‘TEMPUS FUGIT’

Tot va començar aquella nit després de la reeixida conferència del professor al que alguns prenien per boig, i del qual havia llegit alguns llibres darrerament. Allí es va parlar de la nova física i del nou paradigma, ‘desterrant’ el model Newton-Cartesià després de tants segles ‘donant pals de cec’, segons dissertava aquell home gran. El seu aspecte cansat em recordava  l’Albert Einstein tal com l’havia vist en alguna imatge antiga. Però més enllà dels conceptes científics que va explicar, tots d’elevat interès i que trencaven amb els esquemes establerts, basant-se sobretot en algun filòsof remot i poc estudiat i en un deixeble de Sigmund Freud, em vaig quedar amb la nova manera que tenia d’explicar el temps, interpretació que de mica en mica va anar apoderant-se de la sala d’actes, com si es tractés d’una sorprenent i seductora atmosfera que ens aclaparava a tots. Aquell home ens va fer entendre amb una estranya facilitat que la realitat quotidiana no era tan inamovible com podíem creure, i que estava en les nostres mans canviar el curs de les coses. Quan la xerrada es va acabar semblava que tot just havia començat. Ningú no va gosar fer cap pregunta, no pas per desinterès sinó perquè necessitàvem assimilar les paraules d’aquell mestre, cadascú en la seva catarsi personal. L’home va desaparèixer de forma discreta amb l’excusa que l’esperaven en un altre lloc però potser calia atribuir-ho a la seva humilitat i no volia representar durant massa temps el paper de protagonista. Vam restar allí asseguts més estona del que era habitual. Vaig notar que cap dels assistents no es mirava el seu rellotge de polsera, com si ningú tingués tard, jo tampoc. Però quan el personal d’aquell auditori ens convidà a anar desallotjant el local, ens vam veure obligats a deixar-lo i a dispersar-nos. Ens miràvem els uns als altres amb enyorança i sense atrevir-nos a compartir l’experiència personal que acabàvem de viure i que havia deixat una profunda petjada en tots nosaltres. Quan arribava a casa em vaig adonar, sorprès, que el meu rellotge s’havia aturat. No hi hauria donat més importància sinó fos perquè experimentava la creixent sensació de que el pas del temps perdia força en la meva consciència. També notava que de sobte havia perdut la gana, i després de trencar el son per uns moments indefinits em vaig aixecar de seguida amb una idea fixa i obsessiva que vaig executar, i que consistia en aturat tots els rellotges de casa. Però amb tot, no ho considerava suficient. Vaig sortir al balcó atret per una lleu remor i podia contemplar com una multitud avançava, hipnotitzada en direcció al barri vell, quan ja era negra nit. Instintivament, vaig baixar i m’hi vaig afegir. Un d’ells em va dir que s’adreçaven a la catedral. Ningú no duia rellotge i n’havia reconegut alguns que havien assistit a la colpidora i estimulant conferència. Un cop a les portes del temple un membre d’aquella comitiva, que formava part del consell parroquial va obrir-lo amb la seva clau i tots vam poder accedir a l’interior fantasmagòric amb la única llum dels ciris dels altars. Ens proposàvem sabotejar el carrilló del campanar que en molt poques hores havia esdevingut l’obstacle més important per aconseguir el que ens proposàvem, que consistia en crear una nova realitat fora del temps, ni més ni menys que una dimensió on l’’eternitat’ seria possible, estava al nostre abast. Tants com érem vam anar pujant per la deteriorada escala de cargol, ignorant-ne els cartells de les obres de millora i que advertien del perill. Però res ens podia aturar i quan arribàrem a dalt de tot, a l’alçada de l’indicador del temps més emblemàtic de la ciutat empesos per la inacabable desfilada de sonàmbuls que atapeïen aquell espai reduït i malmès, molts dels que quedaven endarrerits començaren a patir ansietat i esclataren en cridòria i empentes per no poder ser testimonis directes de la destrucció d’aquell odiós engranatge, que ens obligava des de temps immemorials a acomplir amb les nostres rutines diàries, només pel seu caprici obstinat. Vaig sentir en aquell moment un profund terrabastall acompanyat de xiscles de pànic. Alguna cosa s’enfonsava i no havíem pogut aturar encara el complex mecanisme. Sentia com el terra de pedra cedia i em precipitava cap avall, mentre tocaven les campanades d’una hora tardana. Continuava el meu descens sense control, quan un fugaç sentiment em va provocar la sensació que el temps en que trigava a arribar al final era indefinit i que podia tractar-se tan sols d’un instant, o bé convertir-se en una eternitat al mateix temps que seguien sonant, ordenats i previsibles els tocs de les campanes. I llavors amb una greu sensació de vertigen vaig aixecar-me alertat pel despertador, que m’assenyalava amb un enrenou que m’era alhora desagradable i familiar el moment de llevar-me. Restava pensatiu però no recordava gairebé res d’aquell somni; només n’intuïa la seva intensitat. Durant el transcórrer d’aquella jornada em va venir al cap una suposada conferència local sobre física quàntica però mai n’he trobat cap referència enlloc. Durant algunes setmanes, vaig sentir-me com si en la meva vida hi faltes alguna cosa incerta; després, m’hi vaig anar acostumant.

