‘TEMPUS FUGIT’

Tot va començar aquella nit després de la reeixida conferència del professor al que alguns prenien per boig, i del qual havia llegit alguns llibres darrerament. Allí es va parlar de la nova física i del nou paradigma, ‘desterrant’ el model Newton-Cartesià després de tants segles ‘donant pals de cec’, segons dissertava aquell home gran. El seu aspecte cansat em recordava  l’Albert Einstein tal com l’havia vist en alguna imatge antiga. Però més enllà dels conceptes científics que va explicar, tots d’elevat interès i que trencaven amb els esquemes establerts, basant-se sobretot en algun filòsof remot i poc estudiat i en un deixeble de Sigmund Freud, em vaig quedar amb la nova manera que tenia d’explicar el temps, interpretació que de mica en mica va anar apoderant-se de la sala d’actes, com si es tractés d’una sorprenent i seductora atmosfera que ens aclaparava a tots. Aquell home ens va fer entendre amb una estranya facilitat que la realitat quotidiana no era tan inamovible com podíem creure, i que estava en les nostres mans canviar el curs de les coses. Quan la xerrada es va acabar semblava que tot just havia començat. Ningú no va gosar fer cap pregunta, no pas per desinterès sinó perquè necessitàvem assimilar les paraules d’aquell mestre, cadascú en la seva catarsi personal. L’home va desaparèixer de forma discreta amb l’excusa que l’esperaven en un altre lloc però potser calia atribuir-ho a la seva humilitat i no volia representar durant massa temps el paper de protagonista. Vam restar allí asseguts més estona del que era habitual. Vaig notar que cap dels assistents no es mirava el seu rellotge de polsera, com si ningú tingués tard, jo tampoc. Però quan el personal d’aquell auditori ens convidà a anar desallotjant el local, ens vam veure obligats a deixar-lo i a dispersar-nos. Ens miràvem els uns als altres amb enyorança i sense atrevir-nos a compartir l’experiència personal que acabàvem de viure i que havia deixat una profunda petjada en tots nosaltres. Quan arribava a casa em vaig adonar, sorprès, que el meu rellotge s’havia aturat. No hi hauria donat més importància sinó fos perquè experimentava la creixent sensació de que el pas del temps perdia força en la meva consciència. També notava que de sobte havia perdut la gana, i després de trencar el son per uns moments indefinits em vaig aixecar de seguida amb una idea fixa i obsessiva que vaig executar, i que consistia en aturat tots els rellotges de casa. Però amb tot, no ho considerava suficient. Vaig sortir al balcó atret per una lleu remor i podia contemplar com una multitud avançava, hipnotitzada en direcció al barri vell, quan ja era negra nit. Instintivament, vaig baixar i m’hi vaig afegir. Un d’ells em va dir que s’adreçaven a la catedral. Ningú no duia rellotge i n’havia reconegut alguns que havien assistit a la colpidora i estimulant conferència. Un cop a les portes del temple un membre d’aquella comitiva, que formava part del consell parroquial va obrir-lo amb la seva clau i tots vam poder accedir a l’interior fantasmagòric amb la única llum dels ciris dels altars. Ens proposàvem sabotejar el carrilló del campanar que en molt poques hores havia esdevingut l’obstacle més important per aconseguir el que ens proposàvem, que consistia en crear una nova realitat fora del temps, ni més ni menys que una dimensió on l’’eternitat’ seria possible, estava al nostre abast. Tants com érem vam anar pujant per la deteriorada escala de cargol, ignorant-ne els cartells de les obres de millora i que advertien del perill. Però res ens podia aturar i quan arribàrem a dalt de tot, a l’alçada de l’indicador del temps més emblemàtic de la ciutat empesos per la inacabable desfilada de sonàmbuls que atapeïen aquell espai reduït i malmès, molts dels que quedaven endarrerits començaren a patir ansietat i esclataren en cridòria i empentes per no poder ser testimonis directes de la destrucció d’aquell odiós engranatge, que ens obligava des de temps immemorials a acomplir amb les nostres rutines diàries, només pel seu caprici obstinat. Vaig sentir en aquell moment un profund terrabastall acompanyat de xiscles de pànic. Alguna cosa s’enfonsava i no havíem pogut aturar encara el complex mecanisme. Sentia com el terra de pedra cedia i em precipitava cap avall, mentre tocaven les campanades d’una hora tardana. Continuava el meu descens sense control, quan un fugaç sentiment em va provocar la sensació que el temps en que trigava a arribar al final era indefinit i que podia tractar-se tan sols d’un instant, o bé convertir-se en una eternitat al mateix temps que seguien sonant, ordenats i previsibles els tocs de les campanes. I llavors amb una greu sensació de vertigen vaig aixecar-me alertat pel despertador, que m’assenyalava amb un enrenou que m’era alhora desagradable i familiar el moment de llevar-me. Restava pensatiu però no recordava gairebé res d’aquell somni; només n’intuïa la seva intensitat. Durant el transcórrer d’aquella jornada em va venir al cap una suposada conferència local sobre física quàntica però mai n’he trobat cap referència enlloc. Durant algunes setmanes, vaig sentir-me com si en la meva vida hi faltes alguna cosa incerta; després, m’hi vaig anar acostumant.

