El vi

La meva vida ha estat marcada pel vi. De petita el meu avi ens deia: “El pa fa carn i el vi fa sang”; per tant, tota la canalla de casa bevíem vi amb sifó durant els àpats i, per berenar, la iaia sovint ens donava una bona llesca de pa amb vi i sucre…
Quan era una adolescent bevíem sangria a les verbenes que organitzàvem al terrat de casa meva, o al pati d’alguna amiga. La joventut la vaig passar anant de tapes al barri vell, en llocs con La Bodega Andaluza, el Bar Sevilla o el Bar Vicente, on els xatos de vi acompanyaven unes delicioses patates braves o uns suculents plats de “callos”.
Quan em vaig casar amb aquell arquitecte de Barcelona, el vi de taula per a cada dia era un Rioja de la millor collita… Els dies de festa, ell i els seus amics es vantaven de descobrir les més insòlites sensacions a cada nova ampolla que tastaven, i sempre n’apareixien de desconegudes, descobertes en alguna “vinoteca” especial, que només ells sabien. Mentre elucubraven fent-se els entesos, jo anava bevent en silenci. Quan eren fora, anava a la cuina i m’acabava les copes. Era el meu plaer secret.
Al cap d’uns anys m’havia convertit en una alcohòlica en tota regla. Ja no tenia cura de la casa, ni dels fills; no m’arreglava, no sortia…i si algun cop volia anar amb el meu home a algun sopar d’aquells de “tastavins”, ell no em deixava acompanyar-lo. L’avergonyia que els seus amics em veiessin en el meu estat habitual d’embriaguesa.
Em va demanar molts cops que em sotmetés a un tractament, però jo m’hi negava sempre, ja que només de pensar que em farien deixar de beure m’era insuportable. Al final ens vam divorciar, però com que el jutge em va trobar incapaç de dur una vida ordenada, la custòdia dels fills va passar al “senyor perfecte”. Em vaig trobar al carrer, sense ofici ni benefici, sense diners i sense casa. No volia tornar a Manresa, a ser la riota dels veïns, així que anava voltant pel meu antic barri, demanant alguna cosa per a un entrepà, i dormint als caixers, que eren llocs segurs i protegits del fred.
Una nit van entrar tres noiets de casa bona, amb el seu uniforme d’escola privada, i van començar a fer broma del meu bric de Don Simón. Jo els vaig engegar a la merda i va semblar que s’espantaven i fugien de la “bruixa borratxa”. Si s’haguessin adonat que jo sóc la mare d’uns nois com ells, que potser van a la seva escola… Al cap d’una hora ja m’havia endormiscat. Llavors va entrar un de sol, el més jove, i em va ruixar amb un líquid que semblava gasolina. Jo vaig aixecar-me i el volia fer sortir. Vaig empènyer la porta perquè a fora ha havia els altres dos. Però tenien més força que jo, van obrir i em van llençar un misto encès. Les flames em van envoltar ràpidament.
Ara em trobo allà on em deia el meu avi: “A l’infern del Rajolí, que és ple de bótes de vi i tancat amb una branca de pi”.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s