Instruccions per a menjar calçots

Preparació prèvia: El dia abans de la calçotada, cal fer una dieta astringent perquè heu de tenir en compte que els calçots tenen tendència a esverar un xic massa els budells i val més prevenir no fos cas que tinguéssim un disgust de caire escatològic.
Vestir roba més aviat còmoda, que permeti moviments amplis dels braços i un xic vella, ja que les taques de la salsa són de difícil neteja. No té importància si fem la calçotada dins d’un restaurant, tothom entendrà que no aneu vestits de vint-i-uns botons per menjar calçots. Per que encara que el local en qüestió ens faciliti un pitet, tingueu en compte que la salsa sempre trobarà aquell raconet no cobert per la protecció.
El pitet és opcional. Si es té molta pràctica no serà necessari. Normalment si es fa la calçotada en un restaurant us en facilitaran un amb el nom de l’establiment. Queda bé posar-se’l, més que res de cara a la foto preceptiva ja que sense la foto és com si no haguéssiu anat a menjar calçots. Algunes persones (tiquis-miquis) utilitzen guants per tal de no embrutar-se els dits, però tal cosa és una desnaturalització de la calçotada.
Després d’aquestes petites recomanacions ja podem començar la pròpiament dita calçotada. Tingueu en compte que és més divertida si s’és una colla, la calçotada en parella pot tenir el seu romanticisme però a l’hora de fer petons pot provocar algun disgust. Respecte a la calçotada en solitari no és recomanable, no té cap gràcia.
Ja tenim a punt el recipient amb la salsa i la teula amb el manat de calçots, com més negres i socarrimats millor. S’agafa el primer calçot (cal dir que convé començar pels de més amunt, ja que són els que primer s’han refredat) per les fulles, deixant que el ceballot pengi, es busquen les fulles verdes de l’interior i es premen amb força amb els dits de la mà dreta (si s’és dretà). Amb l’altra mà, agafarem l’extrem on queden els pels, que tot i que prèviament s’hagi afaitat sempre queda alguna resta, és la part bruta, però no passa res. Aquesta banda del calçot s’ha d’agafar amb suavitat i anar estirant poc a poc avall, mentre de l’altra banda s’estira amunt. Millor no fer moviments gaire sobtats perquè el calçot es podria trencar. Les primeres vegades costa una mica i de vegades us quedarà un calçot massa prim o massa ennegrit , però de mica en mica anireu trobant la mida justa.
Una vegada descamisat el calçot de manera que us quedi a la vista només la part blanca i ben cuita es suca en la salsa. De vegades, si aquesta té una consistència espessa costa una mica que quedi ben sucat, però tingueu en compte que el més bo és justament la salsa i per això quan més, millor. Una vegada sucat cal tirar el cap enrere i amb el calçot vertical i regalimant salsa, sobre tot si aquesta és una mica aigualida, obrir la boca tant com es pugui. Ara ve la part més difícil que és fer coincidir la punta del calçot amb l’obertura de la boca. S’ha d’anar amb compte de no ficar-lo per l’ull o per l’orella del company del costat. És una tasca que requereix precisió, però que com tot és qüestió de pràctica. En el moment en que el calçot és a punt d’introduir-se a la cavitat bucal, cal romandre quiets el temps necessari per a fer-se la foto reglamentària, prova física de que realment haureu reeixit en l’aventura de menjar calçots. Però, afortunadament aquesta postura només s’haurà de mantenir una vegada, perquè no cal fotografiar-se cada vegada que us empasseu un calçot. Una vegada feta la foto ja podeu procedir a introduir la resta del calçot a la boca, on es mastegarà o es deglutirà directament segons el costum del comensal. No cal rentar-se les mans cada vegada, és millor acostumar-se a tenir els dits tacats i passar pel lavabo una vegada acabada tota la remesa. Aneu repetint aquestes instruccions fins que s’acabin els calçots.
Bon profit!

