NIT DE MISTERI

Cada cop que tocaven els quarts, omplien d’aquell ressò llòbreg i inquietant les voltes de pedra, molt per damunt dels nostres caps, i em feien estremir, mentre em baixava una suor freda. Desitjava no haver de presenciar tot allò, l’espectacle dantesc que oferien uns pocs personatges antiquats aquella nit, exhibint amb un orgull obstinat aquella vestimenta tan estranya i anacrònica. Però no estava pas sol seguint, sofert, aquella cerimònia, un any després; també hi eren els meus familiars, la meva parella, i els amics. Desitjava participar de la solemnitat del ritual, però se’m feia insòlit i aliè. No era capaç d’expressar cap emoció, i ni molt menys de consolar aquella pobra gent, i això m’entristia molt. Atabalat pel soliloqui incessant del que es dirigia als assistents, en una llengua que ben pocs coneixien, i que només alguns, per vanitat, feien veure que sabien interpretar, vaig decidir sortir a fora per alleugerir la meva tensió.

Davant del portal hi havia un cotxe llarg de color negre, amb la porta posterior aixecada. Un parell d’individus solitaris, vestits amb uniformes imprecisos, semblaven custodiar aquell vehicle singular, però no em van dir res. La boira començava a envair-ho tot, i mentre intentava recordar el que em va passar un any enrere, tingué lloc el que tan temia: el brogit infernal de les campanades, que van precedir a la sortida lenta i ordenada de tota aquella gentada, que tenia l’aparença de desolació. Em va semblar que aquells dos homes carregaven alguna cosa, amb dificultat, a l’interior de l’automòbil, però en trobar-se encerclats pels que abandonaven l’edifici antic i noble, només vaig entreveure que es tractava un objecte allargat de fusta obscura, de dimensions considerables, que no havia advertit abans, quan encara em trobava sota la immensa nau central, confós entre la multitud. Tothom va anar pujant als seus cotxes, i en processó, van dirigir-se cap a algun indret que jo desconeixia.

Poc després, quan vagava per un carrer del barri vell, vaig veure passar un camió-grua que transportava un monovolum idèntic al meu, però aquell altre només era un munt de ferralla, gairebé irreconeixible.

DIARI D’UNA INVASIÓ SUBTIL.

Guanyador del 12è Certamen literari Premi Ciutat de Sant Andreu de la Barca 2011

 

Diumenge. Dia 1er.
Només despertar he tingut la certesa que alguna cosa grossa passaria. Una olor de cafè omplia l’ambient i això no passava des que visc sol. He baixat a la cuina i m’he trobat un avi, menut i arrugat, assegut a taula, prenent cafè i menjant-se les meves magdalenes. M’he fregat els ulls, pensant que era cosa de la son, però no.
Bon dia –m’ha saludat l’home amb naturalitat– ha dormit bé?
Què representa això? Qui sou vos? –He cridat amb certa irritació.
Em dic Calders, sóc jubilat i m’acabo d’ instal•lar. Aquesta casa és prou gran, a vostè li sobre espai i li falta companyia i jo sóc un pobre vell sense família ni llar.
He pensat que no havia conegut mai ningú tan barrut, i he estat a punt de cridar a la policia, però el pes de l’argument m’ha fet donar-li la raó, la casa és gran i a mi fa temps que em cau al damunt.

Dilluns. Dia 2on.
M’han despertat veus al pis de baix, era tard, ahir em va costar adormir-me. A la saleta, en Calders estava parlant animadament amb un home, alt i prim, de cabells blancs i escassos que duia la meva bata damunt d’un pijama també meu.
Bon dia mestre i vostè qui és? –Li he preguntat irat i desafiant.
Bon dia jove, em dic Balaguer, soc fuster jubilat i crec que hi estaré prou bé en aquesta casa.
Però què voleu dir que hi estareu bé? Això és casa meva, em preneu la intimitat i la roba de nit. Què us heu cregut?
Va home, no s’ho prengui així, –m’ha volgut calmar en Calders– compartirem habitació, som bona gent i amb prou feines li farem nosa. A més en Balaguer, ha promès que li arreglarà les persianes que, tot sigui dit, ja els hi toca.
Han seguit parlant tranquil•lament mentre jo esmorzava astorat.

