Te amb pastes

Em rodava el cap mirant la llarguíssima carta d’aquella “Tea House”, a Nottingham:

Scottish baps, Muffins, Devonshire splits, Hot Cross buns, Guard’s fruit cake, Cherry cake, Walnut cake, Madeira cake, Sponge cake, Chocolate cake, Victoria sponge cake, Queen cakes, Rough puff pastry, Eccles cakes, Maids of honour, Short crust pastry, Welsh cakes, Ballater scones, Scotch pancakes, Cheese scones, Rock cakes, Brown bread biscuits, Brandy snaps, Mulatto’s stomach, Ginger nuts, Cornish ginger fairings, Shortbread…

Era com si hagués tornat cent anys enrere. Em trobava en un altell al primer pis d’una casa petita del segle XVIII, a la cantonada d’un carrer del centre, amb les típiques finestres emplomades al voltant de la sala, cortines de blonda i cambreres amb uniforme negre, davantal emmidonat i còfia blanca. Les taules eren rodones, de fusta antiga i sense estovalles. Els tovallons, però, eren de fil. Les tasses i la tetera, de porcellana de Devonshire, amb floretes de color de rosa. Hi havia dues sucreres iguals, una amb sucre blanc i l’altra amb sucre negre de canya. La gerreta de la llet també feia joc.

Jo marxava aquell mateix vespre cap a Barcelona i m’havia portat allà un amic que vaig conèixer al curs sobre D.H.Lawrence de la Universitat. Havíem passat junts una setmana, assistint a conferències i debats. Ens vam caure bé i teníem uns gustos i opinions literàries molt semblants. Però físicament no hi havia “feeling” per part meva. El John era tímid i seriós, i em mirava amb ulls de peix enamorat, darrere les seves ulleres de miop. L’al·lèrgia que patia feia que sovint li pengés una gota d’aigua del seu nas llarg.  Trigava força a fer-la desaparèixer, sobre tot si ens trobàvem en una discussió acalorada sobre els mèrits de Huxley i Lawrence. Jo no podia deixar de mirar aquella gota… i això m’allunyava molt d’ell. Però érem bons amics i vaig accedir a acceptar la seva invitació a acomiadar-nos prenent el te en un lloc especial, abans d’agafar l’autobús cap a l’aeroport.

Em vaig deixar guiar per la seva opinió en matèria de pastes i pastissos,  de formes i colors tan diferents dels que acostumen a tenir a les nostres pastisseries. Va ser una experiència deliciosa: scones untats amb mantega, muffins, pastís de cirera, galetes estranyes i sorprenents, melmelades increïbles… I el te, autèntic i revifant, després del fred que es passava a fora. Només hi va haver una pega: amb el canvi de temperatura es va anar incrementant la freqüència del degotall nasal i l’ús del mocador per aturar-lo. No podia mirar, o em vindria fàstic. Així que, com una modesta damisel·la del segle dinou, em vaig limitar a gaudir del fantàstic berenar amb els ulls abaixats cap a la tassa i els pastissets. Això el va emocionar tant que, quan em va acompanyar fins a l’autocar, es va atrevir a fer-me un petó a la galta i a demanar-me que l’escrivís. Fa trenta anys que ho fem. Però no li he tornat a veure la gota del nas, afortunadament.

MM Morera, juny 2011

3 pensaments sobre “Te amb pastes

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s