VIDA D’UN MANRESÀ

Em dic Joan, però tothom m’anomena Joanet. Vaig néixer a Manresa el 24 de juny de 1912, diada de Sant Joan; d’aquí em ve el nom. Els meus pares es deien Pere i Anna (Perico i Agneta, de cal Segarra…). Eren pagesos i vivien al carrer de les Barreres, a la casa familiar de l’Agneta, que era pubilla, la gran de quatre germanes. Abans que jo nasqués havien tingut 10 fills, però en aquell moment només sobrevivia el meu germà Manel, dos anys més gran; tots els altres havien mort en néixer, o molt petits, abans de fer els cinc anys. Durant molts anys, el Manelet i jo vam ser fills protegits per la mare i les àvies, pendents de qualsevol malaltia que se’ns pogués endur… Quan jo tenia vuit anys, la meva mare va tenir encara un altre fill, el Ramonet, que va passar-se un any plorant al seu llit de barrons, fins que també es va morir… A les meves velleses recordava els plors d’aquell germà malalt, a qui canviava els bolquers de matinada, perquè anava xop i no em deixava dormir. Però l’anomenava Periquet, confonent en la memòria els plors del germà amb els del meu fill Pere que, quan va néixer, tampoc no em deixava dormir… El misteri de tantes morts i tantes malalties no l’he pogut aclarir mai. No era per falta de recursos econòmics, ja que, quan convenia, els pares anaven al metge, fins i tot a Barcelona. Eren defectes genètics? Era ignorància? Una mica de tot, i pocs recursos de la medicina d’aquell temps.

Malgrat tot, el Manel i jo vam anar creixent amb salut, gràcies a la llet d’una cabra en el cas del primer, i a una bona dida en el meu cas. I amb nosaltres va créixer l’economia familiar: quan teníem sis i quatre anys respectivament (el 1916) vam poder anar a viure a la casa nova que el pare (amb els diners de la mare) havia fet al barri del Pujolet. Allà vivíem de la manera següent: als baixos, els animals: porcs, gallines, conills i un “matxo” amb el seu carro (l’única aportació del Perico al seu casament, a més d’uns braços forts per treballar i una virilitat demostrada…). Al primer pis, la iaia Maria (mare de l’Agneta), que vetllava pels seus interessos tant com podia (la seva filla només hi veia pels ulls del seu home), el Perico, l’Agneta, el Manelet i jo, el Joanet. Al segon, la iaia Àngela (mare del Perico), amb el seu fill capellà, mossèn Manel, i una minyona. Aquest mossèn i canonge de la Seu va morir al cap de dos anys d’estrenar pis, a causa del grip de 1918. La casa era el gran orgull del pare, que va fer posar, damunt la porta d’entrada, una reixa amb les inicials “P.P. 1916”, provocant les crítiques de les germanes de la mare, per adjudicar-se allò que no era seu, sinó de la dona. Aquell mateix any es va inaugurar la casa dels veïns, que tenien una bòbila al mateix Pujolet. El destí de les dues cases va anar sempre lligat, d’una manera o altra, per l’amistat de pares, fills i néts. Darrere la casa hi teníem uns horts regats per la Sèquia, d’on collíem verdures que les dones anaven a vendre a la Plana de l’Om, a la parada tradicional de la família. També teníem uns camps de verdura sota la Torre d’en Vinyes i uns de secà a Cal Gravat, a més d’altres camps llogats o deixats pel germà gran del pare (l’Antoni o Tonet) o per la Tuia, una cansaladera vídua per a qui treballava la mare de mocadera i que va acabar sent “l’amiga” del pare (que de tot en treia profit…).

Tots dos germans vam anar a escola a la Salle (els “Hermanos”), i allí es va començar a veure el tarannà de cadascun: el Manel era innocent, i jo era un trapella. Tot i ser dos anys més petit, em divertia enredant el meu germà: amagava una moneda de cinc cèntims en un munt de grava d’uns paletes i li deia: “mira, aquí hi deu haver un tresor, he trobat aquesta moneda colgada”; i l’altre es feia un tip de remenar, sense trobar-hi res més. A l’escola, el Manelet era un noi obedient i treballador, molt religiós i tímid, que seguia en tot els consells del seu padrí, mossèn Manel, i que llegia tots els llibres de devoció que aquest li regalava. Però a casa era rebel i contestatari, enfrontant-se sempre amb el pare, que em preferia descaradament. La raó era que jo sabia callar i fer veure que creia, mentre que ell li ho discutia tot, i acabava rebent, perquè el Perico tenia un geni molt fort. La mare protegia el fill gran, perquè el veia més dèbil i indefens, però el pare el rebutjava i el Manel s’anava tancant més i més.

La família tenia un lloc d’esbarjo preferent: “el Coro de Sant Josep”, al carrer de Na Bastardes. Allà hi anàvem totes les festes, ja que el pare n’era un dels membres més antics. Es cantava, es feia teatre, es jugava al dòmino i a cartes, passaven els Reis, fèiem sortides i excursions, en fi, era la distracció de moltes famílies manresanes. I l’oportunitat de trobar xicota… Una altra distracció meva va ser el futbol: tot va començar quan tenia tretze anys, perquè el C.E. Manresa va fer el seu nou camp al Pujolet el 1925, en uns terrenys de l’antiga bòbila dels veïns, que havien traslladat la producció a Santpedor. Com que ho tenia tan a prop de casa, cada dia podia anar a veure els entrenaments, en tornar d’escola o de treballar, ajudant al pare. Aquest afecte pel “meu” club el vaig mantenir fins a la mort. Un cop acabada l’escola, em vaig posar a treballar amb el meu germà i el pare als camps, gaudint de les amistats al “Coro” i al futbol, i fent broma amb les noies. Era tan eixerit que em deien “Redolfo”, pel Rodolfo Valentino, ídol de les jovenetes d’aquells anys. Sempre vaig ser un afeccionat al cinema, i passava moltes tardes d’hivern a les sessions de “duro”. Quan va arribar la televisió, no em perdia tampoc cap pel•lícula antiga, per tard que la fessin…

