Mort relativa

I es féu la llum.
Havien nascut de la foscor i del no-res. I la seva existència no esdevindria res més que un viatge de tornada al punt de partença. Eren criatures de la llum que es desplaçaven formant un feix que s´obria pas, sense obstacles, a través d´un univers fet essencialment de tenebres; criatures sense consciència del seu propi destí, abocades a un futur inexistent.
Tot havia començat en un instant fora del temps i de l´espai. Tant bon punt van néixer, el temps començà a existir, però elles no eren més que energia pura i simple que es desplaçava a una velocitat de tres-cents mil quilòmetres per segon. Així començaren el llarg viatge sense saber que en aquell univers tot era relatiu, i que res no ho era més que la pròpia existència: la vida i la mort.
Les partícules de llum van travessar un espai que es començava a omplir d´altres criatures similars a elles: llums fugaces que s´encenien i es perdien de nou a la foscor. També franquejaren cossos inerts sense llum pròpia que només existien en la mesura que reflectien la llum que elles portaven. I passaren de llarg perquè no era aquell el seu objectiu. La major part de l´espai era un buit negre i silent en què el so i la llum no existien.
Continuaren sense descans vers un destí que certament desconeixien. Un destí on altres criatures fetes de matèria tindrien l´oportunitat, en algun moment futur, d´assistir a la seva arribada i mesurar el temps i l´espai que havia transcorregut. Eren criatures sense llum, habitants de planetes sòlids que giraven al voltant d´estrelles. Éssers orgànics que enlairaven la vista cap al cel a la recerca de respostes a les preguntes que ells mateixos creaven. I aquelles criatures mesuraven i anotaven tot el que veien .
Però no s´havien trobat encara. El feix de partícules de llum passà de llarg gresols on les llavors de l´univers futur -precursores de partícules encara no nascudes- s´entortolligaven formant espirals que un dia esdevindrien estrelles i planetes. Les viatgeres venien d´un espai que era el passat, i, en l´esdevenir de la seva travessia, les llavors germinaven i formaven galàxies joves, més joves que aquella d´on elles havien sortit una vegada i que estava a punt de deixar d´existir. I d´aquelles galàxies noves també partirien germanes seves que recorrerien camins similars a la recerca de móns que encara s´havien de crear.
Els homes, els habitants d´un planeta perdut en una galàxia llunyana, miraven el cel. Sempre havien mirat el cel amb ulls de fascinació i també de por, llegint durant nits i dies signes d´un llenguatge que ningú no podia comprendre, desxifrant sense èxit els misteris de la vida i de la mort. Els homes sempre havien buscat en els astres del cel les respostes a les preguntes que la terra no podia contestar.
Abans que elles n´havien arribat d´altres i havien estat batejades amb noms diversos. Igual que elles, arribaven i passaven de llarg en un camí sense final, sense saber, però, que allò que les havia generat ja no existia.
El feix de llum continuava el seu camí imparable deixant enrera galàxies i estrelles que naixien i morien, guspires de consciència que s´encenien i s´extingien: creació i destrucció. I els homes esperaven. Fins que van descobrir que a la nit del seu cel negre havia aparegut una llum nova, que mai no havia estat vista. La van batejar amb nombres i lletres i van decidir estudiar la seva procedència. Van descobrir que la llum venia d´una galaxia que, per a ells, s´acabava de crear, i van mesurar-ne el temps i l´espai. Aquella galaxia, d´on havia partit el feix de llum, ja era morta, ja no existia ni existiria mai més, com moltes altres llums que omplien les nits dels homes: només il.lusions que penjaven de la nit més fosca. I els homes ho sabien, malgrat tot, com sabien que ells i el seu planeta també s´extingirien en un futur, mentre que al seu cel encara brillaria la llum d´aquelles estrelles que havien mort.

MUSA

 

T’envio un nou poema

escrit

contra la meva voluntat,

 o millor dit

que parla  a la seva esquena.

Els seus creadors han estat

els esperits del somni.

Guarda’l !

Guarda’l en la carpeta repetida de la memòria,

 no veus com dia i nit respira?

 No el sents per dins?

L’escalfor que experimentes a la pell ,

(sí, sí la que ara experimentes)

són les ganes de posseir-te,

d’entrar, impúdicament, en el teu ventre,

 traspassar las escates de la teva  pell…

Em perdo quan et trobo,

foc insondable de plaer!

La paraula ja no és paraula,

calla i es torna vida…

 No em vull salvar

intentaré no salvar-me mai més!

Em sé tan gran en la meva poquesa!

Lluny de tu el temps és un riu que no es sap riu

Com  no he entès abans

que la llibertat es deixar que la teva ànima atrapi la meva!

Fa massa temps que navego per un riu que no es sap riu .

Quan podríem començar a crear-nos?

 

 

 

Només el silenci

Només el silenci

Em sento presonera
d’un silenci malaltís
que em tortura.
Visc un món ple de silenci,
de buit que m’envolta,
fet de capes infinites
de cristalls transparents.
I al mig de tot,
on resto closa,
només trobo
solitud,
només sóc
una,
i em confon
amb el no-res.

Des de dins d’aquest silenci
fred i punyent,
puc veure les cares
d’aquells que m’envolten,
i em miren amb ànsia,
em miren des de l’exterior,
un exterior
llunyà.
I veig les seves boques
que s’obren
pronunciant paraules,
mudes.

Contemplo com l’aigua
tal vegada de pluja,
rellisca pels vidres,
dibuixant camins,
imprevisibles
que no puc seguir.
Cada gota un món,
cada món una punyalada
de dolor silent
que es clava
al centre
de l’ànima.

La meva boca s’obre,
la meva gola crida,
però he oblidat que
el so no es pot transmetre
en el buit.
I com una galàxia
que s’allunya
a la deriva,
tanco els ulls
i em deixo portar
per les onades.

Fins que em desperto
al mig d’una platja,
envoltada de sorra,
i sento una música,
és la sonata del vent
i de l’aigua.
Sento algú que riu,
unes veus,
veig unes mans obertes
que s’apropen.
I llavors sé,
que he tornat del malson,
buit i silent,
del no-res.

Mª Carme Martín

GITANOS

GITANOS

Pàries , nòmades,
indòmits, marginals,
desterrats, enganyosos
roderes polsoses.

Neixen nus
creixen descalços
viuen la llibertat.
moren feliços?

Sostres d’estrelles
terres de fang
fills de la lluna
esclaus del furt.

“Palmas i taconeo”
guitarres, panderetes,
barraques, cavalls,
rituals i tradició.

Aprenen al carrer
ballen les seves penes
canten les seves tragèdies.
adoren al Déu de les fogueres.

Maria Assumpció Piquer
Juny 2011

Endevinalla per a la Martina

Roques grises,

sorra blanca,

terra bruna,

troncs de pi.

Timó, sàlvia i romaní.

Aigua blava,

transparent.

Aigua verda,

cristal·lina.

Com tindràs els ulls,  Martina?

                                                                                                                    

Nada es para siempre

La pasión se adormece
entre sabanas blancas.

Las caricias descansan
de sus tiempos de gloria.
Las niñas de mis ojos
buscan de tu presencia
pues mantengo tus besos
presos en mi memoria.

Pero, nada es para siempre,

Aunque nos empeñemos
la pasión sin quererlo
va perdiendo alegría,

y si no despertamos
del letargo del tiempo
nos hayamos inmersos
en la monotonía,
que es sin duda culpable
de que muera el amor.