En la pell

Sento com el món
llisca sobre la meva pell,
de vegades,
semblant a una pluja càlida,
o al bes d’uns llavis
curulls d’amor.
Però d’altres,
d’altres s’assembla més
a un rèptil fastigós
o a un raspall aspre i dur
que em clava les seves punxes.

La pell,
exposada,
que tot ho absorbeix,
que tot ho sent,
allà on tot
hi deixa empremta.
I la meva,
castigada pels anys,
garbuix de cicatrius
que el temps escrigué
amb la tinta del dolor,
aquella que perdura
i no s’esborra,
mai.

Pell,
mapa perpetu
d’allò que som.
Pell,
paraigües de les emocions
on les gotes de la pluja
dibuixen solcs
que el sol,
si és que surt alguna vegada,
el sol,
evaporarà.

Pell,
primer contacte
amb la vida,
i també
darrer reducte,
quan aquesta expira.
Tot ho sento en la pell,
fred, calor, humitat,
amor, por, frustració,
dolor.
Som pell,
potser poc més.

Mª Carme Martín

Te amb pastes

Em rodava el cap mirant la llarguíssima carta d’aquella “Tea House”, a Nottingham:

Scottish baps, Muffins, Devonshire splits, Hot Cross buns, Guard’s fruit cake, Cherry cake, Walnut cake, Madeira cake, Sponge cake, Chocolate cake, Victoria sponge cake, Queen cakes, Rough puff pastry, Eccles cakes, Maids of honour, Short crust pastry, Welsh cakes, Ballater scones, Scotch pancakes, Cheese scones, Rock cakes, Brown bread biscuits, Brandy snaps, Mulatto’s stomach, Ginger nuts, Cornish ginger fairings, Shortbread…

Era com si hagués tornat cent anys enrere.

