Renéixer

Els arbres nus a la vora del riu
alcen les branques al cel,
esperen la verda fulla,
que la primavera portarà
a la gropa dels estels.

El sol finalment es desfà
de la tirana nit d’hivern,
la llum guanya la partida
i pinta el món que es desperta
amb dits esdevinguts pinzells.

Una flor vol obrir-se
groga i blanca al meu terrat,
me la miro, ella em mira,
hem passat l’hivern amagades,
ha arribat l’hora de volar.

Pels cels blaus
d’un món que reneix,
pels camins verds
de l’herba tendra,
per les onades
de la mar que canta,
per les besades
d’uns llavis humits,
per la música
de flautes i de violins.

Però sé que aquesta primavera
no arriba a tothom per igual,
que no dona treva al dolor,
que la mort campa
per allà on vol.
I que hi ha flors que
es marceixen
sense haver vist el sol.

M Carme M

Anuncis

Engrunes d’estatut

Apàtrida regirat, més mort que no pas viu;
és com em sento jo d’escoltar les raons
que bandegen, sense por ni rubor
aquests analfabets salvadors de la pàtria.

La pàtria que m’estimo no pas s’assembla a això.

Me l’estan oferint com si fos una engruna,
trobada en el rebost.

Lliure ets, si és que vols caminar
per camins descarnats, mutilats,
esquinçats, plens de pus.

Jo no vull caminar de la mà,
ni al davant ni al darrere; al costat.
No vull ser ni millor ni pitjor;
Vull ser igual

Em vull poder expressar amb la llengua que és meva,
del meus avantpassats.
N’hi ha que van morir
volent-la defensar.

“ No sé per a quina raó, em volen fer callar”.
,
Quan convé sóc estranger, segons com
sóc una branca de l’arbre que amorria a tots,
sota una ombra molt llarga.

Més enllà d’aquesta terra ens han de sentir cridar,
que no ens cal tindre rei per ser un poble sobirà.

Perquè jo sóc d’un país que se sent estat i pàtria,
orgullós d’aquesta gent, del meu idioma i de la raça,
que ens van fer conqueridors
de la mar mediterrània.

Un milió de catalans manifestant, al carrer,
Demandes de llibertat.

Que suri la llum, des del llindar del foc
amb la força d’un cavall desbocat,
que ens arreplegui a tots i així podrem volar.

Francesc Lineros

INSTANTÀNIES DE LA LLUM

Un any de sorpreses que arriben enmig de la confusió primaveral. Els arbres sense fulles es mantenen solitaris però ferms i el sol d’aquests dies els aporta alegria i calor.

Les festes d’hivern arriben a la seva fi, essent les Festes de la Llum les que brillen i ens il·luminen durant les dues ultimes setmanes del cicle lunar.

El ritme dels tambors, el xiulet de les gralles comencen a sonar, sabent que ens aporten moments màgics i llargues nits.

La Llum no és una festa, no és un concepte, és un tot. Fa que la claror que ha aportat als nostres dies se’ns ha fet evident a tots.

Pintors al carrer, xerrades i concerts, menjar d’altres temps i benediccions per a tots.

Unint-nos tots junts, provinents d’arreu, la pertinença a la comunitat es manté, forta, treballant unida per un futur immediat.

Agraïments a la organització de dies complerts com a conseqüència de llargues nits, que seran recompensades amb somriures, amics i l’orgull d’una ciutat.

El meravellós d’aquestes festes es que cada any retornaran, mantenint-nos units mentre ens anem fent grans.

Només recordar que quan ens trobem enmig de l’hivern fosc i dur, hi ha algú, que per tu, organitza les Festes de la Llum!

Presentat: ANNA ROIG

Ferro Roent

(Poema presentat a Instantànies de la Llum 2012)

Ferro roent,

el cor calent.

Forts cops de mall,

suor cara avall.

El ferrer se sent ferit

per l’amor que l’ha traït.

