VIDA D’UN MANRESÀ

Em dic Joan, però tothom m’anomena Joanet. Vaig néixer a Manresa el 24 de juny de 1912, diada de Sant Joan; d’aquí em ve el nom. Els meus pares es deien Pere i Anna (Perico i Agneta, de cal Segarra…). Eren pagesos i vivien al carrer de les Barreres, a la casa familiar de l’Agneta, que era pubilla, la gran de quatre germanes. Abans que jo nasqués havien tingut 10 fills, però en aquell moment només sobrevivia el meu germà Manel, dos anys més gran; tots els altres havien mort en néixer, o molt petits, abans de fer els cinc anys. Durant molts anys, el Manelet i jo vam ser fills protegits per la mare i les àvies, pendents de qualsevol malaltia que se’ns pogués endur. Quan jo tenia vuit anys, la meva mare va tenir encara un altre fill, el Ramonet, que va passar-se un any plorant al seu llit de barrons, fins que també es va morir… A les meves velleses recordava els plors d’aquell germà malalt, a qui canviava els bolquers de matinada, perquè anava xop i no em deixava dormir. Però l’anomenava Periquet, confonent en la memòria els plors del germà amb els del meu fill Pere que, quan va néixer, tampoc no em deixava dormir… El misteri de tantes morts i tantes malalties no l’he pogut aclarir mai. No era per falta de recursos econòmics, ja que, quan convenia, els pares anaven al metge, fins i tot a Barcelona. Eren defectes genètics? Era ignorància? Una mica de tot, i pocs recursos de la medicina d’aquell temps.

Malgrat tot, el Manel i jo vam anar creixent amb salut, gràcies a la llet d’una cabra en el cas del primer, i a una bona dida en el meu cas. I amb nosaltres va créixer l’economia familiar: quan teníem sis i quatre anys respectivament (el 1916) vam poder anar a viure a la casa nova que el pare (amb els diners de la mare) havia fet al barri del Pujolet. Allà vivíem de la manera següent: als baixos, els animals: porcs, gallines, conills i un “matxo” amb el seu carro (l’única aportació del Perico al seu casament, a més d’uns braços forts per treballar i una virilitat demostrada…). Al primer pis, la iaia Maria (mare de l’Agneta), que vetllava pels seus interessos tant com podia (la seva filla només hi veia pels ulls del seu home), el Perico, l’Agneta, el Manelet i jo, el Joanet. Al segon, la iaia Àngela (mare del Perico), amb el seu fill capellà, mossèn Manel, i una minyona. Aquest mossèn i canonge de la Seu va morir al cap de dos anys d’estrenar pis, a causa del grip de 1918. La casa era el gran orgull del pare, que va fer posar, damunt la porta d’entrada, una reixa amb les inicials “P.P. 1916”, provocant les crítiques de les germanes de la mare, per adjudicar-se allò que no era seu, sinó de la dona. Aquell mateix any es va inaugurar la casa dels veïns, que tenien una bòbila al mateix Pujolet. El destí de les dues cases va anar sempre lligat, d’una manera o altra, per l’amistat de pares, fills i néts. Darrere la casa hi teníem uns horts regats per la Sèquia, d’on collíem verdures que les dones anaven a vendre a la Plana de l’Om, a la parada tradicional de la família. També teníem uns camps de verdura sota la Torre d’en Vinyes i uns de secà a Cal Gravat, a més d’altres camps llogats o deixats pel germà gran del pare (l’Antoni o Tonet) o per la Tuia, una cansaladera vídua per a qui treballava la mare de mocadera i que va acabar sent “l’amiga” del pare (que de tot en treia profit…).

Tots dos germans vam anar a escola a la Salle (els “Hermanos”), i allí es va començar a veure el tarannà de cadascun: el Manel era innocent, i jo era un trapella. Tot i ser dos anys més petit, em divertia enredant el meu germà: amagava una moneda de cinc cèntims en un munt de grava d’uns paletes i li deia: “mira, aquí hi deu haver un tresor, he trobat aquesta moneda colgada”; i l’altre es feia un tip de remenar, sense trobar-hi res més. A l’escola, el Manelet era un noi obedient i treballador, molt religiós i tímid, que seguia en tot els consells del seu padrí, mossèn Manel, i que llegia tots els llibres de devoció que aquest li regalava. Però a casa era rebel i contestatari, enfrontant-se sempre amb el pare, que em preferia descaradament. La raó era que jo sabia callar i fer veure que creia, mentre que ell li ho discutia tot, i acabava rebent, perquè el Perico tenia un geni molt fort. La mare protegia el fill gran, perquè el veia més dèbil i indefens, però el pare el rebutjava i el Manel s’anava tancant més i més.