El servei militar el vaig poder fer a la Caserna de Manresa (al Carme), pagant una quota, i no m’ho vaig passar gaire malament, menjant i dormint a casa cada dia… Al “Coro” hi acudia des de sempre una altra família, la de cal Galets, uns veïns del carrer de Saclosa, que tenien dues noies i un noi. La filla gran, una rossa riallera anomenada Agnès, es veu que em tenia ullat des de molt joveneta, però jo no li feia gaire cas, doncs m’agradaven totes. Però va arribar un dia, quan jo tenia vint anys i ella divuit, que la sort es va posar al seu costat: la iaia Maria ja s’havia mort i la mare es va posar malalta, tenia molt dolor als ossos, de tant treballar de mocadera i passar fred a l’hivern, rentant budells o venent verdura a la Plana. El pare veia que a casa feia falta una dona, per fer la feina i també per anar a vendre. El Manel mostrava signes de no ser del tot normal, era esquerp i s’amagava de la gent. El pare el considerava un beneit, tot i que potser no ho era tant per sí mateix sinó per les males relacions que havien tingut des de sempre. Sigui com sigui, s’adreçà a mi dient-me que m’hauria de casar, i de pressa. Això sí, em va preguntar si tenia els ulls posats en alguna noia que em fes el pes. Jo, que sempre havia fet l’orni en aquests temes, no vaig trigar gens a respondre: “Aneu a cal Galets, i demaneu-me l’Agneseta”. Ja havia notat les mirades que em feia quan érem al “Coro”, i no vaig dubtar que tot aniria bé. Era l’octubre i, quan el pare va arribar a casa del seu amic, l’Agnès era al llit amb un fort refredat. Com que la casa era petita, sentia la conversa que feien al menjador. Els pares van quedar que ens podríem casar per Reis, si ella volia. Abans que li ho demanessin, des del llit estant va dir: “No podria ser per Nadal?”. I així es va fer: ens vam casar el dia de Nadal de 1932, a l’altar major de l’església de Sant Pere Màrtir (ara plaça Sant Domènec).

Després d’un bon dinar havíem d’agafar el tren cap a Barcelona, però jo tenia mandra i no volia marxar fins l’endemà. Els convidats ens van haver d’acompanyar fins a l’estació. Un cop allà, el meu oncle “Magret”, marit d’una germana de la mare, ens va donar uns duros de plata i gairebé ens va empènyer dins el vagó. Aquell viatge de noces va ser un desastre: a la pensió on vam anar no ens volien donar habitació perquè ens veien molt joves; vam haver d’ensenyar el paper que ens havia fet el rector després del casament… Un cop al llit, cap dels dos sabia ben bé què havia de fer, i vam anar passant els dies fent temptatives, sense arribar a trobar la manera. No vam consumar el matrimoni fins que no vam tornar a casa, pels Reis! Com que no sabíem tampoc on anar, caminàvem per Barcelona sense agafar cap tramvia, visitant familiars i coneguts, de les Rambles al Tibidabo, amb les sabates noves de la boda, fins que a l’Agnès se li van fer unes nafres als peus insuportables. Allà ja va veure el que seria la seva vida: no vaig voler comprar-li unes espardenyes per res del món. I així va acabar la “lluna de mel”.

Nosaltres intentàvem tenir fills, i durant quatre anys l’Agnès va tenir quatre avortaments, saltant i brincant per les escales sense tenir en compte el seu estat. No va poder mantenir cap embaràs fins que la Cintona, la dona del veí, li va aconsellar que fes repòs i no anés tan esverada. El consell va funcionar: el 23 de maig de 1936 va néixer el Pere, l’hereuet tan esperat per tots. El vam batejar a Sant Pere Màrtir, on ens havíem casat; al cap de pocs mesos l’església ja no existia: havia començat la guerra civil i la van ensorrar. Al seu lloc hi van fer una plaça. El part va durar 24 hores, i semblava que tot acabaria malament, fins que van cridar el curandero del Pujolet, qui, amb una bona maniobra, va fer sortir la pobra criatura, amb el cap en forma “d’ampolla de graciosa” (paraules de l’Agnès). El nen no parava de plorar, i durant vuit dies no sabíem què li passava. La pobra Agnès, sempre inexperta, i amb una sogra amb molt males experiències, va anar a casa dels seus pares i, llençant la criatura sobre el llit, va dir: “Ja no puc més, feu el que vulgueu”. La seva mare va dur el nen a un metge, que va dir que ja era gairebé mort, i que no s’hi podia fer res. Al final van anar a veure una vella guaridora que va dir-los que estava “trencat” (herniat) i el va faixar ben fort. La germana de l’Agnès, l’Angelina, que llavors tenia 15 anys, l’havia de dur cada dia a faixar a casa de la vella, i recorda que els obrers que ensorraven les esglésies l’escridassaven, creient que ja era mare tan joveneta. Però ella va agafar molt d’afecte pel seu nebot: era el “seu” Pere… El nen es va curar, i va començar a fer-se rodonet i bufó, sent l’alegria de la casa i del veïnat. Als 8 mesos un amic del “Coro”, l’Eliseu (que més endavant s’havia de casar amb la meva cosina Lola, filla de l’oncle “Magret”) li va regalar un cavallet de cartró, i li vam fer una foto al terrat, molt orgullosos. El Manel jugava amb ell, fent-lo caminar agafat de les manetes, com si fos la seva joguina. A l’avi Perico, el seu padrí, també li queia la bava en veure com creixia. Tot i la guerra, anàvem vivint com abans.

