DIARI D’UNA INVASIÓ SUBTIL.


Guanyador del 12è Certamen literari Premi Ciutat de Sant Andreu de la Barca 2011

 

Diumenge. Dia 1er.
Només despertar he tingut la certesa que alguna cosa grossa passaria. Una olor de cafè omplia l’ambient i això no passava des que visc sol. He baixat a la cuina i m’he trobat un avi, menut i arrugat, assegut a taula, prenent cafè i menjant-se les meves magdalenes. M’he fregat els ulls, pensant que era cosa de la son, però no.
Bon dia –m’ha saludat l’home amb naturalitat– ha dormit bé?
Què representa això? Qui sou vos? –He cridat amb certa irritació.
Em dic Calders, sóc jubilat i m’acabo d’ instal•lar. Aquesta casa és prou gran, a vostè li sobre espai i li falta companyia i jo sóc un pobre vell sense família ni llar.
He pensat que no havia conegut mai ningú tan barrut, i he estat a punt de cridar a la policia, però el pes de l’argument m’ha fet donar-li la raó, la casa és gran i a mi fa temps que em cau al damunt.

Dilluns. Dia 2on.
M’han despertat veus al pis de baix, era tard, ahir em va costar adormir-me. A la saleta, en Calders estava parlant animadament amb un home, alt i prim, de cabells blancs i escassos que duia la meva bata damunt d’un pijama també meu.
Bon dia mestre i vostè qui és? –Li he preguntat irat i desafiant.
Bon dia jove, em dic Balaguer, soc fuster jubilat i crec que hi estaré prou bé en aquesta casa.
Però què voleu dir que hi estareu bé? Això és casa meva, em preneu la intimitat i la roba de nit. Què us heu cregut?
Va home, no s’ho prengui així, –m’ha volgut calmar en Calders– compartirem habitació, som bona gent i amb prou feines li farem nosa. A més en Balaguer, ha promès que li arreglarà les persianes que, tot sigui dit, ja els hi toca.
Han seguit parlant tranquil•lament mentre jo esmorzava astorat.

Dimarts. Dia 3er.
Hem dinat tots tres junts, després en Calders ha fet cafè – el fa boníssim – i en Balaguer m’ha explicat que els llistons que sustenten les persianes s’hauran de canviar, però que no m’hi amoïnés que quedarien com noves.
Atordit per tot plegat he decidit evadir-me una estona a la sala d’estar, amb la intenció de llegir, però no ha estat pas possible doncs assegudes al meu sofà, fent mitja, he trobat dues padrines bessones, menudes, d’ulls vius i ulleres penjades al capdavall del nas. Abans que pogués dir res s’han presentat, Oliana i Olivella, cosidores de tota la vida, ara jubilades, solteres i sense compromís. M’han promès que no em serien molèstia, que amb poc es conformaven i que amb el meu permís s’ instal•laven a l’habitació del darrera.
No he sabut dir res, tan dolces i petites com dues panses i més bones que un vi d’Alella, qui s’atreviria a fer-les fora?.

Dimecres. Dia 4rt.
Quan he baixat a esmorzar ja s’havien acabat les magdalenes però les persianes feien més goig que si fossin noves. La resta del dia ha transcorregut amb total normalitat, si és que això encara és possible, però quan ja fosquejava s’ha presentat la Mikolai, una àvia ucraïnesa d’ulls clars, més alta que jo, forta com un roure i arrossegant un bagul tan gran com ella, m’ha clavat els ulls de color de plom i m’ha dit que era filla d’una casta de cosacs dels Càrpats i que des que el seu país va assolir la independència no s’hi sentia bé, s’havia fet gran, trobava a faltar aquella cosa soviètica i li calia canviar d’aires. Sense discutir, li he deixat triar habitació per una simple qüestió de pes i d’estatura.
Després de sopar ens ha captivat explicant-nos que de jove havia conegut a Nicolai Gógol, i que una sola nit va ser suficient per enamorar-se’n perdudament, tanta va ser la passió que fins i tot va fer-la sortir en una de les seves novel•les. Això, es clar, no tothom s’ho ha cregut.

