La nena del mirall

Relat finalista al concurs de Sant Jordi de Cal Gravat 2012
La nena del mirall
Es diu dels miralls que tenen propietats màgiques. Propietats màgiques i també malignes. La literatura i el mite ens parlen de miralls que contenen éssers fantàstics al seu interior; de miralls profanats per criatures rebels; de miralls que ens expliquen veritats que no volem acceptar i de mons inaudits que existeixen a l’altra banda del cristall. Així mateix, el saber popular i el folklore ens alerten dels miralls que es trenquen fent miques les imatges tancades al seu interior, cruel metàfora del trencament del propi jo en infinits bocins impossibles de recompondre.

VIDA D’UN MANRESÀ

Em dic Joan, però tothom m’anomena Joanet. Vaig néixer a Manresa el 24 de juny de 1912, diada de Sant Joan; d’aquí em ve el nom. Els meus pares es deien Pere i Anna (Perico i Agneta, de cal Segarra…). Eren pagesos i vivien al carrer de les Barreres, a la casa familiar de l’Agneta, que era pubilla, la gran de quatre germanes. Abans que jo nasqués havien tingut 10 fills, però en aquell moment només sobrevivia el meu germà Manel, dos anys més gran; tots els altres havien mort en néixer, o molt petits, abans de fer els cinc anys. Durant molts anys, el Manelet i jo vam ser fills protegits per la mare i les àvies, pendents de qualsevol malaltia que se’ns pogués endur.