Instruccions per a menjar calçots

Preparació prèvia: El dia abans de la calçotada, cal fer una dieta astringent perquè heu de tenir en compte que els calçots tenen tendència a esverar un xic massa els budells i val més prevenir no fos cas que tinguéssim un disgust de caire escatològic.
Vestir roba més aviat còmoda, que permeti moviments amplis dels braços i un xic vella, ja que les taques de la salsa són de difícil neteja. No té importància si fem la calçotada dins d’un restaurant, tothom entendrà que no aneu vestits de vint-i-uns botons per menjar calçots. Per que encara que el local en qüestió ens faciliti un pitet, tingueu en compte que la salsa sempre trobarà aquell raconet no cobert per la protecció.
El pitet és opcional. Si es té molta pràctica no serà necessari. Normalment si es fa la calçotada en un restaurant us en facilitaran un amb el nom de l’establiment. Queda bé posar-se’l, més que res de cara a la foto preceptiva ja que sense la foto és com si no haguéssiu anat a menjar calçots. Algunes persones (tiquis-miquis) utilitzen guants per tal de no embrutar-se els dits, però tal cosa és una desnaturalització de la calçotada.
Després d’aquestes petites recomanacions ja podem començar la pròpiament dita calçotada. Tingueu en compte que és més divertida si s’és una colla, la calçotada en parella pot tenir el seu romanticisme però a l’hora de fer petons pot provocar algun disgust. Respecte a la calçotada en solitari no és recomanable, no té cap gràcia.
Ja tenim a punt el recipient amb la salsa i la teula amb el manat de calçots, com més negres i socarrimats millor. S’agafa el primer calçot (cal dir que convé començar pels de més amunt, ja que són els que primer s’han refredat) per les fulles, deixant que el ceballot pengi, es busquen les fulles verdes de l’interior i es premen amb força amb els dits de la mà dreta (si s’és dretà). Amb l’altra mà, agafarem l’extrem on queden els pels, que tot i que prèviament s’hagi afaitat sempre queda alguna resta, és la part bruta, però no passa res. Aquesta banda del calçot s’ha d’agafar amb suavitat i anar estirant poc a poc avall, mentre de l’altra banda s’estira amunt. Millor no fer moviments gaire sobtats perquè el calçot es podria trencar. Les primeres vegades costa una mica i de vegades us quedarà un calçot massa prim o massa ennegrit , però de mica en mica anireu trobant la mida justa.
Una vegada descamisat el calçot de manera que us quedi a la vista només la part blanca i ben cuita es suca en la salsa. De vegades, si aquesta té una consistència espessa costa una mica que quedi ben sucat, però tingueu en compte que el més bo és justament la salsa i per això quan més, millor. Una vegada sucat cal tirar el cap enrere i amb el calçot vertical i regalimant salsa, sobre tot si aquesta és una mica aigualida, obrir la boca tant com es pugui. Ara ve la part més difícil que és fer coincidir la punta del calçot amb l’obertura de la boca. S’ha d’anar amb compte de no ficar-lo per l’ull o per l’orella del company del costat. És una tasca que requereix precisió, però que com tot és qüestió de pràctica. En el moment en que el calçot és a punt d’introduir-se a la cavitat bucal, cal romandre quiets el temps necessari per a fer-se la foto reglamentària, prova física de que realment haureu reeixit en l’aventura de menjar calçots. Però, afortunadament aquesta postura només s’haurà de mantenir una vegada, perquè no cal fotografiar-se cada vegada que us empasseu un calçot. Una vegada feta la foto ja podeu procedir a introduir la resta del calçot a la boca, on es mastegarà o es deglutirà directament segons el costum del comensal. No cal rentar-se les mans cada vegada, és millor acostumar-se a tenir els dits tacats i passar pel lavabo una vegada acabada tota la remesa. Aneu repetint aquestes instruccions fins que s’acabin els calçots.
Bon profit!