Dijous. Dia 5e.
Havent dinat, i mentre preníem un dels excepcionals cafès d’en Calders, ha arribat la Plata, una argentina de cames infinites i ulls negres com la culpa. Casada i separada tres vegades, ens ha explicat que era professora de tango però que ja no tenia edat, i li havien arribat veus d’aquest lloc, on el retir resultava tant extraordinari, i havia decidit venir-hi. En Balaguer l’ha ajudat a pujar les maletes, mentre li explicava no sé què d’un parent seu que va emigrar a Buenos Aires. Jo ja no he dit ni piu.
Hem sopat plegats, una sopa de col i remolatxa deliciosa que ha preparat Mikolai, típica del seu país i després hem encès el foc a terra i, com una gran família, ens hi hem reconfortat. Les idèntiques Oliana i Olivella, que no paren de fer mitja, m’han assegurat que m’ordirien, a quatre mans, un jersei de llana bona. Jo mirant-me’ls a tots, reunits a la vora del foc, he pensat que això ja començava a semblar La Columna Internacional.
Divendres, dia 6è
Mentre llegia el diari m’ha destorbat el soroll d’unes passes damunt la grava del jardí, i per la finestra he vist acostar-se un senyor més ample que alt, amb gorra de xofer i un bigoti espès i gruixut. Mentre venia m’he atrevit a fer-me apostes sobre la seva procedència. Pel bigoti hauria dit que era de la Toscana, o potser cors, però he fallat i ha resultat ser un taxista de Barcelona, de nom Sans, aficionat a les flors, que ha decidit vendre’s el taxi i jubilar-se, a casa meva, és clar. L’he deixat passar, què havia de fer?
A la tarda m’ha demanat els estris de jardiner i m’ha renyat per tenir les hortènsies tant descuidades; després, amb un somriure sota el bigoti, m’ha donat un copet a l’esquena i m’ha tranquil•litzat dient-me que, quan arribés la primavera, no hi hauria flors tan boniques en tota la comarca, i s’ha posat a remenar la terra, mentre xiulava una cançó de la Núria Feliu.

Dissabte. Dia 7è.
Ja ho he decidit, el meu esperit emprenedor m’ha fet veure que el millor era que obrís una llar d’avis, un original geriàtric, al capdavall la casa ho permet i amb poques reformes ho tindria resolt, a més, segur que per a aquestes situacions l’estat dóna alguna subvenció i tot.
Per celebrar-ho he obert i ventilat la sala gran i he anunciat ball de festa per aquest vespre. Les bessones han preparat brioixos salats i pastes seques, en Balaguer i en Calders han arreglat una gramola que feia una pila d’anys que no sonava, i han tret la pols a un munt de discos vells, en Sans i la Plata han fet centres amb flors de tardor i falgueres i han penjat garlandes i la Mikolai ha afinat un acordió que guardava al seu bagul per a les grans ocasions.
El ball ha resultat un èxit, he estrenat un jersei preciós amb quatre mànigues, hem vist plorar Mikolai mentre tocava amb l’acordió belles cançons de la seva terra, en Calders i en Balaguer han ballat fins a no poder més amb les bessones agafades al coll, ball del fanalet inclòs, i en el moment més càlid de la nit se m’ha acostat la Plata, vestida amb una falda cenyida amb un gran tall al costat per on s’entreveia una cama folrada de malla negre, amb un clavell vermell als llavis i hem ballat un tango de Gardel memorable. Hem brindat amb cava, i la nit, ves per on, se’ns ha fet curta.

Diumenge. Dia 1er.
M’ha despertat el silenci. Un silenci anormal, absolut i premonitori, que ni els ocells s’atrevien a trencar. He cridat al Calders, a la Plata, a les bessones… però les meves paraules han ressonat per les parets de la casa buida, ningú enlloc, res. A la cuina, però, una cafetera acabada de fer, omplia d’olor de cafè l’ambient al costat d’un bol ple de magdalenes, al jardí les hortènsies havien florit inexplicablement i damunt la taula del porxo un clavell vermell es marcia mentre a la gramola sonava un tristíssim tango de Gardel.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s