En la pell

Sento com el món
llisca sobre la meva pell,
de vegades,
semblant a una pluja càlida,
o al bes d’uns llavis
curulls d’amor.
Però d’altres,
d’altres s’assembla més
a un rèptil fastigós
o a un raspall aspre i dur
que em clava les seves punxes.

La pell,
exposada,
que tot ho absorbeix,
que tot ho sent,
allà on tot
hi deixa empremta.
I la meva,
castigada pels anys,
garbuix de cicatrius
que el temps escrigué
amb la tinta del dolor,
aquella que perdura
i no s’esborra,
mai.

Pell,
mapa perpetu
d’allò que som.
Pell,
paraigües de les emocions
on les gotes de la pluja
dibuixen solcs
que el sol,
si és que surt alguna vegada,
el sol,
evaporarà.

Pell,
primer contacte
amb la vida,
i també
darrer reducte,
quan aquesta expira.
Tot ho sento en la pell,
fred, calor, humitat,
amor, por, frustració,
dolor.
Som pell,
potser poc més.

Mª Carme Martín

4 pensaments sobre “En la pell

  1. Jo que mai he defugit la poesia ves, què he de dir.
    La pell, l’embolcall dels nostres temors, desitjos, passions.
    Els sentiments més purs i els més mesquins, també els portem gravats a la nostra pell.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s