Mª Carme Martín

EL PORRÓ

EL PORRÓ

Continuava aferrat al seu porró, ningú no ho entenia. Últimament estava buit, com a molt hi tenia un cul d’aigua que alguna infermera, amb un bri de caritat, li havia omplert.

A tothom li estranyava aquella mania d’en Johann, millor dit d’en Joan, que és com sempre ell havia volgut que li diguessin i com es deia en realitat. Quan això passava, mai es cansava de repetir – els noms no es tradueixen, em dic Joan –.

Ja era ben estrany doncs que en Joan no volgués deixar mai aquell porró. Allà, la majoria, ni tan sols n’havien vist mai cap d’estri com aquell.

Com tot, això tenia una explicació que venia de lluny. Ell, per desgràcia, ja no tenia arguments per explicar-ho. Des que havia tingut aquell vessament cerebral i no podia parlar, s’havia tancat molt en ell mateix.

A principis de la dècada dels 60 a causa de la manca de feina que hi havia a tot Espanya, cosa que també incloïa Catalunya, hi havia gent que sofria molta misèria. El Joanet, que així el cridaven els del poble, havia sentit a dir que en aquell país llunyà que es deia Alemanya hi havia treball per a tothom.

Va ser l’únic del poble que es va atrevir a emprendre aquella aventura. Va ser el més agosarat, ja estava tip de passar-les magres.

Va agafar una maleta vella, que va trobar en un armari d’on havia estat l’habitació dels avis. Hi va posar la seva poca roba i entremig, perquè no es trenqués, el porró que sempre havia vist presidint la taula de casa seva i del que ja feia uns quants anys li deixaven que en fes un glop.

Aquella maleta no tancava massa bé i per por de que se li obrís, la va reforçar amb una bona lligada de cordill.

Alemanya no li va resultar massa hostil, però tampoc tan meravellosa com ell havia imaginat. Estava acostumat a l’aire lliure, a la terra, al sol i al cant dels ocells. Tot això li havia canviat per parets de ciment, llum de fluorescents i soroll de màquines.

Treballava moltes hores. Dinar ho feia a la feina, però el sopar que ningú li toqués. Comprava a una tenda que havia descobert al centre d’Hamburg, molt a prop de la ribera del riu Elba. Allà s’hi podien trobar productes alimentaris d’arreu del mon. Hi comprava tomàquets, oli d’oliva, pernil o llonganissa i un pa que s’assemblava força als llonguets que li posava la mare per esmorzar, quan anava a escola. El què li feia més Il•lusió de tot, però, era aquell vi del Penedès que, de seguida que arribava a casa, abocava dins el seu porró i que com sempre, també presidia la taula on ell menjava. Segurament, si els seus pares ho haguessin sabut, li haurien recriminat que comprés tot allò. No estava al seu abast.

Mai gastava res que no fos imprescindible, però això ho necessitava. Aquells sopars i sobretot aquell porró era l’únic vincle que tenia amb el seu país.

El porró també seria el seu company inseparable en aquella solitària habitació d’hospital, en els últims dies de la seva vida.

Maria Assumpció Piquer

Nac-Tavarg, Histeros o la ciutat histèrica.

     Nac-Tavarg, Histeros o la ciutat histèrica.

              (Homenatge a Italo Calvino)

 Guanyador del tercer certamen Sant Jordi de

                    Cal Gravat, 2011.

               Jaume Piquet Alcazar

— Nac-Tavarg és una ciutat que viu al cor de qualsevol ciutat, sempre és de dia fins i tot quan el sol declina i la foscor s’ apodera dels seus carrers i places.

