EL PORRÓ

EL PORRÓ

Continuava aferrat al seu porró, ningú no ho entenia. Últimament estava buit, com a molt hi tenia un cul d’aigua que alguna infermera, amb un bri de caritat, li havia omplert.

A tothom li estranyava aquella mania d’en Johann, millor dit d’en Joan, que és com sempre ell havia volgut que li diguessin i com es deia en realitat. Quan això passava, mai es cansava de repetir – els noms no es tradueixen, em dic Joan –.

Ja era ben estrany doncs que en Joan no volgués deixar mai aquell porró. Allà, la majoria, ni tan sols n’havien vist mai cap d’estri com aquell.

Com tot, això tenia una explicació que venia de lluny. Ell, per desgràcia, ja no tenia arguments per explicar-ho. Des que havia tingut aquell vessament cerebral i no podia parlar, s’havia tancat molt en ell mateix.

A principis de la dècada dels 60 a causa de la manca de feina que hi havia a tot Espanya, cosa que també incloïa Catalunya, hi havia gent que sofria molta misèria. El Joanet, que així el cridaven els del poble, havia sentit a dir que en aquell país llunyà que es deia Alemanya hi havia treball per a tothom.

Va ser l’únic del poble que es va atrevir a emprendre aquella aventura. Va ser el més agosarat, ja estava tip de passar-les magres.

Va agafar una maleta vella, que va trobar en un armari d’on havia estat l’habitació dels avis. Hi va posar la seva poca roba i entremig, perquè no es trenqués, el porró que sempre havia vist presidint la taula de casa seva i del que ja feia uns quants anys li deixaven que en fes un glop.

Aquella maleta no tancava massa bé i per por de que se li obrís, la va reforçar amb una bona lligada de cordill.

Alemanya no li va resultar massa hostil, però tampoc tan meravellosa com ell havia imaginat. Estava acostumat a l’aire lliure, a la terra, al sol i al cant dels ocells. Tot això li havia canviat per parets de ciment, llum de fluorescents i soroll de màquines.

Treballava moltes hores. Dinar ho feia a la feina, però el sopar que ningú li toqués. Comprava a una tenda que havia descobert al centre d’Hamburg, molt a prop de la ribera del riu Elba. Allà s’hi podien trobar productes alimentaris d’arreu del mon. Hi comprava tomàquets, oli d’oliva, pernil o llonganissa i un pa que s’assemblava força als llonguets que li posava la mare per esmorzar, quan anava a escola. El què li feia més Il•lusió de tot, però, era aquell vi del Penedès que, de seguida que arribava a casa, abocava dins el seu porró i que com sempre, també presidia la taula on ell menjava. Segurament, si els seus pares ho haguessin sabut, li haurien recriminat que comprés tot allò. No estava al seu abast.

Mai gastava res que no fos imprescindible, però això ho necessitava. Aquells sopars i sobretot aquell porró era l’únic vincle que tenia amb el seu país.

El porró també seria el seu company inseparable en aquella solitària habitació d’hospital, en els últims dies de la seva vida.

Maria Assumpció Piquer

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s