Ell anava al darrera

de la bonica fornera,

però el malvat moliner

se la va endur al paller.

Va quedar embarassada,

sola i abandonada.

Abans era la blanca fornera

i ara la negra carbonera.

El carboner l’havia acollit,

posant-li pa a taula i un llit.

Al final va aprendre a estimar

al qui un dia la va salvar.

Això passà a Manresa,

en mig de fam i pobresa.

D’aquesta història de passió

n’haurem de treure una lliçó,

prenent exemple de la fornera

perquè no se’ns emportin a l’era.

Maria Assumpció Piquer 2012

INSTANTÀNIES LITERÀRIES DE LA LLUM

Llum, colors, olors, tambors, els murmuri de la gent. Un any més la Fira de l’Aixada a Manresa. Petits i grans xafardegen cada una de les paradetes amb ganes, moltes vegades, de comprar-ho tot. Aquest any, però, ens tornem més selectius. Els més menuts veuen la fira amb uns altres ulls i bocabadats veuen com entra el Rei Pere II a la Plaça Major.

El nen, a coll del seu pare, observa embadalit el so llunyà de la comitiva que s’acosta. Entren primer els alabarders fent sonar les seves llances, el so dels tambors precedeix l’enorme cavall de guerra guarnit amb les seves millors gales sobre el qual, l’augusta figura del rei fita amb un punt d’altivesa l’agernació aplegada a la plaça. El segueixen la reina i els nobles comtes i vassalls  muntant cavalls d’alta nissaga. En acabar tanca el seguici la corrua de ciutadants i autoritats que, fidels vassalls del seu noble rei, han volgut acompanyar-lo en aquest dia tan assenyalat.

De sobte, el pare sent que el seu fill li dóna un parell de cops al cap: “Què passa fill?”, pare, “És normal que el rei vagi amb bambes?