Al cap d’un temps van començar a cridar les quintes per anar al front, i el Manel i jo vam haver de marxar. El pare va quedar sol per portar els camps i no sabia com fer-s’ho, ja que s’havia acostumat, gràcies al nostre treball, a fer vida de senyor, anant cada dia a fer tertúlia al “Coro” o als cafès, amb altres pagesos. Així que van decidir que jo m’amagaria. Em van preparar una habitació als baixos que comunicava amb el menjador per una trapa de fusta i, un dia que érem a Reus amb l’exèrcit, a punt de sortir cap al front d’Aragó, vaig pujar d’amagat a un tren de càrrega que anava cap a Manresa. A partir d’aquell dia vaig viure entre la barraca del camp, on treballava de nits per ajudar el pare, i l’habitació secreta. Moltes hores les passava al pis, amb la família, però al petit Pere li vam haver de fer creure que jo era “la cuca”, per si algun dia parlava de mi amb alguna persona estranya. Sobre tot teníem por del gendre de la casa del costat, l’Indalecio, que era un republicà convençut, i que no hauria dubtat a denunciar-me com a desertor. La filla d’aquest, la Lluïsa (de cinc anys), jugava molt amb el Pere i l’anomenava “el meu bebè”, però tots els Segarra teníem l’ai al cor per si ella veia “la cuca”. Per sort, tot va acabar bé, encara que, al final de la guerra, va costar molt saber on era el pobre Manel, fins que vam descobrir-lo en un camp de presoners a Saragossa. S’havia adormit dins una trinxera i el va capturar una patrulla “nacional”. Finalment, a base d’avals, va tornar a casa portant una bossa vermella plena de caramels per al Pere, que ja tenia tres anys.

Després del parèntesi 36/39, la vida va continuar. Els pagesos no vivíem malament i, uns més que altres, vam aprofitar-nos de la manca de menjar que hi havia arreu. A cal Segarra vam anar fent com abans, ni més rics ni més pobres. El pare va emmalaltir del fetge i se li havia de fer sempre el menjar apart: puré de pèsols, pollastre i préssec amb almívar. El menjar dels altres era el de sempre: escudella, verdura i cansalada, però l’amo i senyor va fer valer els seus drets fins al final. La pobra mare també anava perdent: ja gairebé no caminava, i tota ella era plena de dolor, que intentava fer-se passar amb “Veramons”, una mena d’aspirines. Un fet especial va venir a alegrar-li els últims anys: el naixement de la nostra segona filla, l’Anna (Anita per als de casa). Va ser l’any 1940, un cop “la cuca” va poder sortir del cau, doncs en aquells tres anys no hauria pas pogut quedar embarassada una dona que tenia el marit “desaparegut”… Amb la parelleta, la felicitat familiar va ser total. Ja no vam tenir cap més criatura, no volíem pas seguir l’exemple dels pares…

La mare, veient que el Manel no s’espavilava i no duia camí de casar-se, sinó que cada cop era més estrany i més tancat, va decidir fer testament i deixar les coses arreglades. En comptes de seguir la tradició de l’hereu, que pertocava al Manelet com a fill gran, va repartir les seves propietats entre nosaltres dos, de manera que la part més gran anés per a mi, com a cap de casa i pare de família, assegurant al mateix temps una bona dot (una casa i un camp) per al Manel. Jo havia de mantenir-lo mentre visqués i, si arribava a casar-se, havia de donar-li també una quantitat de diners en metàl•lic. Al cap de poc (el 1947), ella va morir i, quatre anys més tard ho va fer el pare. Tots dos van deixar aquest món als 67 anys, ja que ell era quatre anys més jove que ella. I es veien tan grans a les fotografies!

Convertit en cap de la família i les propietats, vaig seguir el meu camí, fent el que havia fet sempre: treballar, anar al “Coro”, al futbol i al cinema… Els fills anaven a escola, el nen als “Hermanos” i la nena als “Infants”, seguint la tradició familiar. L’Agnès anava a vendre la verdura a la parada de la Plana, feia la feina de casa, tenia cura dels fills i jo no li feia gaire cas, per no dir gens. Ella, per despit, comprava coses: objectes inútils, electrodomèstics moderns que després no sabia fer servir, joies a terminis, etc. Tot perquè no me l’enduia ni al cinema… Jo tenia un nou amor: la gespa del camp de futbol. L’any 1950 em van encomanar que organitzés la seva plantada (fins aleshores el camp havia estat de terra), i m’ho vaig prendre amb tant d’entusiasme que tot el dia era allà, vetllant-la, regant-la i segant-la. Des d’aquell moment la meva presència als entrenaments, la meva opinió a les tertúlies del bar Moka, al Passeig, i els meus discursos a la “Penya Esportiva 1” van ser indispensables. De ser un espectador més, em vaig convertir en un “entès” amb un públic fidel que m’escoltava. Així era feliç, i ho vaig ser durant molts anys. Totes les altres coses van passar a segon terme: família, feina, “Coro” i cinema.

