Ferro Roent

(Poema presentat a Instantànies de al Llum 2012)

Ferro roent,

el cor calent.

Forts cops de mall,

suor cara avall.

El ferrer se sent ferit

per l’amor que l’ha traït.

Ell anava al darrera

de la bonica fornera,

però el malvat moliner

se la va endur al paller.

Va quedar embarassada,

sola i abandonada.

Abans era la blanca fornera

i ara la negra carbonera.

El carboner l’havia acollit,

posant-li pa a taula i un llit.

Al final va aprendre a estimar

al qui un dia la va salvar.

Això passà a Manresa,

en mig de fam i pobresa.

D’aquesta història de passió

n’haurem de treure una lliçó,

prenent exemple de la fornera

perquè no se’ns emportin a l’era.

 

Maria Assumpció Piquer 2012

La cargolada

La cargolada

On vas cargolet en dia de pluja,
no veus que et mullarás el caparró.
Au va, a la meva bossa puja
que et portaré a un lloc ben calentó.

Anirem directes cap a la meva cuina.
A mi m’agrada molt cuinar.
M’han explicat una recepta divina
que et voldria ensenyar.

Et presentaré als meus convidats
i tots plegats farem una festassa.
Si et fessin broma, com que et volen menjar,
no els facis cas, nomès estan de “guasa”.

Et faré un bany amb aigua calentona,
perfumadeta amb llorer i romaní.
I per passar més aviat l’estona,
li afegirem un rajulet de vi.

Mentres l’aigua, agafa temperatura,
en una olla apart, farem un sofregit.
Maçonarem el pa, d’una torrada
de butifarra, en posarem un pessic.

De farina, només una cullarada.
Amb un xoriç que sigui picantó.
I amb la picada de pinyons,
ja està lligada.

La sopa es per a tu, amig cargol

Francesc

MUSA

 

T’envio un nou poema

escrit

contra la meva voluntat,

 o millor dit

que parla  a la seva esquena.

Els seus creadors han estat

els esperits del somni.

Guarda’l !

Guarda’l en la carpeta repetida de la memòria,

 no veus com dia i nit respira?

 No el sents per dins?

L’escalfor que experimentes a la pell ,

(sí, sí la que ara experimentes)

són les ganes de posseir-te,

d’entrar, impúdicament, en el teu ventre,

 traspassar las escates de la teva  pell…

Em perdo quan et trobo,

foc insondable de plaer!

La paraula ja no és paraula,

calla i es torna vida…

 No em vull salvar

intentaré no salvar-me mai més!

Em sé tan gran en la meva poquesa!

Lluny de tu el temps és un riu que no es sap riu

Com  no he entès abans

que la llibertat es deixar que la teva ànima atrapi la meva!

Fa massa temps que navego per un riu que no es sap riu .

Quan podríem començar a crear-nos?

 

 

 

Endevinalla per a la Martina

Roques grises,

sorra blanca,

terra bruna,

troncs de pi.

Timó, sàlvia i romaní.

Aigua blava,

transparent.

Aigua verda,

cristal·lina.

Com tindràs els ulls,  Martina?

                                                                                                                    

Nada es para siempre

La pasión se adormece
entre sabanas blancas.

Las caricias descansan
de sus tiempos de gloria.
Las niñas de mis ojos
buscan de tu presencia
pues mantengo tus besos
presos en mi memoria.

Pero, nada es para siempre,

Aunque nos empeñemos
la pasión sin quererlo
va perdiendo alegría,

y si no despertamos
del letargo del tiempo
nos hayamos inmersos
en la monotonía,
que es sin duda culpable
de que muera el amor.

oració al pare

Avui he dit i em dic: dóna la pau al teu pare ,

ocupa’t d’allò que et llegà, honora les seves promeses sagrades, i aquelles

que et resulten profanes…

 honora allò que va concloure,

i allò que resta sense principi ni final…

comença on ell acabà; la teva vida s’ inicia

en l’obra de si mateix no escrita,

mira-la sense presses, i fes d’una vegada l’obra teva,

 si us plau, prou de lamentacions, judicis, baralles!

has d’entendre que tot és metàfora ,

i que el pare nostre; el teu…  el meu…  el de tots

s’alimenta dels teus propis actes a la terra.

 

No tinguis pressa, no t’arrapis a la molsa que creix en mots

 obacs ni en la boira que entela la llum,

la veritat es nodreix de paraules invisibles en ventres solitaris,

no tinguis pressa i tot et serà donat,

han de ser lentes les hores.  Ahir

em vaig adormir a l’arena blanca d’un rellotge de sorra,

pretenia… ATURAR EL TEMPS!

No tinguis pressa,

el mur és a les heures el que el silenci a la nit,

 obre camins on nomes florien solituds.

                                    Jaume Piquet

SOLITUD.

La soledat se sent, es sofreix, es pateix.

El solipsista busca la seva soledat i la gaudeix.

Més enllà dels meus passos cansats

un precipici m’aboca al abisme.

Em tanco en els meus sentiments

captant la seva essència,

si obro les finestres,

son tants els meus temors;

fora d’aquestes defenses

m’encercla tant de fred.