 Autor: Alícia Casals i Arnau

Dia de mercat

Quan comença a despuntar el dia ja fa estona que el Bernat tresca pels camins plens de fang que porten a la ciutat. L’ase, coix i amb un ull malalt i ple de mosques arrossega una gàbia amb el bestiar que el noi vol vendre al mercat dels dissabtes. Dues gallines, un gall, un porc i tres conills s’amunteguen entre mig dels barrots de fusta. També porta el noi un farcell amb uns quants formatges i herbes del bosc. És tot el que té per portar a vendre i poder comprar a canvi sal i oli per poder assaonar la carn de l’altre porc que van matar. Tenen a la casa de fustes mal ajustades per on sempre passa l’aire un parell de cabres que els donen llet amb la que les seves dues germanes petites fan els formatges. Ja se’ls ha acabat la farina que van obtenir amb la collita dolenta de blat de l’any passat. El Bernat no veu com pot alimentar durant gaires mesos les cinc persones que viuen a casa sense comptar-se ell. Les dues germanes, els dos germans, massa petits encara per entendre res i una àvia que repapieja. La mare va morir en el darrer part, dos anys enrere i el pare el passat hivern amb l’epidèmia de pesta negra. Totes les seves esperances són en aquest viatge a la ciutat. Aviat tornaran a passar els recaptadors del senyor del castell i de les terres a cobrar el delme. No vol pensar en el que passarà si no té els diners.
És primavera i per tot arreu s’obren flors, però ell no les veu. Busca un lloc per on poder travessar el riu a gual. Si ho fa no haurà de pagar per creuar pel pont que hi ha a l’entrada de la ciutat. No és fàcil perquè el corrent és fort i crescut per la darrera pluja i l’ase, menut i dèbil, gairebé no pot amb la força de l’aigua. Al final ho aconsegueixen i tots arriben molls i cansats a l’altra riba. Quan arriben a ciutat, en Bernat torna a meravellar-se de la quantitat de gent, de bèsties i de carros que circulen pels carrers. Els millors llocs per vendre ja estan agafats, però aconsegueix un raconet a la Plaça Major. Al seu costar, un ferrer alça una columna de fum que li cou als ulls. A l’altra banda, una noia que sembla força bufona comença a muntar una parada de teles. En Bernat mira al seu voltant. No ho ha fet mai això d’anar a vendre a mercat i no ho faria si no fos per la necessitat que té de guanyar algunes monedes. En una bosseta de pell porta les poques que encara li queden. Des d’allà veu com al turó del Puigcardener els picapedrers treballen en la construcció de la nova església. La ciutat té problemes amb el bisbe de Vic, les coses no van bé i el Bernat veu molts captaires i malalts que volten pels carrers. De cop i volta s’esdevé un aldarull, uns guàrdies comencen a fer fora la gent perquè ha de passar una comitiva. El Bernat veu passar un cavall blanc que munta una dama jove i alça els ulls per mirar aquella dona de pell blanca i fina, vestida amb elegància i guarnida de joies. I passa que les seves mirades es troben, que la dama també el mira a ell i el continua mirant amb un lleuger somriure fins i tot quan ja ha passat de llarg i s’ha de girar per continuar-lo mirant. El noi sent com el cor li batega fort perquè mai no ha vist una dona tan bella. Fins llavors no s’havia fixat mai gaire en cap dona, ni tan sols en la Rosalia, aquella noieta que sempre procura trobar-se’l pels camps i que té la secreta esperança de convertir-se en la seva muller.
De tant en tant s’acosta algú per preguntar el preu de les seves mercaderies. Però no hi ha sort. A mig matí sembla que la cosa es començar a animar i aconsegueix vendre en poca estona els formatges i el porc. Les monedes ara sonen bé a la bossa, però no en té prou per tot. Finalment la sort li somriu. Ha aconseguit un bon preu, ara ha de comprar el que li falta per casa i es dedica a voltar per les altres parades. Voldria comprar-se alguna cosa per menjar, doncs no porta res al sarró tret d’un rosegó de pa i passa pel costat de parades que venen dolços lluents que regalimen mel, però no, necessita els diners per una altra cosa. Quan arriba a una petita plaça on un vidrier té la seva parada veu amb sorpresa una dona que es mira els objectes de vidre exposats. És la dama del cavall. El noi es queda paralitzat i no gosa apropar-se. Però ella, com si intuís quelcom es gira i el reconeix, i li somriu. El Bernat també somriu i fa unes passes, però llavors una dona grassa, que ha baixat d’un altre cavall agafa a la dama del braç i se l’emporta cap a l’interior d’una botiga. El noi es queda esperant que surtin. I així una estona després aconsegueix tornar-la a veure. Es tornen a mirar llargament fins que ella marxa. El Bernat sospira, agafa les regnes de l’ase i decideix que ha arribat l’hora de tornar a casa. Té els diners, no ha menjat res però està content i comença a pensar que potser algun dia podria deixar la terra i traslladar-se a la ciutat per aprendre un ofici. Fa volar coloms, les dames no són per ell i la seva família és el primer.
En una caseta fosca, malgirbada, de fusta, la família espera que torni el germà gran. La iaia seu i s’aixeca contínuament de la cadira, de tant en tant crida i emet sons que ningú no entén. Els nens petits juguen amb unes bales de fusta irregulars. La Rosalia ha vingut fa una estona per demanar si el Bernat ja havia arribat. Les germanes, de dotze i setze anys es miren angoixades. La sort de la família depèn del Bernat i de com li hagi anat al mercat. Es fa fosc i encara no ha arribat. Passa l’estona i llavors senten el so inconfusible de l’ase coix que s’apropa pel camí. Surten expectants i veuen amb sorpresa que la bèstia arriba sola, que el Bernat no hi és.
No hi és perquè s’està dessagnant en un camí als afores de la ciutat. Li han robat totes les monedes i tot el que havia comprat i l’han cosit a ganivetades. Mai no tornarà.

Mª Carme Martín