La foneria

Tenia el telèfon a la mà i em distreia donant-li voltes mentre rumiava allò que estava a punt de fer. El número me’l sabia de memòria. Feia tres dies que em ballava pel cap mentre em repetia una i altra vegada que sí, que el meu cas era realment desesperat. Els nou dígits i una frase eren una visió recorrent durant aquells dies de gener. “En las situaciones desesperadas soy vuestro último recurso”. Aquella era la frase que semblava la solució a tots els meus maldecaps.
Tres dies abans sortia del meu banc després de parlar per enèsima vegada amb la seva directora. Aquella noieta tan bufona i sofisticada havia respost amb un “no” rotund i inapel•lable la meva petició. Havíem parlat estona de la crisi apocalíptica que semblava voler engolir no només les petites empreses com la meva sinó també els propis bancs. Jo havia demanat, gairebé suplicat, un préstec que em permetés pagar las nòmines endarrerides (inclosa paga extra de Nadal), l’IVA del darrer trimestre i els proveïdors que em collaven més. La resposta havia estat l’esperada. Quan sortia del banc vaig trobar-me amb el Benet, vell conegut i propietari d’una petita empresa d’un sector diferent al meu però igualment amb l’aigua fins al coll. Però en el cas del Benet hi havia un avantatja que en el meu no existia: tenia una dona que dissenyava joies per a una important i coneguda empresa i guanyava diners a cabassos. Érem allà parlant de tot plegat, quan se’ns va acostar un home jove, negre, vestit amb texans, vambes i samarreta. Vàrem fingir que no el vèiem però ell insistia en entregar-nos un paperet. Vaig pensar que ens demanava diners. Quina altra cosa es pot pensar en aquests temps que corren?. Però potser perquè ens deixés tranquils vaig allargar la mà per agafar un d’aquells paperets que em vaig ficar a la butxaca sense mirar. Només quan ja era a casa, després de consultar a dos directors més de sucursal que em van donar la mateixa resposta que la rutilant directora, vaig treure el paper i em va cridar l’atenció aquella frase, així que vaig continuar llegint. Una mena de bruixot africà, “un gran vidente” com ell s’autodefinia, s’oferia per resoldre qualsevol tipus de problemes. Jo els tenia tots: l’empresa, aquella petita foneria que havia creat el meu avi que s’anava en orris; la meva dona que m’havia deixat per culpa dels deutes acumulats i a sobre em reclamava més diners; i unes pedres al fetge que m’havien d’operar. Potser sí que ja havia esgotat tot els recursos possibles.
Recordo haver marcat aquell número tres cops. Cada vegada em penedia i penjava en sentir la primera trucada, fins que la quarta vegada algú se’m va avançar i no em va deixar temps per desdir-me. Vaig acabar concertant una cita amb el “maestro Gorna”, que és el nom que em va donar. De totes les coses rares que vaig trobar en aquell pis del barri antic de la ciutat, de la gent que hi havia esperant per entrevistar-se amb el “gran vidente”- fins i tot alguns coneguts meus que van fingir no reconèixer-me, exactament com jo a ells- no cal fer gaire esment. De tot el que aquell home em va preguntar i que jo vaig contestar amb sinceritat com si m’hi anés la vida (de fet m’hi anava). De tot el que va fer i em va demanar que fes conservo a hores d’ara un record vague i fragmentat. Jo estava desesperat del tot i disposat a fer el que calgués per tal de salvar l’empresa. No volia que aquella petita foneria que havia creat l’avi Maure i que havia seguit amb el pare, morts tots dos feia una colla d’anys, acabés com tantes altres que plegaven tots els dies. Si per això havia de fer servir màgia negra, vudú, o qualsevol altra raresa en les que mai no havia cregut fins aleshores, m’era igual. Pressentia que no se m’oferiria cap més oportunitat. Es tractava de cremar les naus i sortir-me’n o enfonsar-me del tot. I és que els honoraris d’aquell senyor no eren pas irrisoris. Però no m’ho vaig rumiar gaire. I sí, em vaig gastar l’últim fons que em quedava per pagar les quotes de la Seguretat Social, un pagament que per a mi sempre havia estat sagrat.
El cas és que fos sort, màgia o qualsevol altra cosa, va funcionar. Vaig aconseguir un contracte de subministrament com caigut del cel, amb una empresa que pagava a trenta dies i sense demora i que a més a més em va avançar part dels diners que devia. Amb aquell contracte, un dels bancs em va obrir una mica la porta i m’oferí un petit crèdit. Així fou com la foneria de l’avi es va salvar d’abaixar definitivament la persiana i els meus treballadors van passar d’amenaçar-me cada vegada amb més contundència a veure’m com el seu salvador.
Però tot en aquesta vida ens passa factura més tard o més d’hora. No podia ser de cap altra manera. El dia que tornava del jutjat on havia saldat el deute amb la meva ex-dona, un eixelebrat va envair el carril per on circulava de camí a la foneria i no el vaig poder esquivar. D’això fa sis mesos.
Malgrat tot he aconseguit tornar a ser feliç. Ara sóc a la meva habitació esperant que la Isabel arribi de la seva sessió de rehabilitació. Em pentino amb cura doncs encara tinc cabells per pentinar encara que molts siguin blancs. M’arreglo el coll de la camisa. Em col•loco bé els camals dels pantalons perquè no siguin tan evidents els monyons als què van quedar reduïdes les meves cames. Ja sento la cadira de la Isabel que grinyola pel passadís. Estic content. Ens han dit que aviat podrem deixar l’institut Guttmann on ens hem conegut i començar a espavilar-nos nosaltres sols. Sé que ho aconseguirem. Ens estimem i això és el més important. Quan entra la Isabel els ulls se m’humitegen. M’he tornat així de sensible i les emocions aflueixen sense aturador. Quan recordo aquell “maestro Gorna” penso que al capdavall la màgia no hi devia tenir res a veure. Ara podria dir que sí, que crec en la màgia, però en una altra mena de màgia, la que de veritat ens empeny a viure, la de l’amor.

Maig de 2012

Mª Carme Martín

6 pensaments sobre “La foneria

  1. Gràcies, Paula. Jo crec que la màgia s’ha de buscar en el fons del cor de cadascú. El que volia dir amb aquest relat és que sentir-se feliç o desgraciat no sempre té una relació directe amb les coses que ens passen.

  2. M’ha agradat molt. El clatell se m’ha esborronat. Mentre anava llegint pensava demanar-te el telèfon d’aquest mag, però amb aquest final m’hi he repensat.
    De fet, passi el que passi, amb l’amor tot pot millorar. Petonets

  3. Hola, Pau, gràcies. Et vam trobar a faltar dissabte. Et dono la raó en la qüestió de la directora. Quan al darrer paràgraf, potser és massa sobtat i li falta alguna cosa, però pel moment no veig altra manera de redactar-lo. Potser quan m’ho torni a llegir passat el temps ho descobriré.

  4. Has fet un text molt potent i que es llegeix amb avidesa fins el final.
    Com que no puc evita ser un perepunyetes, et diré que s’escapa una part de la força quan dius “enèsima vegada amb la seva directora”; crec que seria millor “enèsima vegada amb la directora”.
    Tambe crec que podries fer alguna lleu modificació al darrer paràgraf per fer-lo arribar encara més endins del lector, inclús fent-lo un pèl menys impactant.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s