La família tenia un lloc d’esbarjo preferent: “el Coro de Sant Josep”, al carrer de Na Bastardes. Allà hi anàvem totes les festes, ja que el pare n’era un dels membres més antics. Es cantava, es feia teatre, es jugava al dòmino i a cartes, passaven els Reis, fèiem sortides i excursions, en fi, era la distracció de moltes famílies manresanes. I l’oportunitat de trobar xicota… Una altra distracció meva va ser el futbol: tot va començar quan tenia tretze anys, perquè el C.E. Manresa va fer el seu nou camp al Pujolet el 1925, en uns terrenys de l’antiga bòbila dels veïns, que havien traslladat la producció a Santpedor. Com que ho tenia tan a prop de casa, cada dia podia anar a veure els entrenaments, en tornar d’escola o de treballar, ajudant al pare. Aquest afecte pel “meu” club el vaig mantenir fins a la mort. Un cop acabada l’escola, em vaig posar a treballar amb el meu germà i el pare als camps, gaudint de les amistats al “Coro” i al futbol, i fent broma amb les noies. Era tan eixerit que em deien “Redolfo”, pel Rodolfo Valentino, ídol de les jovenetes d’aquells anys. Sempre vaig ser un afeccionat al cinema, i passava moltes tardes d’hivern a les sessions de “duro”. Quan va arribar la televisió, no em perdia tampoc cap pel•lícula antiga, per tard que la fessin…

El servei militar el vaig poder fer a la Caserna de Manresa (al Carme), pagant una quota, i no m’ho vaig passar gaire malament, menjant i dormint a casa cada dia… Al “Coro” hi acudia des de sempre una altra família, la de cal Galets, uns veïns del carrer de Saclosa, que tenien dues noies i un noi. La filla gran, una rossa riallera anomenada Agnès, es veu que em tenia ullat des de molt joveneta, però jo no li feia gaire cas, doncs m’agradaven totes. Però va arribar un dia, quan jo tenia vint anys i ella divuit, que la sort es va posar al seu costat: la iaia Maria ja s’havia mort i la mare es va posar malalta, tenia molt dolor als ossos, de tant treballar de mocadera i passar fred a l’hivern, rentant budells o venent verdura a la Plana. El pare veia que a casa feia falta una dona, per fer la feina i també per anar a vendre. El Manel mostrava signes de no ser del tot normal, era esquerp i s’amagava de la gent. El pare el considerava un beneit, tot i que potser no ho era tant per sí mateix sinó per les males relacions que havien tingut des de sempre. Sigui com sigui, s’adreçà a mi dient-me que m’hauria de casar, i de pressa. Això sí, em va preguntar si tenia els ulls posats en alguna noia que em fes el pes. Jo, que sempre havia fet l’orni en aquests temes, no vaig trigar gens a respondre: “Aneu a cal Galets, i demaneu-me l’Agneseta”. Ja havia notat les mirades que em feia quan érem al “Coro”, i no vaig dubtar que tot aniria bé. Era l’octubre i, quan el pare va arribar a casa del seu amic, l’Agnès era al llit amb un fort refredat. Com que la casa era petita, sentia la conversa que feien al menjador. Els pares van quedar que ens podríem casar per Reis, si ella volia. Abans que li ho demanessin, des del llit estant va dir: “No podria ser per Nadal?”. I així es va fer: ens vam casar el dia de Nadal de 1932, a l’altar major de l’església de Sant Pere Màrtir (ara plaça Sant Domènec).

Després d’un bon dinar havíem d’agafar el tren cap a Barcelona, però jo tenia mandra i no volia marxar fins l’endemà. Els convidats ens van haver d’acompanyar fins a l’estació. Un cop allà, el meu oncle “Magret”, marit d’una germana de la mare, ens va donar uns duros de plata i gairebé ens va empènyer dins el vagó. Aquell viatge de noces va ser un desastre: a la pensió on vam anar no ens volien donar habitació perquè ens veien molt joves; vam haver d’ensenyar el paper que ens havia fet el rector després del casament… Un cop al llit, cap dels dos sabia ben bé què havia de fer, i vam anar passant els dies fent temptatives, sense arribar a trobar la manera. No vam consumar el matrimoni fins que no vam tornar a casa, pels Reis! Com que no sabíem tampoc on anar, caminàvem per Barcelona sense agafar cap tramvia, visitant familiars i coneguts, de les Rambles al Tibidabo, amb les sabates noves de la boda, fins que a l’Agnès se li van fer unes nafres als peus insuportables. Allà ja va veure el que seria la seva vida: no vaig voler comprar-li unes espardenyes per res del món. I així va acabar la “lluna de mel”.

