EL QUADRE

Sebastià Grau i Parés era un home alt i prim, elegant i reservat; d’una edat indefinida com si fes cas omís del pas del temps. La cara prima, les ulleres de muntura fosca i la perilla del mateix blau dels cabells, feia que semblés d’un altre temps. Casa seva era gran, massa gran; plena de relíquies, trofeus antics, enormes catifes i atapeïda de llibres i mobles. Rera els vidres, un jardí fosc i descuidat, silenciós i sense vida, envoltava la casa grisosa. S’havia dedicat a la compra i venda d’objectes d’art; ara ningú no sabia a què dedicava els seus esporàdics viatges. Ell, com la casa, era un autèntic solitari.
Només un cop l’any feia un sopar amb els vells amics, el dia del seu aniversari. Per rebre als seus convidats s’havia posat un vestit negre impecable, camisa blanca amb botons negres i un corbatí de color maduixa.
Un dels regals que li van portar era un quadre. En ell hi havia una taula molt ben parada, amb fruites, copes de vi i plates amb viandes i verdures. Però en segon pla, rera la taula, es veia mig cos de la dona més bella que mai havia vist. Tenia una poma vermella a la ma, a punt de mossegar; els llavis, del mateix color de la fruita semblaven a punt de parlar. A la cara rodona hi ressaltaven uns penetrants ulls color cendra impossibles d’ignorar. Tenia una llarga cabellera, negre com el carbó, que queia sobre una brusa blanca amb blondes.
En acabar la festa, en Sebastià va portar el quadre a la seva habitació, no podia deixar de contemplar-lo, però va apagar el llum i es va posar a dormir. Va donar voltes i voltes. Va decidir posar-se a llegir una estona fins que la son vingués. Va tornar a encendre el llum: mirava la noia del quadre i desitjava immensament conèixer-la. Donaria qualsevol cosa, fins i tot la seva fortuna, si algú li digués on era possible trobar-la, si es que realment existia. Tot llegint, se la mirava per sobre les ulleres.
De sobte va pensar que la deshora i el cansament li jugaven una mala passada. Es va treure les ulleres poc a poc i es va fregar els ulls. Potser somiava, perquè no podia ser allò que veia. El marc daurat del quadre era l’únic que podia distingir, a dins tot era negre. La noia, les fruites i el vi, havien desaparegut. Desconcertat s’aixecà, estava segur que era un mal son. Era un home de món, realista i segur de sí mateix. Allò era fora de tota lògica. Baixaria a prendre una beguda, un whisky li aniria bé.
En arribar a la sala va veure que hi havia llum. Però quan va obrir la porta, va quedar amb la boca oberta, els ulls desorbitats miraven l’impossible, i durant uns segons es va oblidar de respirar. La taula era ben parada, amb tot de plates de menjar, vi, fruites… i aquella noia amb la poma a la mà, li va dir:
– Bona nit, has trigat molt a baixar, fa estona que t’espero.

Un pensament sobre “EL QUADRE

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s