L’home que no perdia mai les claus

L’Eloi va sortir de la casa amb les darreres llums del crepuscle. Era el mes de maig i les tardes s’allargaven de manera que després de sopar, ell que sopava d’hora, encara podia fer la caminada diària del capvespre amb claror. Va comprovar com sempre feia, cada cop que marxava de casa, que les claus fossin a la seva butxaca dreta dels pantalons. Tenia veritable pànic a perdre o deixar-se les claus. Ell que vivia sol en aquella casa enmig dels camps d’ordi amb el veí més proper a més de dos quilòmetres, ja no era prou àgil, amb els seus setanta anys com per anar grimpant per parets i saltant balcons. Així que, obsessiu com era en aquesta I en moltes altres coses, comprovava una I una altra vegada que les claus no li desapareguessin de la butxaca por un forat o un moviment sobtat.
Feia xafogor i molt aviat es va adonar mentre pujava el turó de darrere la casa, que s’estava preparant una tempesta. Lluny, en direcció al poble, llampegava i sentia una olor característica en l’aire que ell, després de tota una vida al camp, reconeixia com de tempesta carregada d’aigua, potser de pedra. Però va calcular que abans no arribés a casa seva, tenia temps de caminar una estona i fumar-se com sempre dues o tres cigarretes dalt del turó seient al pedrís que hi havia davant l’antiga barraca de vinya.
L’Eloi anava pensant en el que li havia dit el Pere, el seu fill, el darrer diumenge, de deixar casa seva i anar a viure amb ell i la canalla a Barcelona. Li havia dit que ja s’ho pensaria, però la veritat és que ho tenia més que pensat. Ell no estava disposat a deixar casa seva, els seus camps, aquella vida tranquil•la i solitària que portava des que havia mort la Càndida, la seva esposa. Tenia setanta anys, sí, i què, se sentia prou fort, cert que li havien fet algun petit ajust al cor feia un quants anys, però amb la medicació i amb la vida que portava no necessitava cap cura especial. Ell no se sentia sol, cada dia baixava al poble amb el seu vell dos cavalls per fer la partideta de botifarra i parlar amb els companys de tota la vida. Què faria ell a Barcelona sino morir-se en quatre dies al trobar-se tancat per aquells edificis tant alts i empaitat pels vehicles. Ho tenia molt clar, diria al Pere i a la seva dona que els agraïa el gest però que pel moment s’estimava més quedar-se com estava.
Quan arribà al cim del turonet l’Eloi panteixava una mica i se sentia les cames cansades, però res d’importància, descansaria una estona, si la tempesta el deixava i se’n tornaria a casa per ficar-se aviat al llit. Malgrat les recomanacions dels metges mai no havia volgut deixar de fumar, era un plaer al qual no volia renunciar. Procurava fumar poc, això sí, però aquella darrera cigarreta del dia envoltat d’ametllers i oliveres no li podia negar ningú. Des del seu seient a la porta de la barraca, veia com a la vall s’apropaven les llums de la tempesta. Aviat pujaria. Potser hauria de córrer una mica però li semblava que no tenia encara motiu per alarmar-se.
Però les previsions de l’Eloi van fallar i la tempesta es va afanyar més del que ell es pensava. Aviat va sentir com els trons sonaven gairebé damunt seu i unes gotasses fredes s’estavellaven contra el seu cap desprovist de cabells. Va veure amb la mica de claror que li quedava al dia que venia pedra i el seu primer pensament va ser pels arbres i la collita que es veurien afectats. Després es va amoïnar per ell, es posaria ben xop abans d’arribar a la casa. Així que va decidir ficar-se a la barraca. Encara estava en bones condicions, la volta aguantava els anys sense esquerdes ni forats i ell conservava allà unes quantes eines i també va trobar una lona amb la que podria tapar-se si allò s’allargava massa i el vent feia entrar la pluja. Com que tenia també una mica de fred puix la temperatura havia baixat sobtadament es va embolicar amb la lona una mica bruta i es va arraulir al terra. La tempesta era ben bé a sobre ja que llamps i trons es presentaven sense diferència de temps. Va veure pel forat de la porta com algun arribava al terra dibuixant un arbre lluminós davant dels seus ulls. L’Eloi no tenia por. N’havia passat tantes de tempestes al camp. Va decidir esperar que passés. Però allà on estava no es va adonar com tot d’un plegat quelcom li llevava la consciència.
Quan la va recuperar era de dia. De seguida va recordar la forta tempesta i va quedar astorat en veure que havia dormit tota la nit a dins de la barraca. Li semblava molt estrany perquè recordava la tempesta, sí, i els llamps que queien a fora però no s’explicava que s’hagués adormit, i tantes hores. Va sortir i es va dirigir cap a la casa. En arribar va veure estranyat el cotxe del Pere aparcat al costat de l’era. No era pas un dia festiu i el seu fill hauria d’estar treballant a la sucursal bancària a Barcelona. L’Eloi es va ficar la mà a la butxaca per tal de treure la clau de la porta i va descobrir que el manat de claus que sempre portava a sobre no hi era al seu lloc habitual. Va mirar a l’altra butxaca i tampoc. Va comprovar que devia haver perdut les claus durant la nit a la barraca o pel camí. Bé, ja que el Pere era a casa hauria de trucar a la porta. Ho va fer però ningú no va venir a obrir. Insistí sense resposta. Li semblava que sentia veus a l’interior de la casa. Va anar fent la volta fins la finestra de la cuina i va veure que era oberta i que era d’allà d’on sortien les veus. Podia sentir clarament la veu del Pere i la de l’Esther, la seva dona:
– Qui ho havia de dir que es moriria d’aquesta manera tan horrible –deia la jove.
– Pobre pare –va dir l’Eloi amb la veu trencada per les llàgrimes- no va voler deixar la seva terra i ara és mort.
– Hem de marxar cap al tanatori –va dir l’Esther.
– Encara no m’acabo de creure que el matés un llamp. De fet no puc creure que sigui mort. Tinc la impressió de que entrarà en qualsevol moment per la porta.
L’Eloi, astorat, va voler cridar, dir que no era mort, que no l’havia matat cap llamp, que era allà però no podia entrar perquè havia perdut les claus. Però cap so no va sortir de la gola. Llavors va saber que tot seria inútil. Havia perdut definitivament les claus d’entrada al món dels vius.

Mª Carme Martín