El pont sota la pluja

El pont sota la pluja
Està plovent mentre la tarda s’escurça. Plou sobre el pont de pedra que travessa l’Onyar i les siluetes de la Catedral i de Sant Feliu es difuminen sota la cortina d’aigua i el crepuscle. Tot regalima i se sent aquella fressa sorda de la pluja que s’estavella contra el terra. L’home que hi ha al mig del pont, quiet, porta una gavardina, no du paraigües, ni res que li tapi el cap. Només s’està allà mirant l’aigua que engruixida corre fins al Ter pocs metres més enllà. Prem amb força la gavardina contra el seu cos escardalenc i sent com alguna cosa, càlida, es belluga dintre.
La Judit plora, plora a les fosques estirada al sofà mentre escolta el so de la pluja, aquell so persistent de les gotes contra la teulada d’uralita de la galeria. Plora perquè el Fèlix l’ha deixat. La va abandonar fa vuit dies i des de llavors no té notícies seves. Plora perquè en el fons sabia que allò acabaria passant. Les llàgrimes fan un soroll tènue en caure damunt la catifa. Vol deixar de plorar però no pot, se sent culpable. Ho veia venir cada cop que apareixia aquella gata maula de la casa del davant i ell se la mirava amb ullets de desig. Però al principi pensava que seria una aventura de pocs dies i acabaria tornant, com altres vegades. Ara la Judit té el convenciment de que aquesta separació ja és definitiva. El Fèlix no tornarà. No serveix de res plorar com una bleda a les fosques, cal continuar endavant. Encén els llums i veu com les gotes d’aigua regalimen pels vidres de la finestra que dona al riu. S’eixuga les llàgrimes amb el dors d’una mà i es dirigeix al racó on són les coses del Martí: el cabàs on dormia, el plat del menjar, el de l’aigua, el ratolí de joguina. La Judit sospira i mentalment diu “Adéu, Fèlix”, fica totes les coses del gat en una bossa d’escombraries i mira per la finestra cap al pont de pedra. Hi ha un home allà dret, veu una silueta boirosa entre la pluja . “Què hi deu fer ?”. Però la Judit arronsa les espatlles i baixa la persiana.
L’home del pont ha vist com el llum s’encenia a la finestra de la Judit, la coneix molt bé, a ella i al gat. Somriu fredament mentre l’aigua de la pluja llisca pel seu rostre. Llàstima que ha baixat la persiana, no l’ha reconegut quan ha mirat o a ell li ha semblat que el mirava. Però tant se val, el destí del Fèlix ja està escrit. L’home s’obre lleugerament la gavardina i treu aquella cosa peluda i bellugadissa que fa estona que amaga. L’agafa amb les dues mans mentre el so de la pluja ofega els miols feréstecs del gat. L’home alça els braços pel damunt del seu cap, agafa embranzida i llença la bèstia tant lluny com pot dins del corrent d’aigua. Torna a somriure i, lentament creua el pont i s’encamina cap a la casa on viu la Judit.

Novembre, 2011
Mª Carme Martín

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s