Mª Carme Martín

EL PORRÓ

EL PORRÓ

Continuava aferrat al seu porró, ningú no ho entenia. Últimament estava buit, com a molt hi tenia un cul d’aigua que alguna infermera, amb un bri de caritat, li havia omplert.

A tothom li estranyava aquella mania d’en Johann, millor dit d’en Joan, que és com sempre ell havia volgut que li diguessin i com es deia en realitat. Quan això passava, mai es cansava de repetir – els noms no es tradueixen, em dic Joan –.

Ja era ben estrany doncs que en Joan no volgués deixar mai aquell porró. Allà, la majoria, ni tan sols n’havien vist mai cap d’estri com aquell.

Com tot, això tenia una explicació que venia de lluny. Ell, per desgràcia, ja no tenia arguments per explicar-ho. Des que havia tingut aquell vessament cerebral i no podia parlar, s’havia tancat molt en ell mateix.

A principis de la dècada dels 60 a causa de la manca de feina que hi havia a tot Espanya, cosa que també incloïa Catalunya, hi havia gent que sofria molta misèria. El Joanet, que així el cridaven els del poble, havia sentit a dir que en aquell país llunyà que es deia Alemanya hi havia treball per a tothom.

Va ser l’únic del poble que es va atrevir a emprendre aquella aventura. Va ser el més agosarat, ja estava tip de passar-les magres.

Va agafar una maleta vella, que va trobar en un armari d’on havia estat l’habitació dels avis. Hi va posar la seva poca roba i entremig, perquè no es trenqués, el porró que sempre havia vist presidint la taula de casa seva i del que ja feia uns quants anys li deixaven que en fes un glop.

Aquella maleta no tancava massa bé i per por de que se li obrís, la va reforçar amb una bona lligada de cordill.

Alemanya no li va resultar massa hostil, però tampoc tan meravellosa com ell havia imaginat. Estava acostumat a l’aire lliure, a la terra, al sol i al cant dels ocells. Tot això li havia canviat per parets de ciment, llum de fluorescents i soroll de màquines.

Treballava moltes hores. Dinar ho feia a la feina, però el sopar que ningú li toqués. Comprava a una tenda que havia descobert al centre d’Hamburg, molt a prop de la ribera del riu Elba. Allà s’hi podien trobar productes alimentaris d’arreu del mon. Hi comprava tomàquets, oli d’oliva, pernil o llonganissa i un pa que s’assemblava força als llonguets que li posava la mare per esmorzar, quan anava a escola. El què li feia més Il•lusió de tot, però, era aquell vi del Penedès que, de seguida que arribava a casa, abocava dins el seu porró i que com sempre, també presidia la taula on ell menjava. Segurament, si els seus pares ho haguessin sabut, li haurien recriminat que comprés tot allò. No estava al seu abast.

Mai gastava res que no fos imprescindible, però això ho necessitava. Aquells sopars i sobretot aquell porró era l’únic vincle que tenia amb el seu país.

El porró també seria el seu company inseparable en aquella solitària habitació d’hospital, en els últims dies de la seva vida.

Maria Assumpció Piquer

Nac-Tavarg, Histeros o la ciutat histèrica.

     Nac-Tavarg, Histeros o la ciutat histèrica.

              (Homenatge a Italo Calvino)

 Guanyador del tercer certamen Sant Jordi de

                    Cal Gravat, 2011.

               Jaume Piquet Alcazar

— Nac-Tavarg és una ciutat que viu al cor de qualsevol ciutat, sempre és de dia fins i tot quan el sol declina i la foscor s’ apodera dels seus carrers i places.

Qualsevol detall efímer per exemple: el so d’ una fulla que xoca contra el terra, adquireix una rellevància extrema i dramàtica, esdevé el centre de tota mena de comentaris i apassionats punts de vista, discutits en l’ àgora de la ciutat on prenent part la majoria d’estaments polítics. En canvi, fets de màxima importància, com un incendi, la invasió d’ una nació enemiga, una plaga mortal, un terratrèmol que sacseja els murs de tot edifici…Troben el mutisme ferri com a única resposta, com si el fet, a força de no nombrar-lo, mai no hagués existit…

Totes les dones de Nac-Tavarg es pensen que són bellíssimes, i n`hi ha que, efectivament, ho són, però d’altres són guerxes, guenyes, calbes, tortes, orelludes, nassudes, desmanegades, geperudes …. Com a tot  arreu; però en aquesta ciutat … totes es consideren perfectes, en un narcisisme bell i fràgil com la porcellana; totes es  creuen de tal manera la seva monumentalitat que els ulls dels qui les miren les jutgen com elles mateixes s’ imaginen.

