dues filles més. Estic esperant amb impaciència que em donin alguna néta perquè s’afegeixi a la línia de dones fortes del mirall.