Estava molt content amb el Pere: tenia l’hereu, la terra ja tenia qui la conrearia. Però el noi treia bones notes i era molt volenterós. Aconsellats pel cosí Eliseu, vam matricular-lo a l’Acadèmia Central, a fer el “comerç”. Després, com que encara volia continuar, a l’Escola Industrial de Terrassa, per fer el “peritatge”. Però, al mateix temps, el feia anar a ajudar al camp en tots els moments lliures. El Pere mai no s’hi negava, però els estudis se n’anaven ressentint, fins que un dia, tip de patir per uns exàmens mal preparats, va decidir deixar-ho. Això va ser la gran solució per a mi: ara sí que tindria temps per tenir cura de la gespa del camp de futbol i mirar els entrenaments del Manresa… Entre el Manel i el Pere ja hi havia prou braços i, si calia, hi anava a fer un parell d’horetes a la fresca del matí… Aquest estat de coses va durar més de quaranta anys, i tots ho vam trobar d’allò més normal… Tret del pobre Pere, que lamentava les oportunitats perdudes per la seva manca de decisió a l’hora de deixar la feina dels pares. Jo no li hauria pas dit res, si no m’hagués ajudat i se n’hagués volgut anar a treballar a un altre lloc… Però no vaig obrir la boca per animar-lo.

Vaig viure força bé fins als 85 anys (amb algun problema coronari i bronquitis crònica, de tant fumar), passejant per Manresa, cantant en un cor de jubilats (la coral Harmonia) i parlant de futbol. Llavors vaig patir un vessament cerebral que em va deixar amb hemiplègia esquerra. La “feridura” va ser el meu calvari. Vaig passar dos anys i mig en una cadira de rodes, sense poder caminar ni moure’m, inútil total, jo que abans era ple de força i de ganes de viure. L’Agnès em mirava, castigat a estar-me tot el dia a casa amb ella, havent de ser rentat, vestit i alimentat pel fill i la jove. Em deia, irònicament: “Joanet… què farem?”. Ara sí que li feia companyia… Però no tenia ganes de parlar. Contemplava el meu purgatori amb ulls tristos i, si algú em visitava, fàcilment em saltaven les llàgrimes. El final de la meva vida no va ser gens agradable, i tampoc no va ser merescut del tot. Jo havia actuat a l’estil patriarcal, tal com ho havia vist fer al meu pare, i no sabia fer altra cosa. Vaig ser un manresà del segle vint, viscut de principi a fi, amb tot el bagatge que això comporta.

El vi

La meva vida ha estat marcada pel vi. De petita el meu avi ens deia: “El pa fa carn i el vi fa sang”; per tant, tota la canalla de casa bevíem vi amb sifó durant els àpats i, per berenar, la iaia sovint ens donava una bona llesca de pa amb vi i sucre…
Quan era una adolescent bevíem sangria a les verbenes que organitzàvem al terrat de casa meva, o al pati d’alguna amiga. La joventut la vaig passar anant de tapes al barri vell, en llocs con La Bodega Andaluza, el Bar Sevilla o el Bar Vicente, on els xatos de vi acompanyaven unes delicioses patates braves o uns suculents plats de “callos”.
Quan em vaig casar amb aquell arquitecte de Barcelona, el vi de taula per a cada dia era un Rioja de la millor collita… Els dies de festa, ell i els seus amics es vantaven de descobrir les més insòlites sensacions a cada nova ampolla que tastaven, i sempre n’apareixien de desconegudes, descobertes en alguna “vinoteca” especial, que només ells sabien. Mentre elucubraven fent-se els entesos, jo anava bevent en silenci. Quan eren fora, anava a la cuina i m’acabava les copes. Era el meu plaer secret.
Al cap d’uns anys m’havia convertit en una alcohòlica en tota regla. Ja no tenia cura de la casa, ni dels fills; no m’arreglava, no sortia…i si algun cop volia anar amb el meu home a algun sopar d’aquells de “tastavins”, ell no em deixava acompanyar-lo. L’avergonyia que els seus amics em veiessin en el meu estat habitual d’embriaguesa.
Em va demanar molts cops que em sotmetés a un tractament, però jo m’hi negava sempre, ja que només de pensar que em farien deixar de beure m’era insuportable. Al final ens vam divorciar, però com que el jutge em va trobar incapaç de dur una vida ordenada, la custòdia dels fills va passar al “senyor perfecte”. Em vaig trobar al carrer, sense ofici ni benefici, sense diners i sense casa. No volia tornar a Manresa, a ser la riota dels veïns, així que anava voltant pel meu antic barri, demanant alguna cosa per a un entrepà, i dormint als caixers, que eren llocs segurs i protegits del fred.
Una nit van entrar tres noiets de casa bona, amb el seu uniforme d’escola privada, i van començar a fer broma del meu bric de Don Simón. Jo els vaig engegar a la merda i va semblar que s’espantaven i fugien de la “bruixa borratxa”. Si s’haguessin adonat que jo sóc la mare d’uns nois com ells, que potser van a la seva escola… Al cap d’una hora ja m’havia endormiscat. Llavors va entrar un de sol, el més jove, i em va ruixar amb un líquid que semblava gasolina. Jo vaig aixecar-me i el volia fer sortir. Vaig empènyer la porta perquè a fora ha havia els altres dos. Però tenien més força que jo, van obrir i em van llençar un misto encès. Les flames em van envoltar ràpidament.
Ara em trobo allà on em deia el meu avi: “A l’infern del Rajolí, que és ple de bótes de vi i tancat amb una branca de pi”.