Dimarts. Dia 3er.
Hem dinat tots tres junts, després en Calders ha fet cafè – el fa boníssim – i en Balaguer m’ha explicat que els llistons que sustenten les persianes s’hauran de canviar, però que no m’hi amoïnés que quedarien com noves.
Atordit per tot plegat he decidit evadir-me una estona a la sala d’estar, amb la intenció de llegir, però no ha estat pas possible doncs assegudes al meu sofà, fent mitja, he trobat dues padrines bessones, menudes, d’ulls vius i ulleres penjades al capdavall del nas. Abans que pogués dir res s’han presentat, Oliana i Olivella, cosidores de tota la vida, ara jubilades, solteres i sense compromís. M’han promès que no em serien molèstia, que amb poc es conformaven i que amb el meu permís s’ instal•laven a l’habitació del darrera.
No he sabut dir res, tan dolces i petites com dues panses i més bones que un vi d’Alella, qui s’atreviria a fer-les fora?.

Dimecres. Dia 4rt.
Quan he baixat a esmorzar ja s’havien acabat les magdalenes però les persianes feien més goig que si fossin noves. La resta del dia ha transcorregut amb total normalitat, si és que això encara és possible, però quan ja fosquejava s’ha presentat la Mikolai, una àvia ucraïnesa d’ulls clars, més alta que jo, forta com un roure i arrossegant un bagul tan gran com ella, m’ha clavat els ulls de color de plom i m’ha dit que era filla d’una casta de cosacs dels Càrpats i que des que el seu país va assolir la independència no s’hi sentia bé, s’havia fet gran, trobava a faltar aquella cosa soviètica i li calia canviar d’aires. Sense discutir, li he deixat triar habitació per una simple qüestió de pes i d’estatura.
Després de sopar ens ha captivat explicant-nos que de jove havia conegut a Nicolai Gógol, i que una sola nit va ser suficient per enamorar-se’n perdudament, tanta va ser la passió que fins i tot va fer-la sortir en una de les seves novel•les. Això, es clar, no tothom s’ho ha cregut.

Dijous. Dia 5e.
Havent dinat, i mentre preníem un dels excepcionals cafès d’en Calders, ha arribat la Plata, una argentina de cames infinites i ulls negres com la culpa. Casada i separada tres vegades, ens ha explicat que era professora de tango però que ja no tenia edat, i li havien arribat veus d’aquest lloc, on el retir resultava tant extraordinari, i havia decidit venir-hi. En Balaguer l’ha ajudat a pujar les maletes, mentre li explicava no sé què d’un parent seu que va emigrar a Buenos Aires. Jo ja no he dit ni piu.
Hem sopat plegats, una sopa de col i remolatxa deliciosa que ha preparat Mikolai, típica del seu país i després hem encès el foc a terra i, com una gran família, ens hi hem reconfortat. Les idèntiques Oliana i Olivella, que no paren de fer mitja, m’han assegurat que m’ordirien, a quatre mans, un jersei de llana bona. Jo mirant-me’ls a tots, reunits a la vora del foc, he pensat que això ja començava a semblar La Columna Internacional.
Divendres, dia 6è
Mentre llegia el diari m’ha destorbat el soroll d’unes passes damunt la grava del jardí, i per la finestra he vist acostar-se un senyor més ample que alt, amb gorra de xofer i un bigoti espès i gruixut. Mentre venia m’he atrevit a fer-me apostes sobre la seva procedència. Pel bigoti hauria dit que era de la Toscana, o potser cors, però he fallat i ha resultat ser un taxista de Barcelona, de nom Sans, aficionat a les flors, que ha decidit vendre’s el taxi i jubilar-se, a casa meva, és clar. L’he deixat passar, què havia de fer?
A la tarda m’ha demanat els estris de jardiner i m’ha renyat per tenir les hortènsies tant descuidades; després, amb un somriure sota el bigoti, m’ha donat un copet a l’esquena i m’ha tranquil•litzat dient-me que, quan arribés la primavera, no hi hauria flors tan boniques en tota la comarca, i s’ha posat a remenar la terra, mentre xiulava una cançó de la Núria Feliu.

