La Sarah ja no oferiria els seus generosos serveis a ningú més, pensava, mentre els sanitaris aixecaven el seu malaguayat cos enmig de la munió de gent, a l’escena del crim. No era una novetat ja que dues dones més també d’origen subsaharià, havien estat brutalment assassinades en aquell mateix mes, per arma blanca, en diferents cases de cites d’aquell barri degradat. L’autor d’aquelles morts no havia deixat darrere seu cap pista concreta perquè poguéssim investigar cap a alguna o altra direcció. Però em temia que als meus seixanta-un anys, ja començava a perdre facultats. En els darrers temps era el meu ajudant Eric, de trenta-cinc anys, el que m’havia proporcionat les proves que, un rere l’altre havien anat fent caure els assassins que estàvem investigant. Però el cas que ara ens ocupava, el dels crims dels prostíbuls, també a l’Eric l’havia desbordat, i em va confessar que aquesta vegada no sabia cap on tirar. Per altra banda les circumstàncies em van alleugerir una mica, ja que necessitava resoldre un cas pels meus propis mitjans, que revitalitzés la meva carrera en declivi, encara que només fos per jubilar-me després d’algun èxit en la meva feina de comissari de policia, ara que feia anys que vivia sol.
Vam obrir diferents línies d’investigació, perquè volia que la resolució fos només meva. Mentre enviava l’Eric a visitar les famílies de les víctimes, jo em vaig reservar la tasca d’entrevistar algunes companyes i amigues de les prostitutes amb tràgic final. La primera, negra com les desaparegudes gairebé no parlava la meva llengua, però vaig notar que estava molt espantada i no es fiava de mi. Era inútil insistir. La segona, tres quarts del mateix. Però amb la tercera hi vaig poder parlar més estona, perquè feia més temps que treballava al país. Va acceptar, mentre estàvem asseguts en una taula del bar del local fumant una cigarreta, de referir-se a la seva amiga morta, que era l’ última en caure, en aquest cas. Em va estranyar la seva serenitat, com si no temés com les altres. M’explicava que la Sarah tenia plantejat deixar aquesta feina, que desitjava una vida millor. Aquella era una dada interessant, que no havia copsat en els altres bordells. Em va deixar clar que ella estava bé treballant allí. Vaig donar-li la meva tarjeta a aquella deessa africana, que es deia Helen, per si em podia facilitar més informació sobre la noia assassinada. També m’interessava fer unes preguntes a l’amo del local, però em van fer saber que en aquell moment no hi era; però vaig sospitar que l’havien alertat de la meva visita nocturna. Crec que la noia va notar la meva indiferència per aquell ambient de vici.
Quan vaig sortir a fora, disposat a agafar el meu cotxe dos tipus van dirigir-se amb les seves motos cap a mi, accelerant de forma dràstica i aturant-se quan em tenien a tocar. Tenien en una mà unes cadenes amb les que m’amenaçaven. Un d’ells, amb el rostre ocult darrera de la visera del casc, va amenaçar-me amb ‘prendre mesures’, si no deixava de ficar el nas on no em pertocava. Aquell home no tenia pinta d’estranger, vaig pensar; hi havia alguna cosa que se m’escapava. Però van marxar i em vaig sentir alleugerit, tot i que el cor encara m’anava a cent.
L’endemà l’Eric em va fer saber que havia trobat una informació que podia ser d’interès. Vam constatar que les tres dones mortes provenien de la mateixa zona d’Etiòpia i que els tres bordells podien ser propietat del mateix home. Però això era tot, perquè la família de les víctimes tenia molta por de revelar segons quines coses. Li vaig explicar allò dels motoristes i que havíem d’anar molt en compte, però l’Eric no tenia cap por.
El matí següent vaig trucar la Helen i em va concedir una cita en terreny neutral, en un pub que distava algunes illes de cases del seu lloc de treball. Li vaig preguntar d’on provenia ella. Amb el seu posat seductor habitual, contestà que el seu país natal era el Sudan. Vaig preguntar-li a què atribuïa ella que les tres noies assassinades fossin d’ Etiòpia. Després d’una calada a la seva cigarreta em va mirar com si se sentís incòmoda. Després d’un silenci em va dir que no totes van tenir la mateixa sort en marxar del seu país d’origen com ella. Em va aconsellar que no em volgués ficar en un laberint incert. Quan vaig sortir del bar sol, em dirigia decidit cap al bordell amb la intenció de trobar-hi a l’amo. Era conscient que havia trobat una nova pista en l’investigació. Però just quan anava a obrir la porta del local, vaig sentir una imprecisa sensació de dolor a l’esquena, que es va repetir en diferents batzegades. Ja era a terra i vaig comprendre sense veure res, que els motoristes havien acomplert les seves amenaces.