Dimarts, dimecres i dijous, els homes, a partir de la seva majoria d’ edat són reis, cadascun és rei de tota la ciutat, sense que això provoqui cap incident destacable. Dimarts, dimecres i dijous tots les dones a partir de la majoria d’ edat tenen un rei per coronar. Divendres, dissabte, diumenge i dilluns fins les 12 de la nit totes les dones sense excepció governen sobre el rei que han coronat.  Cadascuna n’ ha escollit un. Aquesta és una llei primordial i la única que funciona….fora d’ això a Nac-Tavarg no hi ha reglament, la llei en general està molt mal vista; tots els fets ,des del més transcendent al més banal ,es regulen a partir del cicle hormonal …Per exemple dos cops al més les dones es  tornen bruixes i participen en aquelarres, dotze dies a l’ any es transmuten en sirenes i provoquen terribles estralls, sobretot, entre pescadors i mariners en general  que, embogits amb els seus cants, malauradament  molts cops, s’ ofeguen.

El temps no es comptabilitza en minuts , ni en hores, ni tan sols en dies  o setmanes…Sinó en instants eterns…Moments on la seva exquisida sensibilitat, porosa com una esponja, viu un èxtasi místic, més fora que dins el temps ordinari. Deu segons d’ eternitat equivalen a sis anys de vida terrenal…Un segon de comunicació angelical son similars a vint-i- cinc anys, un poema que faci posar la pell de gallina és igual a tres mesos de vida pedrestre; en el frontispici de la muralla de la ciutat hi ha un còmput que calcula, fil per randa, aquestes equivalències.

Si per exemple vas pel carrer i preguntes quina hora és, et miren com si fossis imbècil i et diuen que el  temps és etern, com si fos una obvietat, i demanar l’ hora una pregunta inadequada.

Histeros es una ciutat però amb el temps t’ acabes adonant que és una societat secreta. Com la màfia xinesa no es veu, ningú no la coneix però tothom sap que hi és. Aquesta discreció invisible és la causa de la seva pervivència, però també, de la fascinació que provoca.

Histeros es divideix en barris: el barri de les dones nues, el barri de les dones de vermell , el barri de les dones amb cabell escarolat , el barri de les dones amb el cabell llis, el barri de les monges, el barri de les dones tigresses, el barri de les de tacó alt, el barri de les de tacó baix, el barri de les pèl-roges, el barri de les morenes, el barri de les rosses, el barri de cal Gravat  …. (com podeu veure els homes , si més no pel que fa a la organització urbanística i sectorial de la ciutat, són un zero a l’ esquerra).

Les histèriques, així es com s’ anomenen les ciutadanes d’ Nac-Tavarg no viuen en un lloc fix…Cada dos dies canvien de barri. Dilluns poden anar nues, dimecres anar vestides de monja, divendres amb parracs de tigressa, diumenge amb tacons altíssims…Els homes organitzats en comissions van voler regular aquest tumultuosos esdeveniments però van topar amb una rotunda oposició. Van intentar reglamentar aquests comportaments disbauxats; la història, cíclica com és, sempre havia topat amb aquestes tendències correctores; de manera efímera, van aconseguir sotmetre algunes  dones als codis masculins, però es van adonar que les dones així sotmeses, els avorrien sobiranament … De manera que quatre dies després van derogar la llei que pocs dies abans havien instaurat.

Els homes que no les intenten comprendre viuen desterrats en presons imaginàries, semblen ratolins intentant fer giravoltar una sínia, sense cap altre objectiu que giravoltat la roda.

Als homes que assagen de comprendre el caràcter ondulatori de les histèriques  o si més no així ho fan veure, els anomenen “poetes”; estan molt ben considerats socialment; són fàcils de trobar, són personatges curiosos que es reuneixen  a les places principals de cada barri; es dediquen, en cos i anima, a esfullar pètals blancs mentre proclamen en veu alta:” m’ estima … no m’ estima … m’ estima … no m’ estima…”

El Gran khan fascinat per les paraules de Marco va tenir una lleu erecció, les dones del seu harem de tan complaents començaven a avorrir-lo. Volia instaurar aquell ordre de dones irreductibles al seu regne; fins i tot va pensar enviar els seus serveis secrets per emetre un informe i així planificar un regne com aquell ….

