Mort relativa

I es féu la llum.
Havien nascut de la foscor i del no-res. I la seva existència no esdevindria res més que un viatge de tornada al punt de partença. Eren criatures de la llum que es desplaçaven formant un feix que s´obria pas, sense obstacles, a través d´un univers fet essencialment de tenebres; criatures sense consciència del seu propi destí, abocades a un futur inexistent.
Tot havia començat en un instant fora del temps i de l´espai. Tant bon punt van néixer, el temps començà a existir, però elles no eren més que energia pura i simple que es desplaçava a una velocitat de tres-cents mil quilòmetres per segon. Així començaren el llarg viatge sense saber que en aquell univers tot era relatiu, i que res no ho era més que la pròpia existència: la vida i la mort.
Les partícules de llum van travessar un espai que es començava a omplir d´altres criatures similars a elles: llums fugaces que s´encenien i es perdien de nou a la foscor. També franquejaren cossos inerts sense llum pròpia que només existien en la mesura que reflectien la llum que elles portaven. I passaren de llarg perquè no era aquell el seu objectiu. La major part de l´espai era un buit negre i silent en què el so i la llum no existien.
Continuaren sense descans vers un destí que certament desconeixien. Un destí on altres criatures fetes de matèria tindrien l´oportunitat, en algun moment futur, d´assistir a la seva arribada i mesurar el temps i l´espai que havia transcorregut. Eren criatures sense llum, habitants de planetes sòlids que giraven al voltant d´estrelles. Éssers orgànics que enlairaven la vista cap al cel a la recerca de respostes a les preguntes que ells mateixos creaven. I aquelles criatures mesuraven i anotaven tot el que veien .
Però no s´havien trobat encara. El feix de partícules de llum passà de llarg gresols on les llavors de l´univers futur -precursores de partícules encara no nascudes- s´entortolligaven formant espirals que un dia esdevindrien estrelles i planetes. Les viatgeres venien d´un espai que era el passat, i, en l´esdevenir de la seva travessia, les llavors germinaven i formaven galàxies joves, més joves que aquella d´on elles havien sortit una vegada i que estava a punt de deixar d´existir. I d´aquelles galàxies noves també partirien germanes seves que recorrerien camins similars a la recerca de móns que encara s´havien de crear.
Els homes, els habitants d´un planeta perdut en una galàxia llunyana, miraven el cel. Sempre havien mirat el cel amb ulls de fascinació i també de por, llegint durant nits i dies signes d´un llenguatge que ningú no podia comprendre, desxifrant sense èxit els misteris de la vida i de la mort. Els homes sempre havien buscat en els astres del cel les respostes a les preguntes que la terra no podia contestar.
Abans que elles n´havien arribat d´altres i havien estat batejades amb noms diversos. Igual que elles, arribaven i passaven de llarg en un camí sense final, sense saber, però, que allò que les havia generat ja no existia.
El feix de llum continuava el seu camí imparable deixant enrera galàxies i estrelles que naixien i morien, guspires de consciència que s´encenien i s´extingien: creació i destrucció. I els homes esperaven. Fins que van descobrir que a la nit del seu cel negre havia aparegut una llum nova, que mai no havia estat vista. La van batejar amb nombres i lletres i van decidir estudiar la seva procedència. Van descobrir que la llum venia d´una galaxia que, per a ells, s´acabava de crear, i van mesurar-ne el temps i l´espai. Aquella galaxia, d´on havia partit el feix de llum, ja era morta, ja no existia ni existiria mai més, com moltes altres llums que omplien les nits dels homes: només il.lusions que penjaven de la nit més fosca. I els homes ho sabien, malgrat tot, com sabien que ells i el seu planeta també s´extingirien en un futur, mentre que al seu cel encara brillaria la llum d´aquelles estrelles que havien mort.

2 pensaments sobre “Mort relativa

  1. Ricard, tots som criatures que en certa manera procedim de la llum tant física com metafòricament. Desitjo que la teva particular estrella acabada de néixer et porti molta felicitat.
    Fins aviat.

  2. L’atzar ha volgut que llegis aquest text avui que encara es poden veure al cel “llàgrimes de Sant Llorenç” que son com les teves criatures de la llum. Tot això una setmana després d’haver nascut la meva filla, una altra criatura de la llum. Una estrella.
    Gràcies pel teu conte.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s