Unes poques hores després em trobava en un llit d’ hospital, amb la companyia de l’Eric. Havia perdut el coneixement però les ferides no eren greus. Vaig explicar al meu ajudant amb dificultat que, per alguna raó, les dones que provenien d’aquell país africà semblava que tenien un deute major amb els traficants il.legals de persones. L’Eric va contestar que en els països amb guerres recurrents com el Sudan, per exemple, la gent que havia abandonat el país ho havia pogut fer sense tant control. A Etiòpia i altres nacions semblants els emigrants necessitaven pagar un preu molt alt als intermediaris per arribar a Europa. Si no salden una suma important els sicaris els empaiten fins on faci falta.
Vaig dir-li que això aclaria moltes coses, i que era necessari interrogar l’amo del local de la Helen, ja que era probable que fos al mateix temps l’amo dels altres locals de la ciutat. Vaig assegurar-li que proposaria al cap de policia un assalt a tots els prostíbuls de la zona, detenint tots els responsables ‘in situ’. L’Eric em mirava amb incredulitat. Va dir-me d’una manera poc convincent que faria arribar a les altes esferes del cos aquest meu desig. Dos dies després, quan ja podia anar cap a casa, em va venir a veure un personatge misteriós, vestit de manera impecable, amb qui vaig mantenir una conversa agradable i distesa al passadís de l’hospital. Em va assegurar, entre altres coses, que em donarien la jubilació anticipada, a partir del mes vinent, o si ho preferia podia continuar la meva feina a les Canàries. Tot allò em va agafar per sorpresa i vaig preguntar-li què se’n sabia del cas de les noies assassinades. Ell va dir-me que ja no m’havia de preocupar per res d’aquell tema. Va afegir que pensés en la vida que m’esperava a més, cobrant el cent per cent del sou.
No entenia res, però em vaig veure obligat a acceptar aquella oferta de jubilació, ja que no em veia canviant radicalment de territori a la meva edat. No em vaig atrevir a preguntar qui era exactament aquell home que em parlava amb tanta propietat. Quan ja me n’anava cap a casa amb un braç enguixat l’Eric s’oferí per acompanyar-me amb el seu cotxe. No gosava trencar aquell silenci molest perquè intuïa que ell sabia més coses que jo. Quan em va deixar vaig fer un esforç per preguntar-li com estava el cas. Ell, que semblava incòmode per la meva inquietud, va tenir el coratge per aclarir-me que aquell cas s’havia tancat definitivament. Jo vaig dir que com es podia tancar un cas tan recent sense haver descobert l’assassí. Però ell ho va deixar aquí.
A casa sol, el vespre de l’endemà que em traguessin el guix em disposava a fer un tomb per aquell sector de la ciutat, proper als barris baixos. Vaig decidir celebrar la meva jubilació a la meva manera, assaborint una cervesa. Com que tenia el telèfon de la Helen vaig quedar amb ella en un nou pub, on m’assegurava que no ens molestarien. Mentre parlàvem a banda i banda d’una de les taules, amb música ètnica de fons, em vaig sentir acollit per aquella dona tan especial. Només després de posar-me al corrent de les seves coses li vaig expressar els meus dubtes sobre aquell cas policial, ara que me n’havien apartat, deixant clar que s’havia quedat a mitges. Va afegir que ni tan sols sabia qui era l’home que l’havia anat a veure a l’hospital. Ella va somriure afectuosament, i després em va assegurar que aquell senyor elegant era ni més ni menys que el secretari del Ministeri de l’Interior, que ella coneixia. Va dir-me que havia estat molt a prop de solucionar el cas. Com ja sabia, els traficants de persones d’Etiòpia exigien molts diners a les dones que havien pogut arribar aquí, i si no acomplien el tracte senzillament les mataven. Jo vaig preguntar, intrigat, si no ho sabien les autoritats d’aquí. Ella va aclarir-me que sí que ho sabien. La veritat és que la qüestió de fons era que, mentre les empreses nacionals poguessin importar els minerals etíops necessaris per fabricar aparells d’alta tecnologia, la policia faria la vista grossa davant els assumptes interns dels súbdits d’aquell país africà. Em vaig quedar pensatiu i després vaig referir-me a ella; què hi pintava en tot allò? Em va confessar que era la mestressa dels locals de la zona, i avançant-se a la meva propera pregunta, va afegir que el seu marit, l’home misteriós que tant m’intrigava i que no havia pogut localitzar, no era altre que el mateix cap de la policia. Em vaig quedar mut. Ara recordava perquè la veu d’un dels homes que em van apallissar m’era familiar. La Helen, que semblava divertir-se amb la meva expressió de gran sorpresa, em digué que ho sentia, però que són coses que passen i que aquests acords entre països funcionaven així. Per acabar va preguntar-me, agafant-me la mà, si podia fer alguna cosa per mi. Estava dessolat després de conèixer amb detall la corrupció del sistema, que ho abarcava tot. Vaig deixar-me conduir per aquella dona fins al seu bordell principal, ara que sabia que ningú no em faria mal. Era fàcil endevinar que d’ara endavant, si hi havia nous assassinats de noies no se’n parlaria més, ni als diaris ni enlloc. Quan vam ser a la seva cambra i va tancar la porta darrera nostre, vaig ser conscient que el món que jo havia conegut s’esfondrava sense remei.
TOTLLETRES 