— Totes les perruqueries, centres de manicura i massatge són sufragats enterament per l’ estat; en els carrers hi ha pantalles gegantines on poderosos projectors emeten escenes interminables, de conflictes també interminables de personatges de la premsa  del paper couché : la Belen Esteban amb el Jesulin i la Campa; en Julian  amb la seva ex i la Pantoja…en els intermedis sona la musica de Julio Iglesias  o David Bisbal…

—Ha degut ser molt dur per vostè —va exclamar el vell Gran Khan…

En el segle passat —continuà Marco Polo sense tenir en compte l’ apreciació del Gran Khan — les ànsies de immaterialitat varen reduir les monedes d’ or i de plata a targetes de crèdit , les finances de la ciutat, en pocs dies va entrar en  una crisis duradora que va estendre’s com la pólvora per moltes ciutats…de manera que des  d’ aquell dia la moneda d’ intercanvi entre les persones varen ser els poemes d’ amor…tothom coneix Pessoa , Benedetti, Lorca, Borges, Martí i Pol, Machado, Neruda,  Hernandez, Foix, Leveroni, de Castro…com si guardessin parentesc amb  la família.

A partir d’ aquest punt d’ inflexió en l’ historia de la ciutat; la gent , com vostè  pot suposar es va submergir cada vegada més  en paradisos absolutament imaginaris , el més poderós no és qui té més béns ( els béns a Nac-Tavarg des de la  Gran crisis del Cinquè Mil·lenni, es varen abolir) sinó el qui té més Seductiopatética ,com diuen ells, paraula que designa la capacitat de seduir a través d’ un poema.

A Nac-Tavarg la gent en general sempre parla de desigs i de somnis …però amb una particularitat: són desigs que mai no es realitzen: la llei de manera clara així ho expressa ; l’ estructura gramatical que més podeu escoltar pels carrers de la ciutat es: “sinó fos que…”; es més, si un membre  de la ciutadania realitza un desig automàticament es desterrat, resulta massa incòmode i pertorbador per l’ ordre establert , a Nac-Tavarg hi ha absoluta llibertat per somiar, pensar ,imaginar i dir el que et plagui, això si, dur-ho a la practica està molt vigilat…

L’ adolescència dura fins els 110anys aproximadament i es lògic sinó realitzen els seus desitjos sempre queden en una fase infantiloide….

—Ho entenc , ho entenc — va dir el gran Khan ….continuï si us plau…

En el segle passat es va donar el cas d’ una parella que, d’amagatotis i burlant les lleis de l’ estat, va aconseguir dur a la pràctica alguns dels seus somnis ( la censura històrica ha esborrat tota mena de detalls al respecte), consegüentment varen madurar, però varen ser delatats pels seus veïns i, en un tres i no res , desterrats i considerats extremadament perillosos per l’ educació moral dels seus conciutadans…

—Interessant , segueixi…

—Es l’ únic lloc del món on les histèriques conviuen amb els obsessius…aquests darrers s’ han adaptat a l’ impossibilitat de reglamentar la vida de la histèrica…

La histèrica sempre diu: la profunditat és superfície, la nit és el dia , ploro perquè ric,  la mort és vida…i moltes altres paradoxes que només es poden entendre des d’ estudis cabalístics i càlculs metafísics basats en la Teoria Quàntica del Camp Corb.

Per evitar conclusions precipitades basades en premisses inadequades en relació a l’ objecte d’ estudi que estem tractant, per les nits ressonen unes veus metàl·liques que sobrevolen tota la ciutat proclamant:”conformeu-vos , allò que és, és … no assageu de comprendre mai del tot perquè acabareu malament !! conformeu-vos , allò que és , és … no assageu de comprendre mai del tot  perquè acabareu malament !!conformeu-vos , allò que és , és … no assageu de comprendre mai del tot perquè acabareu malament !!”

Estudis estadístics de l’ Excel·lentissim Ajuntament d’ Nac-Tavarg han confirmat que des que s’ ha pres aquesta mesura sanitària, efectivament, hi ha molts menys col·lapses mentals.

Les ciutadanes d’ Nac-Tavarg mai no caminen en línia recte, ningú no pot preveure la seva trajectòria, sense un risc elevat d’ equivocar-se ; quan parlen no utilitzen ni punts, ni comes… l’ únic signe que utilitzen és l’ interrogació: tot el dia s’ estan qüestionant tot, absolutament tot! Menyspreen l’ àlgebra, l’ anàlisi, la mecànica la seva assignatura predilecte és l`amor perquè diuen que d’ estimar mai no en sabran prou…

—Molt interessant!

—De debò,mestre La Khan?

