La coma

Aquella coma era molt trapella. Sempre saltava, com una puça de circ, allà on no havia de ser. El vell lletraferit, que havia après a fer anar l’ordinador de gran, no sabia com evitar-ho. Prou que s’esforçava a posar-la al seu lloc, però quan tornava a agafar el text, la coma ja li havia saltat dues o tres paraules més enllà. Va fer venir a casa un seu nebot, que hi entenia força amb aquestes màquines, i no hi va trobar cap problema. Li va dir: “Tiet, deu ser cosa teva, que ho fas sense adonar-te’n”… I va marxar tan tranquil, pensant: “Aquests vells, de tot en fan una muntanya”.

L’home va intentar començar un altre capítol del seu llibre i va escriure només dues ratlles: “Va trobar la casa buida, i res no era com s’havia imaginat. De nen, hi havia passat els estius, però ara ho veia tot més petit, més baix de sostre, més fosc. “ Van  trucar al telèfon i es va aixecar de l’escriptori. Quan hi va tornar, el text deia: “Va trobar la casa buida i res, no era com s’havia imaginat. De nen hi havia passat els estius però, ara ho veia tot més petit, més baix, de sostre més fosc.” “Maleïda coma. Ja me l’has tornada a jugar”, va dir, empipat; i es va posar a corregir-ho. Al cap d’una estona estava a punt d’acabar el capítol amb una    frase de les que li agradaven: “Aquells que no ho fan, després se’n penedeixen”… De sobte va veure que la coma es movia i se  n’anava endavant. La frase es va convertir davant dels seus ulls en: “Aquells que no ho fan després, se’n penedeixen”… “Ja et tinc, sapastra! Ara t’he enxampat in fraganti” i la va començar a perseguir, atacant-la amb punts i dos punts, per veure si la caçava. Però l’únic que aconseguia era embrutar el text, mentre la coma anava saltironant com una boja, per escapar-se dels trets de la puntuació.

Desesperat, es va rendir. Va pensar que no escriuria mai res de bo, per culpa d’aquell dimoni de coma. Per consolar-se, va llegir una estona el darrer capítol de l’Ulysses de Joyce, i va veure, astorat, que l’irlandès havia patit del seu mateix mal i no se n’havia sortit tan malament: “Em va fer un petó sota la muralla i vaig pensar en fi és igual ell que un altre i llavors li vaig demanar amb els ulls que m’ho tornés a demanar sí i em va preguntar si jo volia sí vaig dir sí la meva flor de la muntanya i primer el vaig estrènyer entre els meus braços sí i me’l vaig acostar perquè em sentís els pits tot perfum sí i el cor li anava desenfrenat i sí vaig dir sí que vull sí.”

MM Morera, Abril 2011

3 pensaments sobre “La coma

  1. Hola, Montse, encara no domino el mecanisme d’aquests blocs. No sé si sortirà el comentari. Molt simpàtic el conte de la coma entremaliada. M’ha agradat. Petons.

  2. Ei, Què “xuli” un altre blog voltant per la galàxia. El nostre!
    Aquesta pobra coma, tan xula com és, quedarà l’última de la pàgina, pobreta. Quan pugui hi penjaré el quadre perquè no estigui tan sola, val?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s