La fugida

És mitjan juliol, la calor apegalosa s’enganxa a les parets, sura per terra i les mosques brunzeixen sobre la fruita madura de la parada. En Marc és un noi inquiet i treballador, benplantat, atractiu i simpàtic. Té el cabell eriçat del color del blat madur i en una mirada fugissera destaca el blau dels ulls. És orfe, sense germans, viu amb els oncles, egoistes i malcarats, als afores de Barcelona i treballa al mercat. Està bojament enamorat de la Lola.

A la noia li falten cinc dies per la majoria d’edat, llavors fugiran plegats. Ella és bruna de pell, ulls negres, cabellera atzabeja i rinxolada. És gitana. Viu en una caravana amb dos germans més grans. Abans de morir, el seu pare l’havia emparaulada en matrimoni amb un home gran, gros i fastigós que li fa venir basques només de pensar-hi. Estima a en Marc, i se  n’aniria amb ell a l’infern abans que casar-se amb aquell homenot. Fa més de dos anys que es veuen d’amagat, si els seus germans se n’assabentessin els matarien.

La família de la Lola havia estat nòmada fins que, morta la mare, el pare va emmalaltir, llavors van aparcar en aquell barri pudent i emmetzinat on les dones portaven navalles sota les faldilles i els homes regnaven carregats de cadenes d’or imposant la seva voluntat amb mà de ferro.

Ella vol fugir, ser lliure. Passejar tranquil·lament i lluir el seu amor com la resta de parelles. Ja en té prou de mirar de cua d’ull. Vol treure’s de sobre les urpes de la por.

Un andalús que descarregava fruita a la parada, li havia ofert feina a en Marc varies vegades. Té un hivernacle a El Egido i li faltaven mans. L’última vegada que es van veure, en Marc, li va dir que sí.

Cinc dies. El cor els batega com la campana d’una església.

No portaran cap maleta, només els documents i una motxilla cadascú. Ja tenen els bitllets de tren i quatre “quartos” que en Marc té estalviats. Quan els familiars els trobin a faltar ja seran lluny.

El tren els portarà a una nova vida, a un futur propi, al seu destí.

Però aquesta noia gitana no pot ser lliure, no pot estimar a un “paio”; pertany a la promesa que el seu pare va fer.

Ha arribat el dia desitjat. A l’andana, la Lola roman fins que el tren s’allunya, fins que té la mida d’un escarabat.

 En Marc no ha comparegut i la Lola ja sap que no el veurà mai més. Literalment, l’ha engolit la terra. No pensa tornar a la caravana, va al lloc íntim on es trobaven. Asseguda i recolzada a la paret treu de dins la motxilla la navalla que els havia de protegir, fa brollar la seva sang i es deixa anar sobre l’herba vermella.

La Lola

- ¡Mama, mama!

- ¡Mama, sácame de aquí!

- Ay, mi niña, mi Encarni, mi alma ¿dónde estás?

Llevo tres semanas encerrada en esta chabola en medio del campo. Me han atado una cadena de perro al cuello y no puedo escapar. Grito y nadie me oye. Vienen una vez al día a traerme un poco de comida y agua. Me la dejan frente a mí y se van. Por suerte se van. Al principio se quedaban para atormentarme.

Primero vino mi Sebas, que me decía:

- A la niña no la veras más. Se la ha llevado mi madre a Gerona… es el castigo por no dejarme ir con la Chari. Qué te has creído, que podías hacer lo que te diera la gana. Yo soy tu hombre, y si te dejo te tienes que aguantar. Ya aprenderás, puta!

Luego, como yo no quería marcharme sin Encarni, me pegaba con una correa, me pinchaba con una navaja en las piernas, me quemaba los brazos con cigarrillos. Pero yo aguantaba.

Al cabo de unos días vino con su hermano, el Rafa. Me violaban para escarmentarme. Primero los dos,  más adelante sólo el Rafa, porque mi Sebas decía que le daba asco… Yo lloraba y callaba. Solo quería ver a mi hija. Y marcharme de allí con ella.

Otro día se presentaron con su madre. Les dijo que me rapasen la cabeza, porque era una vergüenza para la familia: Una gitana tenía que obedecer a su hombre y no ser tozuda como una mula. Me dijo que a la niña ya la había perdido. Que era suya. Que no iba a tener una madre tan desgraciada como yo. Que ella ya sabía lo que había que hacer para que no se pareciese a mí. Y yo venga a llorar y callar.

Cuando me quedo sola me pongo a pensar en Manresa, en mi casa, en mi mama, en mis hermanos, en mi papa, que murió tan joven en aquel accidente y nos dejó desvalidos y sin protección. Después, para distraerme un poco de mi sufrir, pienso en la escuela, en los libros que me hacían leer, en aquella maestra que me llamaba “la meva ratolina”: entonces era la más pequeña de la clase, y no crecí mucho. Todavía soy una “ratolina”… Tan felices que me las prometía, jugando en el patio con las otras niñas, a la hora del comedor. Y los recreos de invierno en la biblioteca: los cuentos, los poemas, las canciones. Se estaba tan calentito…  ¡Qué asco de vida me ha tocado vivir después!

¿Y si no salgo de aquí? ¿Por qué mi mama no me busca? ¿No encuentra raro que no la haya llamado en tantos días? ¿Y mi tata Manuela, por qué no me echa en falta? Estoy tan sucia que me salen costras en la cabeza. Y cada día más delgada… Me podría morir y entonces sí que no vería a mi niña. Pero aguantaré. Por mi papa que aguantaré.