Qualsevol detall efímer per exemple: el so d’ una fulla que xoca contra el terra, adquireix una rellevància extrema i dramàtica, esdevé el centre de tota mena de comentaris i apassionats punts de vista, discutits en l’ àgora de la ciutat on prenent part la majoria d’estaments polítics. En canvi, fets de màxima importància, com un incendi, la invasió d’ una nació enemiga, una plaga mortal, un terratrèmol que sacseja els murs de tot edifici…Troben el mutisme ferri com a única resposta, com si el fet, a força de no nombrar-lo, mai no hagués existit…

Totes les dones de Nac-Tavarg es pensen que són bellíssimes, i n`hi ha que, efectivament, ho són, però d’altres són guerxes, guenyes, calbes, tortes, orelludes, nassudes, desmanegades, geperudes …. Com a tot  arreu; però en aquesta ciutat … totes es consideren perfectes, en un narcisisme bell i fràgil com la porcellana; totes es  creuen de tal manera la seva monumentalitat que els ulls dels qui les miren les jutgen com elles mateixes s’ imaginen.

Dimarts, dimecres i dijous, els homes, a partir de la seva majoria d’ edat són reis, cadascun és rei de tota la ciutat, sense que això provoqui cap incident destacable. Dimarts, dimecres i dijous tots les dones a partir de la majoria d’ edat tenen un rei per coronar. Divendres, dissabte, diumenge i dilluns fins les 12 de la nit totes les dones sense excepció governen sobre el rei que han coronat.  Cadascuna n’ ha escollit un. Aquesta és una llei primordial i la única que funciona….fora d’ això a Nac-Tavarg no hi ha reglament, la llei en general està molt mal vista; tots els fets ,des del més transcendent al més banal ,es regulen a partir del cicle hormonal …Per exemple dos cops al més les dones es  tornen bruixes i participen en aquelarres, dotze dies a l’ any es transmuten en sirenes i provoquen terribles estralls, sobretot, entre pescadors i mariners en general  que, embogits amb els seus cants, malauradament  molts cops, s’ ofeguen.

El temps no es comptabilitza en minuts , ni en hores, ni tan sols en dies  o setmanes…Sinó en instants eterns…Moments on la seva exquisida sensibilitat, porosa com una esponja, viu un èxtasi místic, més fora que dins el temps ordinari. Deu segons d’ eternitat equivalen a sis anys de vida terrenal…Un segon de comunicació angelical son similars a vint-i- cinc anys, un poema que faci posar la pell de gallina és igual a tres mesos de vida pedrestre; en el frontispici de la muralla de la ciutat hi ha un còmput que calcula, fil per randa, aquestes equivalències.

Si per exemple vas pel carrer i preguntes quina hora és, et miren com si fossis imbècil i et diuen que el  temps és etern, com si fos una obvietat, i demanar l’ hora una pregunta inadequada.

Histeros es una ciutat però amb el temps t’ acabes adonant que és una societat secreta. Com la màfia xinesa no es veu, ningú no la coneix però tothom sap que hi és. Aquesta discreció invisible és la causa de la seva pervivència, però també, de la fascinació que provoca.

Histeros es divideix en barris: el barri de les dones nues, el barri de les dones de vermell , el barri de les dones amb cabell escarolat , el barri de les dones amb el cabell llis, el barri de les monges, el barri de les dones tigresses, el barri de les de tacó alt, el barri de les de tacó baix, el barri de les pèl-roges, el barri de les morenes, el barri de les rosses, el barri de cal Gravat  …. (com podeu veure els homes , si més no pel que fa a la organització urbanística i sectorial de la ciutat, són un zero a l’ esquerra).

Les histèriques, així es com s’ anomenen les ciutadanes d’ Nac-Tavarg no viuen en un lloc fix…Cada dos dies canvien de barri. Dilluns poden anar nues, dimecres anar vestides de monja, divendres amb parracs de tigressa, diumenge amb tacons altíssims…Els homes organitzats en comissions van voler regular aquest tumultuosos esdeveniments però van topar amb una rotunda oposició. Van intentar reglamentar aquests comportaments disbauxats; la història, cíclica com és, sempre havia topat amb aquestes tendències correctores; de manera efímera, van aconseguir sotmetre algunes  dones als codis masculins, però es van adonar que les dones així sotmeses, els avorrien sobiranament … De manera que quatre dies després van derogar la llei que pocs dies abans havien instaurat.