La vida privada de la senyora Gràcia

La pastisseria de la Gràcia estava situada al passeig marítim de la població. Era també una cafeteria deliciosa per prendre’s alguna de les seves fines llepolies. Amb els anys havia anat guanyant prestigi i clientela. L’èxit era obra de les meravelles que es fabricaven a l’obrador sota la direcció de la seva mestressa. I també, probablement gràcies al seu tarannà, sempre amable, sempre discret, amb la paraula justa i exacta. La pastisseria es deia “El tortell” perquè aquesta era la seva especialitat, però al poble tothom la coneixia com a Ca la Gràcia.
La Gràcia era ja una dona de mitjana edat. Ningú no sabia, com altres misteris de la seva vida, quina era la seva edat exacta, però la majoria us diria que es trobava al voltant de la seixantena. No era una dona que destaqués per la seva bellesa, però sí per la seva discreta elegància, austera i impecable.
Deien les llegendes de la població, aquelles llegendes que mai no han estat comprovades, que la Gràcia no s’havia casat mai perquè havia estat durant molts anys l’amant d’un important industrial. Dit industrial li hauria deixat en morir-se feia dotze anys el petit capital que ella havia invertit en la pastisseria. El cert era que la Gràcia no parlava gaire del seu passat ni de la seva vida i només se sabia del cert que havia arribat al poble ja d’adolescent per tal de viure amb els seus oncles del barri de Sant Joan, després de perdre els seus pares. I la Gràcia continuava vivint al lloc de sempre, aquella vella casa de dues plantes a prop de l’església que havia estat propietat dels oncles i que ella, després que ells també morissin, havia anat reformant.
Des de la mateixa adolescència havia treballat sempre, primer al forn dels seus oncles, més tard a la fàbrica de taps i en diverses botigues del poble, fins que va muntar el seu propi negoci, aquella pastisseria famosa dins i fora de la població. Vivia sola i tots els anys marxava quinze dies de vacances amb una amiga vídua, normalment a algun país estranger.
Vivia una vida tranquil•la i sense ensurts, guiada per una rutina que ningú destorbava. Fins que una tarda, un home anomenat Jesús va entrar a la pastisseria i va demanar una infusió de marialluïsa i quatre pastes de té. El fet no tindria res d’extraordinari si no fos perquè es va anar repetint dia rere dia. A dos quarts de cinc en punt l’home dels cabells blancs, l’americana i la corbata de llacet, entrava a l’establiment, s’asseia a la tauleta rodona del racó i demanava una infusió de marialluïsa i un platet amb quatre pastes de té. Des del primer dia es va establir entre ell i la mestressa de la pastisseria un corrent de simpatia mutu. Era un home educat i callat, però que sempre rebia el seu encàrrec amb un agradable somriure i un “moltes mercès, senyora Gràcia”. I és que era invariablement la pròpia mestressa la que li portava cada tarda la infusió i les pastes. Aviat van començar a intercanviar més frases, sobre el temps, sobre el poble, sobre les noves especialitats de confiteria. Però ell no canviava mai i tarda rere tarda, tan si plovia com si feia sol, ja fos dia laborable o de festa, demanava el mateix.
D’això feia ja dos anys i la relació no havia anat mai més enllà d’aquelles frases amables que s’intercanviaven cada tarda. Però al cor de la Gràcia hi havia un pessigolleig cada cop que el veia travessar la porta. Veure al senyor Jesús i parlar amb ell durant aquells pocs minuts es va convertir en quelcom necessari i important i un dia, un sol dia que ell va fallar, la Gràcia es va sentir desagradablement angoixada.
Rarament no es van trobar mai pels carrers del poble, ni passejant pel passeig. Ni tan sols sabia la dona si ell era del poble. Bé hi devia viure si sempre venia a la pastisseria, però això és una cosa de la que ell mai no parlava. La senyora Gràcia es va trobar amb el temps fantasejant amb la vida del senyor Jesús, no només respecte al seu passat, sinó també pel que feia al seu futur, un futur que passava invariablement per una associació més o menys estable entre ells dos. La Gràcia es veia ella mateixa caminant pel passeig marítim del braç d’aquell home elegant i saludant als seus coneguts amb un somriure als llavis. S’imaginava agradables creuers amb el senyor Jesús per les illes del Mediterrani i també, inevitablement, despertant-se cada dia al costat d’aquell senyor tan atent i educat.
El senyor Jesús l’afalagava amb les seves frases amables dites en veu molt baixa i ella notava que li brillaven els ulls i que les galtes se li enrojolaven. I ella esperava, tarda rere tarda que fos la definitiva i que ell li demanés per anar al cinema o a passejar una estona. Però això no succeïa mai i ella el disculpava pensant que potser era massa tímid o massa educat com per a manifestar tal atreviment. Així transcorria des de feia molts mesos la vida de la Gràcia. Vivia en un estat d’esperança que no defallia, sempre esperant l’endemà amb tota la il•lusió del món.
Una tarda, una estona abans de l’hora que acostumava a arribar el senyor Jesús, la seva amiga Conxita, la vídua amb la que se n’anava de vacances cada any, va entrar a la pastisseria amb un gran esverament.
– Ai, Gràcia, sort que ja l’han enxampat. Gràcies a Déu que ara el malparit ja es podrà podrir en una presó. ¡Ai, Mare de Déu!
La Gràcia no sabia de que li parlava la seva amiga.
– Què ha passat, Conxita? A que venen tants escarafalls?
– Però, no has sentit res? De l’home aquell vull dir….del, del pederasta.
– Ah, ja, vols dir aquell que deien que empaitava els nens quan sortien de l’escola. Què dius? Que l’han agafat? Doncs, mira que me n’alegro. És que no es pot consentir que hi hagi persones així voltant pel món. I quan ha estat això?
– Doncs ahir a la tarda –va respondre la Conxita tota excitada- es veu que la policia local el va atrapar “in fraganti”. Ai, pobres criatures, les que deu haver pervertit!. Qui ho havia de dir, semblava tant normal, amb el seu vestit, la seva corbata de llacet, ben educat…
– Era algú del poble? –va preguntar la Gràcia que començava a notar una escalfor tota rara que li corria pel cos i una debilitat a les cames.
– No, i ara!. Venia de fora, cada dia i feia temps que ho feia. Imagina’t podia haver entrat aquí i tot i ningú no s’hauria adonat.
Finalment la Conxita va marxar i va deixar a la Gràcia en un estat de gran agitació. No volia pensar el que estava pensant, no podia ser. De cap manera. Van arribar dos quarts de cinc i el senyor Jesús no va entrar a prendre’s la infusió i les pastes. La Gràcia mirava cap a la porta una i una altra vegada i el rellotge penjat a la paret. Ell no va venir. No va venir cap més dia i ella finalment es va rendir a l’evidència. El seu cor es va trencar en mil bocins i mai més es va poder recompondre del tot.