Esta noche voy a gritar como nunca. No, mejor cuando salga el sol, por si pasa algún payo por este descampado. Estos cerdos se van a enterar, cuando me encuentren. Decía la maestra que las mujeres no hemos de ser esclavas de los hombres. Y no lo voy a ser. Tengo el cuerpo débil, pero el corazón lo tengo de acero. Me sacarán de aquí y me llevaré a mi niña, como me llamo Lola.

 

 

MM Morera, setembre 2011

‘TEMPUS FUGIT’

Tot va començar aquella nit després de la reeixida conferència del professor al que alguns prenien per boig, i del qual havia llegit alguns llibres darrerament. Allí es va parlar de la nova física i del nou paradigma, ‘desterrant’ el model Newton-Cartesià després de tants segles ‘donant pals de cec’, segons dissertava aquell home gran. El seu aspecte cansat em recordava  l’Albert Einstein tal com l’havia vist en alguna imatge antiga. Però més enllà dels conceptes científics que va explicar, tots d’elevat interès i que trencaven amb els esquemes establerts, basant-se sobretot en algun filòsof remot i poc estudiat i en un deixeble de Sigmund Freud, em vaig quedar amb la nova manera que tenia d’explicar el temps, interpretació que de mica en mica va anar apoderant-se de la sala d’actes, com si es tractés d’una sorprenent i seductora atmosfera que ens aclaparava a tots. Aquell home ens va fer entendre amb una estranya facilitat que la realitat quotidiana no era tan inamovible com podíem creure, i que estava en les nostres mans canviar el curs de les coses. Quan la xerrada es va acabar semblava que tot just havia començat. Ningú no va gosar fer cap pregunta, no pas per desinterès sinó perquè necessitàvem assimilar les paraules d’aquell mestre, cadascú en la seva catarsi personal. L’home va desaparèixer de forma discreta amb l’excusa que l’esperaven en un altre lloc però potser calia atribuir-ho a la seva humilitat i no volia representar durant massa temps el paper de protagonista. Vam restar allí asseguts més estona del que era habitual. Vaig notar que cap dels assistents no es mirava el seu rellotge de polsera, com si ningú tingués tard, jo tampoc. Però quan el personal d’aquell auditori ens convidà a anar desallotjant el local, ens vam veure obligats a deixar-lo i a dispersar-nos. Ens miràvem els uns als altres amb enyorança i sense atrevir-nos a compartir l’experiència personal que acabàvem de viure i que havia deixat una profunda petjada en tots nosaltres. Quan arribava a casa em vaig adonar, sorprès, que el meu rellotge s’havia aturat. No hi hauria donat més importància sinó fos perquè experimentava la creixent sensació de que el pas del temps perdia força en la meva consciència. També notava que de sobte havia perdut la gana, i després de trencar el son per uns moments indefinits em vaig aixecar de seguida amb una idea fixa i obsessiva que vaig executar, i que consistia en aturat tots els rellotges de casa. Però amb tot, no ho considerava suficient. Vaig sortir al balcó atret per una lleu remor i podia contemplar com una multitud avançava, hipnotitzada en direcció al barri vell, quan ja era negra nit. Instintivament, vaig baixar i m’hi vaig afegir. Un d’ells em va dir que s’adreçaven a la catedral. Ningú no duia rellotge i n’havia reconegut alguns que havien assistit a la colpidora i estimulant conferència. Un cop a les portes del temple un membre d’aquella comitiva, que formava part del consell parroquial va obrir-lo amb la seva clau i tots vam poder accedir a l’interior fantasmagòric amb la única llum dels ciris dels altars. Ens proposàvem sabotejar el carrilló del campanar que en molt poques hores havia esdevingut l’obstacle més important per aconseguir el que ens proposàvem, que consistia en crear una nova realitat fora del temps, ni més ni menys que una dimensió on l’’eternitat’ seria possible, estava al nostre abast. Tants com érem vam anar pujant per la deteriorada escala de cargol, ignorant-ne els cartells de les obres de millora i que advertien del perill. Però res ens podia aturar i quan arribàrem a dalt de tot, a l’alçada de l’indicador del temps més emblemàtic de la ciutat empesos per la inacabable desfilada de sonàmbuls que atapeïen aquell espai reduït i malmès, molts dels que quedaven endarrerits començaren a patir ansietat i esclataren en cridòria i empentes per no poder ser testimonis directes de la destrucció d’aquell odiós engranatge, que ens obligava des de temps immemorials a acomplir amb les nostres rutines diàries, només pel seu caprici obstinat. Vaig sentir en aquell moment un profund terrabastall acompanyat de xiscles de pànic. Alguna cosa s’enfonsava i no havíem pogut aturar encara el complex mecanisme. Sentia com el terra de pedra cedia i em precipitava cap avall, mentre tocaven les campanades d’una hora tardana. Continuava el meu descens sense control, quan un fugaç sentiment em va provocar la sensació que el temps en que trigava a arribar al final era indefinit i que podia tractar-se tan sols d’un instant, o bé convertir-se en una eternitat al mateix temps que seguien sonant, ordenats i previsibles els tocs de les campanes. I llavors amb una greu sensació de vertigen vaig aixecar-me alertat pel despertador, que m’assenyalava amb un enrenou que m’era alhora desagradable i familiar el moment de llevar-me. Restava pensatiu però no recordava gairebé res d’aquell somni; només n’intuïa la seva intensitat. Durant el transcórrer d’aquella jornada em va venir al cap una suposada conferència local sobre física quàntica però mai n’he trobat cap referència enlloc. Durant algunes setmanes, vaig sentir-me com si en la meva vida hi faltes alguna cosa incerta; després, m’hi vaig anar acostumant.