Nosaltres intentàvem tenir fills, i durant quatre anys l’Agnès va tenir quatre avortaments, saltant i brincant per les escales sense tenir en compte el seu estat. No va poder mantenir cap embaràs fins que la Cintona, la dona del veí, li va aconsellar que fes repòs i no anés tan esverada. El consell va funcionar: el 23 de maig de 1936 va néixer el Pere, l’hereuet tan esperat per tots. El vam batejar a Sant Pere Màrtir, on ens havíem casat; al cap de pocs mesos l’església ja no existia: havia començat la guerra civil i la van ensorrar. Al seu lloc hi van fer una plaça. El part va durar 24 hores, i semblava que tot acabaria malament, fins que van cridar el curandero del Pujolet, qui, amb una bona maniobra, va fer sortir la pobra criatura, amb el cap en forma “d’ampolla de graciosa” (paraules de l’Agnès). El nen no parava de plorar, i durant vuit dies no sabíem què li passava. La pobra Agnès, sempre inexperta, i amb una sogra amb molt males experiències, va anar a casa dels seus pares i, llençant la criatura sobre el llit, va dir: “Ja no puc més, feu el que vulgueu”. La seva mare va dur el nen a un metge, que va dir que ja era gairebé mort, i que no s’hi podia fer res. Al final van anar a veure una vella guaridora que va dir-los que estava “trencat” (herniat) i el va faixar ben fort. La germana de l’Agnès, l’Angelina, que llavors tenia 15 anys, l’havia de dur cada dia a faixar a casa de la vella, i recorda que els obrers que ensorraven les esglésies l’escridassaven, creient que ja era mare tan joveneta. Però ella va agafar molt d’afecte pel seu nebot: era el “seu” Pere… El nen es va curar, i va començar a fer-se rodonet i bufó, sent l’alegria de la casa i del veïnat. Als 8 mesos un amic del “Coro”, l’Eliseu (que més endavant s’havia de casar amb la meva cosina Lola, filla de l’oncle “Magret”) li va regalar un cavallet de cartró, i li vam fer una foto al terrat, molt orgullosos. El Manel jugava amb ell, fent-lo caminar agafat de les manetes, com si fos la seva joguina. A l’avi Perico, el seu padrí, també li queia la bava en veure com creixia. Tot i la guerra, anàvem vivint com abans.

Al cap d’un temps van començar a cridar les quintes per anar al front, i el Manel i jo vam haver de marxar. El pare va quedar sol per portar els camps i no sabia com fer-s’ho, ja que s’havia acostumat, gràcies al nostre treball, a fer vida de senyor, anant cada dia a fer tertúlia al “Coro” o als cafès, amb altres pagesos. Així que van decidir que jo m’amagaria. Em van preparar una habitació als baixos que comunicava amb el menjador per una trapa de fusta i, un dia que érem a Reus amb l’exèrcit, a punt de sortir cap al front d’Aragó, vaig pujar d’amagat a un tren de càrrega que anava cap a Manresa. A partir d’aquell dia vaig viure entre la barraca del camp, on treballava de nits per ajudar el pare, i l’habitació secreta. Moltes hores les passava al pis, amb la família, però al petit Pere li vam haver de fer creure que jo era “la cuca”, per si algun dia parlava de mi amb alguna persona estranya. Sobre tot teníem por del gendre de la casa del costat, l’Indalecio, que era un republicà convençut, i que no hauria dubtat a denunciar-me com a desertor. La filla d’aquest, la Lluïsa (de cinc anys), jugava molt amb el Pere i l’anomenava “el meu bebè”, però tots els Segarra teníem l’ai al cor per si ella veia “la cuca”. Per sort, tot va acabar bé, encara que, al final de la guerra, va costar molt saber on era el pobre Manel, fins que vam descobrir-lo en un camp de presoners a Saragossa. S’havia adormit dins una trinxera i el va capturar una patrulla “nacional”. Finalment, a base d’avals, va tornar a casa portant una bossa vermella plena de caramels per al Pere, que ja tenia tres anys.

Després del parèntesi 36/39, la vida va continuar. Els pagesos no vivíem malament i, uns més que altres, vam aprofitar-nos de la manca de menjar que hi havia arreu. A cal Segarra vam anar fent com abans, ni més rics ni més pobres. El pare va emmalaltir del fetge i se li havia de fer sempre el menjar apart: puré de pèsols, pollastre i préssec amb almívar. El menjar dels altres era el de sempre: escudella, verdura i cansalada, però l’amo i senyor va fer valer els seus drets fins al final. La pobra mare també anava perdent: ja gairebé no caminava, i tota ella era plena de dolor, que intentava fer-se passar amb “Veramons”, una mena d’aspirines. Un fet especial va venir a alegrar-li els últims anys: el naixement de la nostra segona filla, l’Anna (Anita per als de casa). Va ser l’any 1940, un cop “la cuca” va poder sortir del cau, doncs en aquells tres anys no hauria pas pogut quedar embarassada una dona que tenia el marit “desaparegut”… Amb la parelleta, la felicitat familiar va ser total. Ja no vam tenir cap més criatura, no volíem pas seguir l’exemple dels pares…

