La nena del mirall

Relat finalista al concurs de Sant Jordi de Cal Gravat 2012
La nena del mirall
Es diu dels miralls que tenen propietats màgiques. Propietats màgiques i també malignes. La literatura i el mite ens parlen de miralls que contenen éssers fantàstics al seu interior; de miralls profanats per criatures rebels; de miralls que ens expliquen veritats que no volem acceptar i de mons inaudits que existeixen a l’altra banda del cristall. Així mateix, el saber popular i el folklore ens alerten dels miralls que es trenquen fent miques les imatges tancades al seu interior, cruel metàfora del trencament del propi jo en infinits bocins impossibles de recompondre.

Només ara, ara que sé que el final s’acosta inexorable. Ara que les meves articulacions han perdut la seva flexibilitat i només m’obeeixen a mitges amb reflexos lents. Ara que els meus sentits em mostren amb més distorsió que mai un món que no és ni mai va ésser. Només ara, carregada d’anys i de xacres puc arribar a comprendre el poder dels miralls.
M’explicaren que la meva primera reacció de nena davant d’un mirall va ser de por. Jo no puc recordar aquella nena d’un any escàs que un dia llunyà agafà un mirall rodó entre les seves manetes i va descobrir en la superfície llisa i lluenta un rostre humà que se la mirava amb ulls foscos mig amagats per les llargues pestanyes i les galtes molsudes i enrojolades. No puc recordar, com no ho pot fer ningú, aquell món anterior a les paraules i a la consciència. Deia la mare que em vaig quedar mirant a la petita nena del mirall, aquella nena irrepetible de nas de botó i boca petita, de cabells foscos i rebels que s’entortolligaven en rínxols al voltant de la cara. Em deia que primer vaig somriure, vaig somriure a l’altra nena que em retornà el gest. Però després vaig voler acariciar les galtes vermelles i tocar el seu nas. I la meva mà inicià el gest i també la seva. I ambdues es trobaren en una superfície dura, llisa i freda. Llavors les dues nenes varen dibuixar en els seus rostres bessons una ganyota de dolor i de por i s’allunyaren enmig de sanglots, encara que només una plorava de veritat. Em vaig abraçar amb força al coll de la mare mentre tancava els ulls. I no vaig voler tornar a mirar, durant molt de temps, a aquella nena freda i dura que vivia dins del mirall.
Però amb el pas del temps vaig oblidar aquella primera i cruel mentida. I vaig descobrir altres rostres, altres ulls que em miraven, altres mans que m’acariciaven, càlides i tendres. No recordo tampoc el moment en el que la persuasió de la mare i dels meus germans grans em va portar a fer les paus amb els miralls. Diuen que de mica en mica em vaig anar acostumant a mirar aquella imatge que deien que era jo i que, com jo, es deia Mercè. Així se’m va fer familiar aquell rostre molt més proporcionat, els ulls foscos rere les llargues pestanyes, una boca somrient i uns cabells que, tot i continuar sent indòmits, s’avenien a ésser domesticats en dolorosos recollits. Li vaig perdre la por a aquella imatge, però mai no va deixar de ser un misteri la nena que vivia dins del mirall, aquella altra Mercè.
D’aquesta manera, amb el temps lent de la infantesa vaig assimilar que la nena del mirall era jo mateixa, i que ella no faria mai cap gest que no fos meu, però a canvi jo no podria mai sentir la seva veu ni el tacte de la seva pell sota els meus dits. Vaig créixer i, com tantes altres coses al meu voltant, els miralls perderen les seves propietats màgiques. De mica en mica la nena del mirall va canviar i esdevingué una adolescent de malucs amples i pits ferms, de llargues cames i amb la cara coberta de grans. La nena va desaparèixer, o potser només es va amagar. I jo vaig descobrir que l’altra, la Mercè adolescent, la que em mirava amb ànsia a la recerca de defectes incorregibles, de tares corporals sense remei, m’acusava i m’avergonyia. En aquells anys durs de canvi no vaig aconseguir mai sentir-me orgullosa del meu cos, ni de la meva cara i el mirall va tornar a convertir-se en un objecte pervers que només em feia veure allò que jo volia amagar. Fou un enemic implacable que es complaïa en accentuar la irregularitat de la meva dentadura, l’estretor del meu front i la rebel•lia d’uns cabells entestats a corbar-se cap amunt encara que els tallés més i més. I aquell l’enemic no tenia cap recança ni pudor en mostrar les imperfeccions de la meva pell ni les de la meva silueta, molt llunyana a la dels models de les revistes i les actrius del cinema. Però tot plegat era un martiri al que no podia deixar de sotmetre’m. Tornava una vegada i una altra a mirar dins del mirall esperant el miracle que fes desaparèixer tot allò que no m’agradava.