Nac-Tavarg, Histeros o la ciutat histèrica.

     Nac-Tavarg, Histeros o la ciutat histèrica.

              (Homenatge a Italo Calvino)

 Guanyador del tercer certamen Sant Jordi de

                    Cal Gravat, 2011.

               Jaume Piquet Alcazar

— Nac-Tavarg és una ciutat que viu al cor de qualsevol ciutat, sempre és de dia fins i tot quan el sol declina i la foscor s’ apodera dels seus carrers i places.

Qualsevol detall efímer per exemple: el so d’ una fulla que xoca contra el terra, adquireix una rellevància extrema i dramàtica, esdevé el centre de tota mena de comentaris i apassionats punts de vista, discutits en l’ àgora de la ciutat on prenent part la majoria d’estaments polítics. En canvi, fets de màxima importància, com un incendi, la invasió d’ una nació enemiga, una plaga mortal, un terratrèmol que sacseja els murs de tot edifici…Troben el mutisme ferri com a única resposta, com si el fet, a força de no nombrar-lo, mai no hagués existit…

Totes les dones de Nac-Tavarg es pensen que són bellíssimes, i n`hi ha que, efectivament, ho són, però d’altres són guerxes, guenyes, calbes, tortes, orelludes, nassudes, desmanegades, geperudes …. Com a tot  arreu; però en aquesta ciutat … totes es consideren perfectes, en un narcisisme bell i fràgil com la porcellana; totes es  creuen de tal manera la seva monumentalitat que els ulls dels qui les miren les jutgen com elles mateixes s’ imaginen.

Dimarts, dimecres i dijous, els homes, a partir de la seva majoria d’ edat són reis, cadascun és rei de tota la ciutat, sense que això provoqui cap incident destacable. Dimarts, dimecres i dijous tots les dones a partir de la majoria d’ edat tenen un rei per coronar. Divendres, dissabte, diumenge i dilluns fins les 12 de la nit totes les dones sense excepció governen sobre el rei que han coronat.  Cadascuna n’ ha escollit un. Aquesta és una llei primordial i la única que funciona….fora d’ això a Nac-Tavarg no hi ha reglament, la llei en general està molt mal vista; tots els fets ,des del més transcendent al més banal ,es regulen a partir del cicle hormonal …Per exemple dos cops al més les dones es  tornen bruixes i participen en aquelarres, dotze dies a l’ any es transmuten en sirenes i provoquen terribles estralls, sobretot, entre pescadors i mariners en general  que, embogits amb els seus cants, malauradament  molts cops, s’ ofeguen.

El temps no es comptabilitza en minuts , ni en hores, ni tan sols en dies  o setmanes…Sinó en instants eterns…Moments on la seva exquisida sensibilitat, porosa com una esponja, viu un èxtasi místic, més fora que dins el temps ordinari. Deu segons d’ eternitat equivalen a sis anys de vida terrenal…Un segon de comunicació angelical son similars a vint-i- cinc anys, un poema que faci posar la pell de gallina és igual a tres mesos de vida pedrestre; en el frontispici de la muralla de la ciutat hi ha un còmput que calcula, fil per randa, aquestes equivalències.

Si per exemple vas pel carrer i preguntes quina hora és, et miren com si fossis imbècil i et diuen que el  temps és etern, com si fos una obvietat, i demanar l’ hora una pregunta inadequada.

Histeros es una ciutat però amb el temps t’ acabes adonant que és una societat secreta. Com la màfia xinesa no es veu, ningú no la coneix però tothom sap que hi és. Aquesta discreció invisible és la causa de la seva pervivència, però també, de la fascinació que provoca.

Histeros es divideix en barris: el barri de les dones nues, el barri de les dones de vermell , el barri de les dones amb cabell escarolat , el barri de les dones amb el cabell llis, el barri de les monges, el barri de les dones tigresses, el barri de les de tacó alt, el barri de les de tacó baix, el barri de les pèl-roges, el barri de les morenes, el barri de les rosses, el barri de cal Gravat  …. (com podeu veure els homes , si més no pel que fa a la organització urbanística i sectorial de la ciutat, són un zero a l’ esquerra).

Les histèriques, així es com s’ anomenen les ciutadanes d’ Nac-Tavarg no viuen en un lloc fix…Cada dos dies canvien de barri. Dilluns poden anar nues, dimecres anar vestides de monja, divendres amb parracs de tigressa, diumenge amb tacons altíssims…Els homes organitzats en comissions van voler regular aquest tumultuosos esdeveniments però van topar amb una rotunda oposició. Van intentar reglamentar aquests comportaments disbauxats; la història, cíclica com és, sempre havia topat amb aquestes tendències correctores; de manera efímera, van aconseguir sotmetre algunes  dones als codis masculins, però es van adonar que les dones així sotmeses, els avorrien sobiranament … De manera que quatre dies després van derogar la llei que pocs dies abans havien instaurat.

Els homes que no les intenten comprendre viuen desterrats en presons imaginàries, semblen ratolins intentant fer giravoltar una sínia, sense cap altre objectiu que giravoltat la roda.