La mare, veient que el Manel no s’espavilava i no duia camí de casar-se, sinó que cada cop era més estrany i més tancat, va decidir fer testament i deixar les coses arreglades. En comptes de seguir la tradició de l’hereu, que pertocava al Manelet com a fill gran, va repartir les seves propietats entre nosaltres dos, de manera que la part més gran anés per a mi, com a cap de casa i pare de família, assegurant al mateix temps una bona dot (una casa i un camp) per al Manel. Jo havia de mantenir-lo mentre visqués i, si arribava a casar-se, havia de donar-li també una quantitat de diners en metàl•lic. Al cap de poc (el 1947), ella va morir i, quatre anys més tard ho va fer el pare. Tots dos van deixar aquest món als 67 anys, ja que ell era quatre anys més jove que ella. I es veien tan grans a les fotografies!

Convertit en cap de la família i les propietats, vaig seguir el meu camí, fent el que havia fet sempre: treballar, anar al “Coro”, al futbol i al cinema… Els fills anaven a escola, el nen als “Hermanos” i la nena als “Infants”, seguint la tradició familiar. L’Agnès anava a vendre la verdura a la parada de la Plana, feia la feina de casa, tenia cura dels fills i jo no li feia gaire cas, per no dir gens. Ella, per despit, comprava coses: objectes inútils, electrodomèstics moderns que després no sabia fer servir, joies a terminis, etc. Tot perquè no me l’enduia ni al cinema… Jo tenia un nou amor: la gespa del camp de futbol. L’any 1950 em van encomanar que organitzés la seva plantada (fins aleshores el camp havia estat de terra), i m’ho vaig prendre amb tant d’entusiasme que tot el dia era allà, vetllant-la, regant-la i segant-la. Des d’aquell moment la meva presència als entrenaments, la meva opinió a les tertúlies del bar Moka, al Passeig, i els meus discursos a la “Penya Esportiva 1” van ser indispensables. De ser un espectador més, em vaig convertir en un “entès” amb un públic fidel que m’escoltava. Així era feliç, i ho vaig ser durant molts anys. Totes les altres coses van passar a segon terme: família, feina, “Coro” i cinema.

Estava molt content amb el Pere: tenia l’hereu, la terra ja tenia qui la conrearia. Però el noi treia bones notes i era molt volenterós. Aconsellats pel cosí Eliseu, vam matricular-lo a l’Acadèmia Central, a fer el “comerç”. Després, com que encara volia continuar, a l’Escola Industrial de Terrassa, per fer el “peritatge”. Però, al mateix temps, el feia anar a ajudar al camp en tots els moments lliures. El Pere mai no s’hi negava, però els estudis se n’anaven ressentint, fins que un dia, tip de patir per uns exàmens mal preparats, va decidir deixar-ho. Això va ser la gran solució per a mi: ara sí que tindria temps per tenir cura de la gespa del camp de futbol i mirar els entrenaments del Manresa… Entre el Manel i el Pere ja hi havia prou braços i, si calia, hi anava a fer un parell d’horetes a la fresca del matí… Aquest estat de coses va durar més de quaranta anys, i tots ho vam trobar d’allò més normal… Tret del pobre Pere, que lamentava les oportunitats perdudes per la seva manca de decisió a l’hora de deixar la feina dels pares. Jo no li hauria pas dit res, si no m’hagués ajudat i se n’hagués volgut anar a treballar a un altre lloc… Però no vaig obrir la boca per animar-lo.

Vaig viure força bé fins als 85 anys (amb algun problema coronari i bronquitis crònica, de tant fumar), passejant per Manresa, cantant en un cor de jubilats (la coral Harmonia) i parlant de futbol. Llavors vaig patir un vessament cerebral que em va deixar amb hemiplègia esquerra. La “feridura” va ser el meu calvari. Vaig passar dos anys i mig en una cadira de rodes, sense poder caminar ni moure’m, inútil total, jo que abans era ple de força i de ganes de viure. L’Agnès em mirava, castigat a estar-me tot el dia a casa amb ella, havent de ser rentat, vestit i alimentat pel fill i la jove. Em deia, irònicament: “Joanet… què farem?”. Ara sí que li feia companyia… Però no tenia ganes de parlar. Contemplava el meu purgatori amb ulls tristos i, si algú em visitava, fàcilment em saltaven les llàgrimes. El final de la meva vida no va ser gens agradable, i tampoc no va ser merescut del tot. Jo havia actuat a l’estil patriarcal, tal com ho havia vist fer al meu pare, i no sabia fer altra cosa. Vaig ser un manresà del segle vint, viscut de principi a fi, amb tot el bagatge que això comporta.

2 pensaments sobre “VIDA D’UN MANRESÀ

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s