Els homes que no les intenten comprendre viuen desterrats en presons imaginàries, semblen ratolins intentant fer giravoltar una sínia, sense cap altre objectiu que giravoltat la roda.

Als homes que assagen de comprendre el caràcter ondulatori de les histèriques  o si més no així ho fan veure, els anomenen “poetes”; estan molt ben considerats socialment; són fàcils de trobar, són personatges curiosos que es reuneixen  a les places principals de cada barri; es dediquen, en cos i anima, a esfullar pètals blancs mentre proclamen en veu alta:” m’ estima … no m’ estima … m’ estima … no m’ estima…”

El Gran khan fascinat per les paraules de Marco va tenir una lleu erecció, les dones del seu harem de tan complaents començaven a avorrir-lo. Volia instaurar aquell ordre de dones irreductibles al seu regne; fins i tot va pensar enviar els seus serveis secrets per emetre un informe i així planificar un regne com aquell ….

— Totes les perruqueries, centres de manicura i massatge són sufragats enterament per l’ estat; en els carrers hi ha pantalles gegantines on poderosos projectors emeten escenes interminables, de conflictes també interminables de personatges de la premsa  del paper couché : la Belen Esteban amb el Jesulin i la Campa; en Julian  amb la seva ex i la Pantoja…en els intermedis sona la musica de Julio Iglesias  o David Bisbal…

—Ha degut ser molt dur per vostè —va exclamar el vell Gran Khan…

En el segle passat —continuà Marco Polo sense tenir en compte l’ apreciació del Gran Khan — les ànsies de immaterialitat varen reduir les monedes d’ or i de plata a targetes de crèdit , les finances de la ciutat, en pocs dies va entrar en  una crisis duradora que va estendre’s com la pólvora per moltes ciutats…de manera que des  d’ aquell dia la moneda d’ intercanvi entre les persones varen ser els poemes d’ amor…tothom coneix Pessoa , Benedetti, Lorca, Borges, Martí i Pol, Machado, Neruda,  Hernandez, Foix, Leveroni, de Castro…com si guardessin parentesc amb  la família.

A partir d’ aquest punt d’ inflexió en l’ historia de la ciutat; la gent , com vostè  pot suposar es va submergir cada vegada més  en paradisos absolutament imaginaris , el més poderós no és qui té més béns ( els béns a Nac-Tavarg des de la  Gran crisis del Cinquè Mil·lenni, es varen abolir) sinó el qui té més Seductiopatética ,com diuen ells, paraula que designa la capacitat de seduir a través d’ un poema.

A Nac-Tavarg la gent en general sempre parla de desigs i de somnis …però amb una particularitat: són desigs que mai no es realitzen: la llei de manera clara així ho expressa ; l’ estructura gramatical que més podeu escoltar pels carrers de la ciutat es: “sinó fos que…”; es més, si un membre  de la ciutadania realitza un desig automàticament es desterrat, resulta massa incòmode i pertorbador per l’ ordre establert , a Nac-Tavarg hi ha absoluta llibertat per somiar, pensar ,imaginar i dir el que et plagui, això si, dur-ho a la practica està molt vigilat…

L’ adolescència dura fins els 110anys aproximadament i es lògic sinó realitzen els seus desitjos sempre queden en una fase infantiloide….

—Ho entenc , ho entenc — va dir el gran Khan ….continuï si us plau…

En el segle passat es va donar el cas d’ una parella que, d’amagatotis i burlant les lleis de l’ estat, va aconseguir dur a la pràctica alguns dels seus somnis ( la censura històrica ha esborrat tota mena de detalls al respecte), consegüentment varen madurar, però varen ser delatats pels seus veïns i, en un tres i no res , desterrats i considerats extremadament perillosos per l’ educació moral dels seus conciutadans…

—Interessant , segueixi…

—Es l’ únic lloc del món on les histèriques conviuen amb els obsessius…aquests darrers s’ han adaptat a l’ impossibilitat de reglamentar la vida de la histèrica…

La histèrica sempre diu: la profunditat és superfície, la nit és el dia , ploro perquè ric,  la mort és vida…i moltes altres paradoxes que només es poden entendre des d’ estudis cabalístics i càlculs metafísics basats en la Teoria Quàntica del Camp Corb.