Als homes que assagen de comprendre el caràcter ondulatori de les histèriques  o si més no així ho fan veure, els anomenen “poetes”; estan molt ben considerats socialment; són fàcils de trobar, són personatges curiosos que es reuneixen  a les places principals de cada barri; es dediquen, en cos i anima, a esfullar pètals blancs mentre proclamen en veu alta:” m’ estima … no m’ estima … m’ estima … no m’ estima…”

El Gran khan fascinat per les paraules de Marco va tenir una lleu erecció, les dones del seu harem de tan complaents començaven a avorrir-lo. Volia instaurar aquell ordre de dones irreductibles al seu regne; fins i tot va pensar enviar els seus serveis secrets per emetre un informe i així planificar un regne com aquell ….

— Totes les perruqueries, centres de manicura i massatge són sufragats enterament per l’ estat; en els carrers hi ha pantalles gegantines on poderosos projectors emeten escenes interminables, de conflictes també interminables de personatges de la premsa  del paper couché : la Belen Esteban amb el Jesulin i la Campa; en Julian  amb la seva ex i la Pantoja…en els intermedis sona la musica de Julio Iglesias  o David Bisbal…

—Ha degut ser molt dur per vostè —va exclamar el vell Gran Khan…

En el segle passat —continuà Marco Polo sense tenir en compte l’ apreciació del Gran Khan — les ànsies de immaterialitat varen reduir les monedes d’ or i de plata a targetes de crèdit , les finances de la ciutat, en pocs dies va entrar en  una crisis duradora que va estendre’s com la pólvora per moltes ciutats…de manera que des  d’ aquell dia la moneda d’ intercanvi entre les persones varen ser els poemes d’ amor…tothom coneix Pessoa , Benedetti, Lorca, Borges, Martí i Pol, Machado, Neruda,  Hernandez, Foix, Leveroni, de Castro…com si guardessin parentesc amb  la família.

A partir d’ aquest punt d’ inflexió en l’ historia de la ciutat; la gent , com vostè  pot suposar es va submergir cada vegada més  en paradisos absolutament imaginaris , el més poderós no és qui té més béns ( els béns a Nac-Tavarg des de la  Gran crisis del Cinquè Mil·lenni, es varen abolir) sinó el qui té més Seductiopatética ,com diuen ells, paraula que designa la capacitat de seduir a través d’ un poema.

A Nac-Tavarg la gent en general sempre parla de desigs i de somnis …però amb una particularitat: són desigs que mai no es realitzen: la llei de manera clara així ho expressa ; l’ estructura gramatical que més podeu escoltar pels carrers de la ciutat es: “sinó fos que…”; es més, si un membre  de la ciutadania realitza un desig automàticament es desterrat, resulta massa incòmode i pertorbador per l’ ordre establert , a Nac-Tavarg hi ha absoluta llibertat per somiar, pensar ,imaginar i dir el que et plagui, això si, dur-ho a la practica està molt vigilat…

L’ adolescència dura fins els 110anys aproximadament i es lògic sinó realitzen els seus desitjos sempre queden en una fase infantiloide….

—Ho entenc , ho entenc — va dir el gran Khan ….continuï si us plau…

En el segle passat es va donar el cas d’ una parella que, d’amagatotis i burlant les lleis de l’ estat, va aconseguir dur a la pràctica alguns dels seus somnis ( la censura històrica ha esborrat tota mena de detalls al respecte), consegüentment varen madurar, però varen ser delatats pels seus veïns i, en un tres i no res , desterrats i considerats extremadament perillosos per l’ educació moral dels seus conciutadans…

—Interessant , segueixi…

—Es l’ únic lloc del món on les histèriques conviuen amb els obsessius…aquests darrers s’ han adaptat a l’ impossibilitat de reglamentar la vida de la histèrica…

La histèrica sempre diu: la profunditat és superfície, la nit és el dia , ploro perquè ric,  la mort és vida…i moltes altres paradoxes que només es poden entendre des d’ estudis cabalístics i càlculs metafísics basats en la Teoria Quàntica del Camp Corb.

Per evitar conclusions precipitades basades en premisses inadequades en relació a l’ objecte d’ estudi que estem tractant, per les nits ressonen unes veus metàl·liques que sobrevolen tota la ciutat proclamant:”conformeu-vos , allò que és, és … no assageu de comprendre mai del tot perquè acabareu malament !! conformeu-vos , allò que és , és … no assageu de comprendre mai del tot  perquè acabareu malament !!conformeu-vos , allò que és , és … no assageu de comprendre mai del tot perquè acabareu malament !!”

Estudis estadístics de l’ Excel·lentissim Ajuntament d’ Nac-Tavarg han confirmat que des que s’ ha pres aquesta mesura sanitària, efectivament, hi ha molts menys col·lapses mentals.

Les ciutadanes d’ Nac-Tavarg mai no caminen en línia recte, ningú no pot preveure la seva trajectòria, sense un risc elevat d’ equivocar-se ; quan parlen no utilitzen ni punts, ni comes… l’ únic signe que utilitzen és l’ interrogació: tot el dia s’ estan qüestionant tot, absolutament tot! Menyspreen l’ àlgebra, l’ anàlisi, la mecànica la seva assignatura predilecte és l`amor perquè diuen que d’ estimar mai no en sabran prou…

—Molt interessant!

—De debò,mestre La Khan?

—Per avui ens quedem aquí !—va rubricar el Gran Khan ;aleshores va recolzar el seu cap en el respatller de la butaca i va acomiadar com cada dijous a Marco Polo. Va mirar les motllures del sostre amb  mirada de xacal i va escriure la frase que el va fer cèlebre : “la histèrica busca un amo sobre qui regnar“.

Mai no va dir que va ser Marco qui va davallar al fons de la ciutat, amagada al cor de qualsevol ciutat, qui li va revelar el secret.