—Per avui ens quedem aquí !—va rubricar el Gran Khan ;aleshores va recolzar el seu cap en el respatller de la butaca i va acomiadar com cada dijous a Marco Polo. Va mirar les motllures del sostre amb  mirada de xacal i va escriure la frase que el va fer cèlebre : “la histèrica busca un amo sobre qui regnar“.

Mai no va dir que va ser Marco qui va davallar al fons de la ciutat, amagada al cor de qualsevol ciutat, qui li va revelar el secret.

oració al pare

Avui he dit i em dic: dóna la pau al teu pare ,

ocupa’t d’allò que et llegà, honora les seves promeses sagrades, i aquelles

que et resulten profanes…

 honora allò que va concloure,

i allò que resta sense principi ni final…

comença on ell acabà; la teva vida s’ inicia

en l’obra de si mateix no escrita,

mira-la sense presses, i fes d’una vegada l’obra teva,

 si us plau, prou de lamentacions, judicis, baralles!

has d’entendre que tot és metàfora ,

i que el pare nostre; el teu…  el meu…  el de tots

s’alimenta dels teus propis actes a la terra.

 

No tinguis pressa, no t’arrapis a la molsa que creix en mots

 obacs ni en la boira que entela la llum,

la veritat es nodreix de paraules invisibles en ventres solitaris,

no tinguis pressa i tot et serà donat,

han de ser lentes les hores.  Ahir

em vaig adormir a l’arena blanca d’un rellotge de sorra,

pretenia… ATURAR EL TEMPS!

No tinguis pressa,

el mur és a les heures el que el silenci a la nit,

 obre camins on nomes florien solituds.

                                    Jaume Piquet

SOLITUD.

La soledat se sent, es sofreix, es pateix.

El solipsista busca la seva soledat i la gaudeix.

Més enllà dels meus passos cansats

un precipici m’aboca al abisme.

Em tanco en els meus sentiments

captant la seva essència,

si obro les finestres,

son tants els meus temors;

fora d’aquestes defenses

m’encercla tant de fred. 

El bolígraf Bic

Un bolígraf Bic és un objecte senzill, econòmic i amb diverses utilitats. Fa molts anys que existeix. Es pot dir que amb ell va començar l’ocàs de les plomes estilogràfiques; més cares, més complicades de carregar i que sovint deixaven els dits bruts de tinta o el paper tacat.

Les característiques físiques d’un Bic actual són les següents:

Un tap de plàstic de color (blau, negre, verd o vermell, normalment) que fa joc amb el petit tap que cobreix la base. El tap superior té un foradet a la punta, instaurat no fa gaires anys per evita l’asfíxia dels nens que se l’empassaven tràquea avall.

CUSTODIS S.A.

A l’Àngel Sala no li agradava la feina que feia. S’hauria estimat més treballar en un dels amplis espais de llum blanca i diàfana que l’empresa tenia en aquell edifici a la zona alta de la ciutat, però estava destinat als privilegiats, gent brillant, amb carrera i ell no era pas d’aquests. A ell li reservaven una feina més feixuga, sobre el territori, custodiant la clientela, vigilant-la sense que se n’adonés, sempre amatent a cada pas per, si calia, poder intervenir a temps i evitar la desgràcia. Part de la culpa la tenia la seva complexió atlètica, tan adient per a un guardaespatlles.

Feia dies que anava darrere l’Arcadi, un client maldestre, afeccionat a la cacera, barroer i poc curós fins i tot per a les seves coses, propens a posar-se en perill constantment. L’Àngel detestava aquesta actitud, però, l’empresa l’obligava a tractar a tots els seus clients per igual. El seguia silent i discret quan preparava els estris per anar a caçar o quan conduïa el seu tot-terreny per les pistes del vedat i quan aviava els gossos perdiguers, perillosament nerviosos. Vigilava que el canó de l’escopeta no virés mai cap a zones ocupades per persones i no perdia mai de vista el gallet ben assegurat. Però ningú no és perfecte.

Aquell matí l’Arcadi alienat darrera una presa que se li resistia i emboirat per l’adrenalina, va veure l’ombra d’unes ales i apuntant amunt precipitat, va disparar amb tan mala fortuna que als seus peus li va caure l’Àngel, alaferit, tocat de mort per un tret que de cap manera va poder evitar.

