Postals des de Firenze

Firenze, 24 de Maig, Giardino di Boboli
Sec a la base d’una estàtua, damunt l’ombra que projecta. És el primer dia, des que sóc a la ciutat, que fa calor, una calor humida que s’enganxa a la pell. Aquests jardins, simètrics, s’estenen a banda i banda. Sento els ocells a prop. Uns arbres, massa esporgats, ocupen el nivell inferior. Darrere meu, un altre semicercle d’arbres semblen més naturals. Més avall un estany d’aigua verda amb una estàtua de Neptú al seu centre. I encara més avall l’immens Palazzo Pitti d’on acabo de fugir víctima d’un atac incipient de la síndrome d’Stendhal. Darrere el Palazzo, enmig de la boirina, veig les teulades i els campanars de Firenze. I encara més enllà, les muntanyes blaves i verdes esquitxades de taques més clares.
Ara que porto ja aquí cinc dies i que el viatge s’apropa a velocitat de vertigen a la seva fi, mentre reposo de la pujada, veig desfilar per la meva ment una sèrie interminable de pintures i d’estàtues, façanes de marbre de les esglésies i cafès a les piazzas de la ciutat. I penso que Firenze fa olor d’espresso i de pell vella, que té el color càlid dels quadres de madonnas , gust de gelat i d’ametlla i tacte de marbre pulit.

Divendres, 25 de Maig, Piazza del Duomo
Seria incapaç de calcular la quantitat de persones que m’envolten. Sóc a les escales davant l’entrada a la catedral, com molts d’altres que també reposen de la dura tasca de fer el turista. Tinc a les mans una bossa amb bombons i altres meravelles de xocolata. Després de l’esforç de la pujada a la cúpula penso que em mereixo la recompensa de cedir a un dels meus vicis secrets. M’envolta el so de centenars de veus, un brogit que s’alça per damunt del marbre blanc, verd i rosa de la façana. Potser és aquest el lloc que més m’impressiona i m’atreu de tota la ciutat, il Campanile, il Battisterio i el Duomo. Seure i anar mirant mil i un detalls. Avui comença el comiat de Firenze. Des de dalt la Cúpula he reconegut molts dels llocs que he visitat durant aquests dies. Els dic adéu amb el convenciment que m’han ajudat a guarir les ferides, a cicatritzar l’ànima i a retrobar la persona que ja donava per perduda. Només per això, grazie, Firenze.

Dissabte, 26 de Maig, Mercat Central de Firenze
Un univers de colors i d’olors es barreja al meu voltant. Els habitants de la ciutat compren mentre els turistes fan fotos de tot allò que els sembla exòtic i desconegut. La majoria de les coses que veig em són conegudes, espècies i fruites i verdures de la mediterrània. Albergínies i carxofes, tomàquets i taronges, enciams, pebrots i carbassons. I tot resulta a la vegada igual però diferent, muntanyes de tomàquets secs, flors de carbassons, carbassons rodons, bolets, molts bolets secs que fan olor de cep.
Sec ara fora de l’edifici. Ha tornat el sol. Ja m’he acostumat als sobtats canvis de temps al llarg del dia, a sortir amb paraigües i ulleres de sol, amb barret i xubasquero. Són les dotze, l’hora màgica en què sonen totes les campanes de les esglésies. I sé que escolto per darrere vegada aquest concert que tan em va emocionar el primer dia.
Sento que les hores de Firenze es precipiten cap a la seva fi. Però encara conservo el somriure als llavis. Un disc amb les passions de Bach trobat en una petita botiga de música a la Via de Santa Reparata és el darrer dels tresors que m’emporto de Firenze.

Mª Carme Martín
Maig, 2012

Anuncis