Dissabte. Dia 7è.
Ja ho he decidit, el meu esperit emprenedor m’ha fet veure que el millor era que obrís una llar d’avis, un original geriàtric, al capdavall la casa ho permet i amb poques reformes ho tindria resolt, a més, segur que per a aquestes situacions l’estat dóna alguna subvenció i tot.
Per celebrar-ho he obert i ventilat la sala gran i he anunciat ball de festa per aquest vespre. Les bessones han preparat brioixos salats i pastes seques, en Balaguer i en Calders han arreglat una gramola que feia una pila d’anys que no sonava, i han tret la pols a un munt de discos vells, en Sans i la Plata han fet centres amb flors de tardor i falgueres i han penjat garlandes i la Mikolai ha afinat un acordió que guardava al seu bagul per a les grans ocasions.
El ball ha resultat un èxit, he estrenat un jersei preciós amb quatre mànigues, hem vist plorar Mikolai mentre tocava amb l’acordió belles cançons de la seva terra, en Calders i en Balaguer han ballat fins a no poder més amb les bessones agafades al coll, ball del fanalet inclòs, i en el moment més càlid de la nit se m’ha acostat la Plata, vestida amb una falda cenyida amb un gran tall al costat per on s’entreveia una cama folrada de malla negre, amb un clavell vermell als llavis i hem ballat un tango de Gardel memorable. Hem brindat amb cava, i la nit, ves per on, se’ns ha fet curta.

Diumenge. Dia 1er.
M’ha despertat el silenci. Un silenci anormal, absolut i premonitori, que ni els ocells s’atrevien a trencar. He cridat al Calders, a la Plata, a les bessones… però les meves paraules han ressonat per les parets de la casa buida, ningú enlloc, res. A la cuina, però, una cafetera acabada de fer, omplia d’olor de cafè l’ambient al costat d’un bol ple de magdalenes, al jardí les hortènsies havien florit inexplicablement i damunt la taula del porxo un clavell vermell es marcia mentre a la gramola sonava un tristíssim tango de Gardel.

La fugida

És mitjan juliol, la calor apegalosa s’enganxa a les parets, sura per terra i les mosques brunzeixen sobre la fruita madura de la parada. En Marc és un noi inquiet i treballador, benplantat, atractiu i simpàtic. Té el cabell eriçat del color del blat madur i en una mirada fugissera destaca el blau dels ulls. És orfe, sense germans, viu amb els oncles, egoistes i malcarats, als afores de Barcelona i treballa al mercat. Està bojament enamorat de la Lola.

A la noia li falten cinc dies per la majoria d’edat, llavors fugiran plegats. Ella és bruna de pell, ulls negres, cabellera atzabeja i rinxolada. És gitana. Viu en una caravana amb dos germans més grans. Abans de morir, el seu pare l’havia emparaulada en matrimoni amb un home gran, gros i fastigós que li fa venir basques només de pensar-hi. Estima a en Marc, i se  n’aniria amb ell a l’infern abans que casar-se amb aquell homenot. Fa més de dos anys que es veuen d’amagat, si els seus germans se n’assabentessin els matarien.

La família de la Lola havia estat nòmada fins que, morta la mare, el pare va emmalaltir, llavors van aparcar en aquell barri pudent i emmetzinat on les dones portaven navalles sota les faldilles i els homes regnaven carregats de cadenes d’or imposant la seva voluntat amb mà de ferro.

Ella vol fugir, ser lliure. Passejar tranquil·lament i lluir el seu amor com la resta de parelles. Ja en té prou de mirar de cua d’ull. Vol treure’s de sobre les urpes de la por.

Un andalús que descarregava fruita a la parada, li havia ofert feina a en Marc varies vegades. Té un hivernacle a El Egido i li faltaven mans. L’última vegada que es van veure, en Marc, li va dir que sí.

Cinc dies. El cor els batega com la campana d’una església.

No portaran cap maleta, només els documents i una motxilla cadascú. Ja tenen els bitllets de tren i quatre “quartos” que en Marc té estalviats. Quan els familiars els trobin a faltar ja seran lluny.

El tren els portarà a una nova vida, a un futur propi, al seu destí.