Mª Carme Martín
Maig, 2011

Recerca

La lleu sensació de plaer, sens dubte provocada per aquella substància que circulava pel seu cos de dona jove, li impedia al mateix temps, aixecar-se des d’on continuava postrada. La coïssor que sentia als seus canells, embenats, era la única connexió que tenia amb el món real; aquella realitat de la que havia volgut escapar.

Però el trio d’individus, vestits amb túniques color taronja i el cap afaitat, la continuaven visitant de matinada. No parlaven entre ells, aquells homes només l’observaven, llegint-li els pensaments, i alhora inculcant-li els seus ensenyaments per telepatia, entonant aquells càntics tan seductors.

Aquells visitants s’apartaven d’ella quan arribava el senyor de blanc immaculat, que de bon matí es mostrava inflexible davant les paraules de la noia, que censurava fent unes anotacions a la seva llibreta, i això volia dir un nou augment de la quantitat del producte que cada vegada li paralitzava més, el cos i la ment.

Dies després, els tres personatges van tornar per fer-li la darrera visita, amb les últimes instruccions, anunciant-li el final proper del seu llarg viatge, assegurant-li que seria de nou, acollida en la seva comunitat. Però ella va reaccionar sobtadament, revelant-se contra aquella hipnosi abusiva. Lluitava ara per mantenir-se en el món real, doncs la substància que el personal del sanatori li havia anat inoculant, començava a fer-li efecte.

Ja asseguda davant la taula del qui l’havia custodiat, durant el seu pas per aquella institució, li va prometre a l’home de blanc, que ara fins i tot li semblava més humà, que deixaria per sempre aquelles reunions setmanals, que tan mal li havien fet, mentre s’examinava les cicatrius dels canells, preguntant-se com se les hauria pogut fer. Era conscient que s’havia alliberat d’unes males influències, però no s’adonava que tornava a estar de ple en mans alienes, que decidirien per ella, avançant cap un futur incert, on només era induïda a oblidar, oblidar…