EL QUADRE

Sebastià Grau i Parés era un home alt i prim, elegant i reservat; d’una edat indefinida com si fes cas omís del pas del temps. La cara prima, les ulleres de muntura fosca i la perilla del mateix blau dels cabells, feia que semblés d’un altre temps. Casa seva era gran, massa gran; plena de relíquies, trofeus antics, enormes catifes i atapeïda de llibres i mobles. Rera els vidres, un jardí fosc i descuidat, silenciós i sense vida, envoltava la casa grisosa. S’havia dedicat a la compra i venda d’objectes d’art; ara ningú no sabia a què dedicava els seus esporàdics viatges. Ell, com la casa, era un autèntic solitari.
Només un cop l’any feia un sopar amb els vells amics, el dia del seu aniversari. Per rebre als seus convidats s’havia posat un vestit negre impecable, camisa blanca amb botons negres i un corbatí de color maduixa.
Un dels regals que li van portar era un quadre. En ell hi havia una taula molt ben parada, amb fruites, copes de vi i plates amb viandes i verdures. Però en segon pla, rera la taula, es veia mig cos de la dona més bella que mai havia vist. Tenia una poma vermella a la ma, a punt de mossegar; els llavis, del mateix color de la fruita semblaven a punt de parlar. A la cara rodona hi ressaltaven uns penetrants ulls color cendra impossibles d’ignorar. Tenia una llarga cabellera, negre com el carbó, que queia sobre una brusa blanca amb blondes.
En acabar la festa, en Sebastià va portar el quadre a la seva habitació, no podia deixar de contemplar-lo, però va apagar el llum i es va posar a dormir. Va donar voltes i voltes. Va decidir posar-se a llegir una estona fins que la son vingués. Va tornar a encendre el llum: mirava la noia del quadre i desitjava immensament conèixer-la. Donaria qualsevol cosa, fins i tot la seva fortuna, si algú li digués on era possible trobar-la, si es que realment existia. Tot llegint, se la mirava per sobre les ulleres.
De sobte va pensar que la deshora i el cansament li jugaven una mala passada. Es va treure les ulleres poc a poc i es va fregar els ulls. Potser somiava, perquè no podia ser allò que veia. El marc daurat del quadre era l’únic que podia distingir, a dins tot era negre. La noia, les fruites i el vi, havien desaparegut. Desconcertat s’aixecà, estava segur que era un mal son. Era un home de món, realista i segur de sí mateix. Allò era fora de tota lògica. Baixaria a prendre una beguda, un whisky li aniria bé.
En arribar a la sala va veure que hi havia llum. Però quan va obrir la porta, va quedar amb la boca oberta, els ulls desorbitats miraven l’impossible, i durant uns segons es va oblidar de respirar. La taula era ben parada, amb tot de plates de menjar, vi, fruites… i aquella noia amb la poma a la mà, li va dir:
– Bona nit, has trigat molt a baixar, fa estona que t’espero.