Però totes les fases de la vida tenen un final, inclosa l’adolescència. I vaig tornar a aprendre a mirar-me en uns ulls que no eren els meus. El món va ensenyar-me que més enllà de l’adolescent del mirall existien moltes altres persones, persones que m’estimaven i m’apreciaven tal com era, i que m’ensenyaren que existien dimensions a les quals cap mirall no podria arribar mai. Van passar els anys. Molts. Massa temps durant el que vaig ignorar i oblidar els miralls. Vaig ignorar el seu poder, vaig voler creure que les seves imatges no significaven absolutament res i que mai visqué en ells una nena freda ni una adolescent desenganyada. Em vaig voler creure que mai més em caldria mirar-me en un mirall per tal de conèixer la persona que jo era. Ara sé que els vaig ignorar deliberada i equivocadament, i que amb aquest gest em negava una part de mi mateixa. Vaig creure en la meva supèrbia que mai més res ni ningú tornaria a jutjar-me. Mentre va durar aquest temps sense miralls, vaig guanyar i també vaig perdre, vaig ser feliç i també em vaig sentir dissortada, però per sobre de tot em vaig negar a recordar. Ni tan sols després de néixer el meu primer fill li vaig voler explicar la història de la nena que jo em pensava que vivia a dins del mirall, ni anys més tard quan va arribar al món l’Helena.
Els meus fills es varen fer adults sense que jo me n’adonés. Vivia una vida centrada en ells, en atendre les seves necessitats, obsessionada per deslliurar-los de dolors i dificultats. Havia renunciat no només als miralls sinó a moltes altres coses sense ser-ne conscient. Fou la meva filla, adulta, si és que mai les mares els podem considerar com a tals, qui amb la seva visió clara i singular de les coses em va fer entendre tot el que havia anat deixant de banda. Vam ser amigues, molt bones amigues i es va convertir en la persona més imprescindible de la meva vida. Molt més que el seu pare, un bon home i espòs, que mai, en tots els anys del nostre matrimoni, va tenir una paraula de retret ni un gest de rebuig, potser perquè mai em va arribar a conèixer de veritat ni va saber viure la meva vida. Molt més que el meu fill, l’Albert, nen fet adult abans d’hora i adolescent seriós i bolcat en uns llibres que jo no podia entendre. Fou l’Helena qui em va revelar l’engany del Tomàs, l’engany en què vivia feia temps. Era una veritat que en el fons jo ja coneixia. Com no havia de saber que el meu marit m’enganyava amb una altra dona? Però em negava a reconèixer-ho, submergida en una vida còmoda i sense ensurts, en aquella caseta unifamiliar d’un barri perifèric, una vida grisa de matins atrafegats fent de mestressa de casa i tardes plàcides davant la televisió vivint vides alienes i fictícies. Llavors l’Albert havia marxat a estudiar als Estats Units i l’Helena se’n volia anar a viure amb un funcionari de correus. Vaig saber que em quedaria sola i que no tindria més remei que plantar cara a la nena que em miraria des de dins del mirall.
Tot va passar en una tarda. Era sola a casa, com tantes tardes i em vaig veure reflectida al vidre de la porta de la sala d’estar. Durant uns segons, vaig pensar que aquella ombra, que havia vist sense veure tantes vegades, era algú estrany que havia entrat a la casa. Però ja no podia ignorar-la més. La imatge m’empaitava per tots els vidres, per tots els miralls, una ombra inquietant dins de la buidor de la tarda. I tot fugint-ne me la vaig trobar de cara. Podem fugir de tot i de tothom excepte de nosaltres mateixos. Finalment li vaig plantar cara al mirall de la porta de l’armari de roure de l’habitació. I vaig descobrir que aquella dona que em mirava era una criatura de rostre amargat i ple d’arrugues, de carns blanes mig amagades per unes robes gastades i que poc l’afavorien, amb els peus ficats dins d’uns mitjons esportius i unes sabatilles sense calçar. Vaig veure aquells cabells descolorits i llardosos, debilitats a força de remeis casolans i inútils contra les canes, recollits de qualsevol manera amb agulles de colors. Vaig veure uns ulls foscos i enfonsats, envoltats de plecs greixosos, uns llavis despenjats i un coll mig perdut dins d’una papada flàccida. Em vaig estrènyer la samarreta ample i vaig descobrir que els meus pits eren dues bosses que penjaven sobre la boca de l’estómac. Vaig odiar aquella imatge, aquell reflex d’una vida feta malbé. El que veia era molt més que una imatge, era un símbol de tot allò en que havia convertit la meva vida.