Sota el glaç

El terra es va estremir sota les petjades poderoses de la criatura acabada de néixer. Ningú no sabia -perquè no existia encara cap ésser viu capaç de saber-ho- que els descendents d´aquella criatura desmanegada i esguerrada esdevindrien els membres de l´espècie dominant al planeta de gel. Ella, la primera del seu llinatge, producte d´una mutació sobrevinguda a l´atzar, tampoc no ho sabia ni ho sabria mai.
Els sotracs sobre la capa espessa de glaç retrunyien dins el silenci d´aquell món blanc i fred. La criatura, coberta d´un pelatge clar i llefiscós, que es confonia amb la blancor del gel, va mirar al seu voltant per veure allò que mai cap ésser anterior no havia pogut contemplar. Ella, a diferència de tots els altres, podia mirar-se l´entorn des d´un angle recte amb el terra, perquè era l´única que podia caminar dreta. Com moltes altres criatures, havia nascut amb quatre extremitats, però, a diferència de la resta, el parell anterior era massa curt en relació a l´altre, cosa que l´impossibilitava de caminar amb les quatre potes. Així, gràcias a uns peus exageradament grans que li servien de plataforma inabatible, va haver d´acomodar-se al fet de desplaçar-se només sobre dues extremitats.
El que va veure va ser un món de superfícies llises i blanques a causa de la neu i el gel: parets gairebé de vidre, que s´enlairaven molts metres per sobre del seu cap fet de bonys i cobert d´escates. Els seus ulls mòbils, gegantins i roigs, que sobreeixien del front aplanat, van contemplar un espai desert on la vida era amagada sota el glaç. Estava sola. Però des d´aquella nova perspectiva va descobrir a la llunyania quelcom que devia ser alguna formació vegetal. El seu instint -no el pensament que no tenia ni tindria encara durant milers de generacions- la va dur fins allà.
Va descobrir que podia córrer, amb l´inconvenient afegit, però, que al seu pas s´obrien esquerdes a la capa de glaç, esquerdes per on eixien altres bestioles de mida reduïda, de cossos tubulars envoltats d´apèndixs. I aquelles criatures, gairebé mancades de sistema nerviós, van ser les primeres a veure com el gegant de la creació caminava per primera vegada per sobre de la terra. Elles van saber -sense saber que ho sabien, però- que aquell monstre era el seu enemic i que només sobreviurien si no s´interposaven en el seu camí.
L´ésser malgirbat va córrer, i molt aviat va aprendre com fer-ho amb més rapidesa i sense relliscar sobre el gel. Va ser capaç d´aprendre. Res no estava escrit ni determinat per a ell, perquè, al capdavall, no era més que un accident imprevist i imprevisible. Era la primera criatura lliure, encara que no ho sabia. L´instint i la seva capacitat d´aprendre -que potser no eren més que dues cares de la mateixa moneda- el van portar fins a la seva font de subsistència.
Les parets de glaç amagaven esquerdes per on una vegetació grisa i arrapada al sòl s´obria pas fins a l´exterior. La criatura va devorar fulles i arrels de manera indiscriminada emetent sorolls que ningú no sentia, fins que la sensació de gana desaparegué i fou substituïda per una suau somnolència. Una esquerda més gran, arrecerada del vent fred i tapissada de molsa, li va servir de llit per al primer son. La van despertar els xiscles d´éssers que volaven per sobre del refugi. Éssers que no gosaven envair l´espai que el gegant havia ocupat. Ella va alçar els ulls. I n´hi va haver prou amb l´esguard vermell d´aquells ulls que miraven de front, i que podien contemplar una dimensió mai vista per cap altra criatura, perquè les bèsties voladores fugissin esporoguides. Llavors es va adonar que s´havia produït un canvi important a l´entorn: la temperatura havia baixat -encara que això no l´afectava gaire- i tot al seu voltant s´havia enfosquit. Per primera vegada va conéixer la nit. Potser era por allò que va sentir i que la va fer recular al fons de l´esquerda. Va girar l´esquena a l´obertura per on la nit s´escolava i va descobrir que hi veia àdhuc en l´obscuritat.
La claror de les estrelles llunyanes es reflectia en el gel brillant. Però els ulls de la criatura podien anar més enllà: podien veure com l´esquerda es transformava en un passadís fet de parets blanques, i va decidir de seguir-lo. Va caminar centenars de passes pel laberint de gel, travessant cavernes de parets plegades que li tornaven la seva mirada vermella multiplicada per mil. I va continuar per les entranyes de la muntanya de gel a la recerca d´alguna cosa de què no podia tenir consciència. No va trobar res. Cap criatura. Només silenci i quietud. Tampoc no va trobar la claror del dia… Fins que va arribar.
De cop i volta va quedar enlluernada per una claror intensa. La llum venia del fons del passadís. Es va acostar amb passes lentes fins que va sortir a un espai circular també envoltat de parets de gel però que no tenia més sostre que el cel blau intens i la llum del sol. Va trigar un temps a adaptar-s´hi, però un cop acostumada sentí alguna cosa semblant a la joia: allò seria casa seva. El sol desfeia l´aigua sòlida i formava bassals. Els bassals es convertien en rierols que desembocaven en un gran estany central. I a les riberes de l´estany, per on apareixia de tant en tant una terra vermella, creixien plantes amb flors i fruits, que la criatura no trigà a tastar.
Va recórrer el seu refugi explorant tots els racons, assimilant tot el que l´envoltava. I llavors es produí un fet insòlit: sota els blocs de gel va veure els rostres que la miraven des d´un món remot, un món que havia deixat d´existir feia molt, molt de temps. Els va contemplar durant una llarga estona sense saber què eren, sense poder saber que en un passat llunyà havien estat el que ella i els seus hereus esdevindrien en un futur també remot. No sabia que aquells rostres aplanats i nus -tan diferents del seu- i aquells cossos estilitzats coberts de materials estranys i perllongats per accesoris que la naturalesa mai no havia pogut crear, havien estat els dels amos i reis absoluts de l´univers durant molt de temps. Havien estat l´espècie elegida, l´espècie intel.ligent que havia dominat i transformat el planeta com cap altra no havia fet abans. Però també era una espècie ja extingida, víctima de la seva pròpia prepotència, de la seva pròpia intel.ligencia, de la seva tecnologia: òrgans tots ells que ella mateixa havia creat i reproduït.
La criatura no sabia res d´això. Però sabia que allò que havia descobert sota el glaç havia de ser preservat per al futur, perquè alguna cosa en els seus gens reconeixia una certa similitud, una herència compartida, gairebé perduda en algun racó de la seva essència química. Algun dia, els seus descendents, provistos d´una intel.ligència que ella encara no posseïa, reconstruirien la història dels homes, la història de l´espècie extingida que els havia precedit. Però abans el sol encara hauria de sortir milers i milers de vegades.