L’home que no perdia mai les claus

L’Eloi va sortir de la casa amb les darreres llums del crepuscle. Era el mes de maig i les tardes s’allargaven de manera que després de sopar, ell que sopava d’hora, encara podia fer la caminada diària del capvespre amb claror. Va comprovar com sempre feia, cada cop que marxava de casa, que les claus fossin a la seva butxaca dreta dels pantalons. Tenia veritable pànic a perdre o deixar-se les claus. Ell que vivia sol en aquella casa enmig dels camps d’ordi amb el veí més proper a més de dos quilòmetres, ja no era prou àgil, amb els seus setanta anys com per anar grimpant per parets i saltant balcons. Així que, obsessiu com era en aquesta I en moltes altres coses, comprovava una I una altra vegada que les claus no li desapareguessin de la butxaca por un forat o un moviment sobtat.
Feia xafogor i molt aviat es va adonar mentre pujava el turó de darrere la casa, que s’estava preparant una tempesta. Lluny, en direcció al poble, llampegava i sentia una olor característica en l’aire que ell, després de tota una vida al camp, reconeixia com de tempesta carregada d’aigua, potser de pedra. Però va calcular que abans no arribés a casa seva, tenia temps de caminar una estona i fumar-se com sempre dues o tres cigarretes dalt del turó seient al pedrís que hi havia davant l’antiga barraca de vinya.
L’Eloi anava pensant en el que li havia dit el Pere, el seu fill, el darrer diumenge, de deixar casa seva i anar a viure amb ell i la canalla a Barcelona. Li havia dit que ja s’ho pensaria, però la veritat és que ho tenia més que pensat. Ell no estava disposat a deixar casa seva, els seus camps, aquella vida tranquil•la i solitària que portava des que havia mort la Càndida, la seva esposa. Tenia setanta anys, sí, i què, se sentia prou fort, cert que li havien fet algun petit ajust al cor feia un quants anys, però amb la medicació i amb la vida que portava no necessitava cap cura especial. Ell no se sentia sol, cada dia baixava al poble amb el seu vell dos cavalls per fer la partideta de botifarra i parlar amb els companys de tota la vida. Què faria ell a Barcelona sino morir-se en quatre dies al trobar-se tancat per aquells edificis tant alts i empaitat pels vehicles. Ho tenia molt clar, diria al Pere i a la seva dona que els agraïa el gest però que pel moment s’estimava més quedar-se com estava.
Quan arribà al cim del turonet l’Eloi panteixava una mica i se sentia les cames cansades, però res d’importància, descansaria una estona, si la tempesta el deixava i se’n tornaria a casa per ficar-se aviat al llit. Malgrat les recomanacions dels metges mai no havia volgut deixar de fumar, era un plaer al qual no volia renunciar. Procurava fumar poc, això sí, però aquella darrera cigarreta del dia envoltat d’ametllers i oliveres no li podia negar ningú. Des del seu seient a la porta de la barraca, veia com a la vall s’apropaven les llums de la tempesta. Aviat pujaria. Potser hauria de córrer una mica però li semblava que no tenia encara motiu per alarmar-se.
Però les previsions de l’Eloi van fallar i la tempesta es va afanyar més del que ell es pensava. Aviat va sentir com els trons sonaven gairebé damunt seu i unes gotasses fredes s’estavellaven contra el seu cap desprovist de cabells. Va veure amb la mica de claror que li quedava al dia que venia pedra i el seu primer pensament va ser pels arbres i la collita que es veurien afectats. Després es va amoïnar per ell, es posaria ben xop abans d’arribar a la casa. Així que va decidir ficar-se a la barraca. Encara estava en bones condicions, la volta aguantava els anys sense esquerdes ni forats i ell conservava allà unes quantes eines i també va trobar una lona amb la que podria tapar-se si allò s’allargava massa i el vent feia entrar la pluja. Com que tenia també una mica de fred puix la temperatura havia baixat sobtadament es va embolicar amb la lona una mica bruta i es va arraulir al terra. La tempesta era ben bé a sobre ja que llamps i trons es presentaven sense diferència de temps. Va veure pel forat de la porta com algun arribava al terra dibuixant un arbre lluminós davant dels seus ulls. L’Eloi no tenia por. N’havia passat tantes de tempestes al camp. Va decidir esperar que passés. Però allà on estava no es va adonar com tot d’un plegat quelcom li llevava la consciència.
Quan la va recuperar era de dia. De seguida va recordar la forta tempesta i va quedar astorat en veure que havia dormit tota la nit a dins de la barraca. Li semblava molt estrany perquè recordava la tempesta, sí, i els llamps que queien a fora però no s’explicava que s’hagués adormit, i tantes hores. Va sortir i es va dirigir cap a la casa. En arribar va veure estranyat el cotxe del Pere aparcat al costat de l’era. No era pas un dia festiu i el seu fill hauria d’estar treballant a la sucursal bancària a Barcelona. L’Eloi es va ficar la mà a la butxaca per tal de treure la clau de la porta i va descobrir que el manat de claus que sempre portava a sobre no hi era al seu lloc habitual. Va mirar a l’altra butxaca i tampoc. Va comprovar que devia haver perdut les claus durant la nit a la barraca o pel camí. Bé, ja que el Pere era a casa hauria de trucar a la porta. Ho va fer però ningú no va venir a obrir. Insistí sense resposta. Li semblava que sentia veus a l’interior de la casa. Va anar fent la volta fins la finestra de la cuina i va veure que era oberta i que era d’allà d’on sortien les veus. Podia sentir clarament la veu del Pere i la de l’Esther, la seva dona:
– Qui ho havia de dir que es moriria d’aquesta manera tan horrible –deia la jove.
– Pobre pare –va dir l’Eloi amb la veu trencada per les llàgrimes- no va voler deixar la seva terra i ara és mort.
– Hem de marxar cap al tanatori –va dir l’Esther.
– Encara no m’acabo de creure que el matés un llamp. De fet no puc creure que sigui mort. Tinc la impressió de que entrarà en qualsevol moment per la porta.
L’Eloi, astorat, va voler cridar, dir que no era mort, que no l’havia matat cap llamp, que era allà però no podia entrar perquè havia perdut les claus. Però cap so no va sortir de la gola. Llavors va saber que tot seria inútil. Havia perdut definitivament les claus d’entrada al món dels vius.

Mª Carme Martín