Hem arribat al Cap del Rec.

Em dic Guillem i sóc de Manresa. Fa deu anys que treballo a la sèquia. Abans que jo, ho havia fet el meu pare, fins que va morir. Han passat anys molt durs per a tots els manresans però avui, per fi, hem arribat al Cap del Rec!
Tot va començar el 1337. Portàvem set anys de sequera i els consellers ja no sabien què fer per evitar l’èxode de gent que fugia de la fam. Un dia es van reunir i van decidir obrir una sèquia que portés l’aigua del Llobregat des de Balsareny a Manresa. Van aconseguir fàcilment el permís reial: Pere III tenia Manresa en gran estima. Però, al cap de dos anys, quan els treballs van arribar a les terres de Sallent, el Bisbe de Vic, que n’és el senyor feudal, va prohibir que continuessin excavant. El meu pare hi era i m’ho va explicar. Els manresans, indignats per tanta mesquinesa, van negar-se a aturar les obres, ja que, amb el permís del rei, ningú no els podia parar. O això creien ells…
El bisbe va decretar l’excomunió per a tots els ciutadans de Manresa: això significava que no es podia celebrar cap mena de cerimònia religiosa ni rebre els sagraments. Va espantar algunes beates, però els manresans som tossuts i no vam afluixar. Com formigues, anàvem foradant i fent avançar el camí de l’aigua que ens havia de salvar de tots els nostres maldecaps.
Fa dos anys el bisbe es va morir, i finalment es va poder signar una concòrdia amb el seu successor. Els consellers van necessitar novament la intercessió del rei, però tot ha arribat a bona fi. Aquest any hem pogut entrar a la ciutat i avui s’ha acabat el nostre treball: l’aigua ha arribat a la plaça del mercat. Tota la gent de Manresa estava exultant. S’han cridat visques al rei i als consellers. Les campanes de totes les esglésies i convents han repicat amb goig i els anys de pobresa s’ha acabat, per fi!
M’he assabentat per la meva dona, la Tuia, que corre una versió del nostre triomf que l’atribueix a un miracle. Sempre hi ha algú que se les empesca per vendre auques al mercat! Es veu que han fet uns rodolins sobre una Llum misteriosa que va baixar de Montserrat el 21 de febrer de 1345 (just quan s’estava morint el bisbe!). Aquesta llum va entrar al Carme i es va dividir en tres globus. Les campanes van tocar soles, i el bisbe ens va perdonar. Bonic, oi? Però a mi ningú em fa oblidar els anys de suor de tants ciutadans de Manresa que, enfrontats als poders feudals, van aconseguir un bé que durarà segles i que portarà el progrés a tots els nostres descendents.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s