Però aquesta noia gitana no pot ser lliure, no pot estimar a un “paio”; pertany a la promesa que el seu pare va fer.

Ha arribat el dia desitjat. A l’andana, la Lola roman fins que el tren s’allunya, fins que té la mida d’un escarabat.

 En Marc no ha comparegut i la Lola ja sap que no el veurà mai més. Literalment, l’ha engolit la terra. No pensa tornar a la caravana, va al lloc íntim on es trobaven. Asseguda i recolzada a la paret treu de dins la motxilla la navalla que els havia de protegir, fa brollar la seva sang i es deixa anar sobre l’herba vermella.

La Lola

– ¡Mama, mama!

– ¡Mama, sácame de aquí!

– Ay, mi niña, mi Encarni, mi alma ¿dónde estás?

Llevo tres semanas encerrada en esta chabola en medio del campo. Me han atado una cadena de perro al cuello y no puedo escapar. Grito y nadie me oye. Vienen una vez al día a traerme un poco de comida y agua. Me la dejan frente a mí y se van. Por suerte se van. Al principio se quedaban para atormentarme.

Carta des d’Empòrion

Quan vinc de vacances a l’Escala, a aquest tros d’Empordà que em va encisar ja fa una pila d’anys, no puc passar per alt la visita a Sant Martí d’Empúries, aquell petit nucli de cases que domina un turonet a la vora del mar, una plaça, una muralla, una petita església i un curiós edifici modernista, la Casa Forestal, és el que resta dempeus de l’antiga península on regnaren els comtes d’Empúries. Però les petjades de la història encara reculen més en el temps, ja que és el lloc on arribaren els primers grecs i després els romans a la península ibèrica. Si agafeu el passeig que comença just a sota de la Casa Forestal i que arriba fins el nucli de l’Escala passareu pel costat de les ruïnes d’Empòrion. També m’agrada, de tant en tant, fer un recorregut pel recinte, saludar l’estàtua d’Asclepi que mira la mar i meravellar-me de la infinita paciència d’aquells que amb petites tessel•les construïren els bells mosaics de la ciutat romana. Però potser el que m’agrada més de tot quan arribo a Sant Martí es recórrer el passeig entre les ruïnes i les platges de sorra sense construccions excepte algun “xiringuito” i l’emblemàtic i discret hotel Empúries. Només mar i sorra, les dunes, les ruïnes, el poble blanc en la llunyania i sentir el vent a la cara quan bufa una mica fort com fa en aquesta tarda blava de setembre. Des d’allà la vista abasta tot el Golf de Roses, des del Cap de Norfeu fins a la Punta Montgó amb la seva torre de guaita al capdamunt. M’agrada fer aquest camí i seure davant del moll grec i pensar en aquells estrangers que vingueren d’unes terres llunyanes, en un temps en que el món era encara quelcom gran i desconegut. Penso, perquè la dec tenir inscrita a l’ànima, en aquella sensació d’arribada a un lloc estrany, penso en l’enyor i en la mar que ells devien mirar tot evocant la llar deixada enrere. Invasors? Potser. Portadors de civilització? Crec que fa temps que he perdut el criteri de distingir el que és civilitzat del que no ho és. Sigui el que sigui tinc la sensació de trobar-me en un punt on es va iniciar una història.
I jo, que arribo a aquesta terra entre el mar i la muntanya com diu la llegenda del pastor i la sirena, una mica com a estrangera també encara que la senti com casa meva, penso una vegada més que aquest és un dels llocs més bonics que he conegut mai, que no voldria marxar i que tornaria una vegada i una altra.
Ara escric aquestes lletres des de l’altra banda, gairebé als peus de la torre de Montgó. Distingeixo en la penombra de la posta de sol, la forma del moll grec d’Empúries i just al seu darrere la silueta imponent del Canigó. La nit s’acosta pel Cap de Norfeu i les barques que pesquen de nit comencen a fer-se a la mar. En uns minuts s’encendran les llums de tots els pobles que voregen el Golf de Roses, i el mar també s’encendrà amb els estels de les barques. La nit arribarà i l’Ossa Major es projectarà al meu davant.
Espero asseguda la nit, mentre tot és quiet i silenciós i ni tan sols bufa el vent.

Montgó, 12 de setembre de 2011