Per evitar conclusions precipitades basades en premisses inadequades en relació a l’ objecte d’ estudi que estem tractant, per les nits ressonen unes veus metàl·liques que sobrevolen tota la ciutat proclamant:”conformeu-vos , allò que és, és … no assageu de comprendre mai del tot perquè acabareu malament !! conformeu-vos , allò que és , és … no assageu de comprendre mai del tot  perquè acabareu malament !!conformeu-vos , allò que és , és … no assageu de comprendre mai del tot perquè acabareu malament !!”

Estudis estadístics de l’ Excel·lentissim Ajuntament d’ Nac-Tavarg han confirmat que des que s’ ha pres aquesta mesura sanitària, efectivament, hi ha molts menys col·lapses mentals.

Les ciutadanes d’ Nac-Tavarg mai no caminen en línia recte, ningú no pot preveure la seva trajectòria, sense un risc elevat d’ equivocar-se ; quan parlen no utilitzen ni punts, ni comes… l’ únic signe que utilitzen és l’ interrogació: tot el dia s’ estan qüestionant tot, absolutament tot! Menyspreen l’ àlgebra, l’ anàlisi, la mecànica la seva assignatura predilecte és l`amor perquè diuen que d’ estimar mai no en sabran prou…

—Molt interessant!

—De debò,mestre La Khan?

—Per avui ens quedem aquí !—va rubricar el Gran Khan ;aleshores va recolzar el seu cap en el respatller de la butaca i va acomiadar com cada dijous a Marco Polo. Va mirar les motllures del sostre amb  mirada de xacal i va escriure la frase que el va fer cèlebre : “la histèrica busca un amo sobre qui regnar“.

Mai no va dir que va ser Marco qui va davallar al fons de la ciutat, amagada al cor de qualsevol ciutat, qui li va revelar el secret.

oració al pare

Avui he dit i em dic: dóna la pau al teu pare ,

ocupa’t d’allò que et llegà, honora les seves promeses sagrades, i aquelles

que et resulten profanes…

 honora allò que va concloure,

i allò que resta sense principi ni final…

comença on ell acabà; la teva vida s’ inicia

en l’obra de si mateix no escrita,

mira-la sense presses, i fes d’una vegada l’obra teva,

 si us plau, prou de lamentacions, judicis, baralles!

has d’entendre que tot és metàfora ,

i que el pare nostre; el teu…  el meu…  el de tots

s’alimenta dels teus propis actes a la terra.

 

No tinguis pressa, no t’arrapis a la molsa que creix en mots

 obacs ni en la boira que entela la llum,

la veritat es nodreix de paraules invisibles en ventres solitaris,

no tinguis pressa i tot et serà donat,

han de ser lentes les hores.  Ahir

em vaig adormir a l’arena blanca d’un rellotge de sorra,

pretenia… ATURAR EL TEMPS!

No tinguis pressa,

el mur és a les heures el que el silenci a la nit,

 obre camins on nomes florien solituds.

                                    Jaume Piquet

SOLITUD.

La soledat se sent, es sofreix, es pateix.

El solipsista busca la seva soledat i la gaudeix.

Més enllà dels meus passos cansats

un precipici m’aboca al abisme.

Em tanco en els meus sentiments

captant la seva essència,

si obro les finestres,

son tants els meus temors;

fora d’aquestes defenses

m’encercla tant de fred. 

El bolígraf Bic

Un bolígraf Bic és un objecte senzill, econòmic i amb diverses utilitats. Fa molts anys que existeix. Es pot dir que amb ell va començar l’ocàs de les plomes estilogràfiques; més cares, més complicades de carregar i que sovint deixaven els dits bruts de tinta o el paper tacat.

Les característiques físiques d’un Bic actual són les següents:

Un tap de plàstic de color (blau, negre, verd o vermell, normalment) que fa joc amb el petit tap que cobreix la base. El tap superior té un foradet a la punta, instaurat no fa gaires anys per evita l’asfíxia dels nens que se l’empassaven tràquea avall. Llegir més