Aquella tarda vaig plorar. Vaig plorar sense consol per tot allò que havia perdut, per tot allò que mai ja no esdevindria, els anys perduts no tornen. Així em va trobar l’Helena quan va tornar a casa. No em van caldre gaires paraules per fer-li entendre. Ella sempre m’entenia, potser millor que jo mateixa. Vaig saber que no tenia altra opció si no volia deixar que la vida se m’acabés escapant de les mans. Hi ha moments així, punts d’inflexió en els que ens adonem que cal redreçar el rumb si no volen naufragar definitivament. Em vaig sotmetre a l’examen, a les crítiques, als retrets d’aquella dona que em mirava severament des del fons del mirall i que m’acusava d’haver malgastat tota una vida, d’haver-me consumit en la falsedat, de no haver estat capaç de retenir al meu costat a un home bo, d’haver-me deixat perdre la joventut. Encara que tanqués els ulls, la continuava veient. Sentia com es clavaven als meus ulls aquells altres tan semblats, però freds i implacables. Em tenia acorralada, era jo i no una altra, jo i no la protagonista d’una telenovel•la o un “reality show”. Aquella dona era allà i hi seria per la resta de la meva vida. La culpa i la humiliació em colpien i vaig pensar que no seria capaç de suportar-ho. Però l’instint de supervivència és massa poderós, i el temps, malgrat tot, una amarga i efectiva medicina. El Tomàs i jo ens vàrem divorciar i ens vàrem vendre aquella casa al barri de Cal Gravat, una casa plena de records, bons i dolents. L’Helena se’n va anar a viure amb el carter i l’Albert es va quedar definitivament als Estats Units. Em vaig quedar sola. Havia de començar de zero.
Em vaig traslladar a un pis petit al centre de la ciutat. Vaig buscar una feina i em vaig apuntar a cursos de comptabilitat i informàtica. Vaig prendre consciència de qui era realment i del que podia fer amb la meva vida i vaig decidir plantar cara al món, aquell món que se m’apareixia ple de miralls acusadors. Havia de fer les paus amb la Mercè del mirall, aquella part de mi mateixa que havia deixat de banda. L’esforç, amb el temps, va tenir la seva recompensa i arribà un dia en que vaig tornar a ser feliç, feliç de debò. Llavors vaig poder somriure a la dona adulta que em mirava des de la superfície freda amb la convicció de que ella ja no tornaria a jutjar-me ni jo a ignorar-la. I amb més temps encara vaig trobar una persona amb qui compartir les penes i les alegries. El Rafel, el peixater del mercat, es va convertir, sense que jo m’adonés, en l’home de la meva vida.
És ell, el Rafel qui escriu aquestes paraules que a mi em fugen dels dits i del pensament. Ara som a Boston, amb l’Albert. Per darrer cop. Ara és com si tot passés per darrera vegada. Tot se m’oblida, el meu cervell malalt és incapaç de retenir les coses que jo m’entesto a recordar. Les paraules perden el seu sentit i els rostres del qui m’envolten esdevenen estranys. Només de tant en tant, cada cop amb menys freqüència, vénen curts períodes de lucidesa. Sé que em moro, potser no el cos, però sí l’ànima, i arribarà un moment en que ja no em quedarà res ni ningú perquè tot s’haurà esborrat. L’Helena, el darrer cop que ens vam trobar, fingia no saber res. O potser només feia veure que fingia. Com si no sabéssim totes dues que això s’acaba.
He vist una dona desconeguda al mirall. Té els cabells blancs i arrissats i els ulls molt foscos, enfonsats en una cara plena d’ossos i de solcs. Tinc molta por. Sé que vol sortir del mirall i endur-se’m amb ella, allà on jo no vull anar. No sóc jo. No ho sóc. Ella no hauria de ser-hi, perquè al mirall qui viu és una nena de galtes vermelles i ulls vius. Aquesta dona no pot haver-la suplantat. La vull veure, vull tornar-la a veure, encara que sigui per darrera vegada, a la nena que viu dins del mirall.

M Carme Martín