Ferides

Una dona, dreta, immòbil damunt la sorra humida. No sent el fred del capvespre d’abril. El vestit blanc i llarg, fet d’un teixit molt lleuger, voleia al seu voltant, es confon amb l’escuma de les onades. Estrelles tremoloses s’encenen per llevant. El so del mar, repetitiu, s’estavella un cop rere l’altre a la platja deserta.
És una dona sola i espantada. Sospira, mira al seu voltant i es decideix. De mica en mica s’endinsa a la mar fosca mentre s’esforça per no pensar en res. Una passa, una altra, i perdre el contacte amb la sorra insegura. Deixar-se portar, simplement deixar-se portar mar enllà…
Però de sobte, la claror minsa del capvespre es reflecteix en un cos que les onades arrosseguen cap a la platja. La dona se’l mira, primer sense saber què és, després adonant-se de la forma afusada i el musell allargat de la criatura vinguda del mar. Amb el vestit xop, arrapat al cos, segueix la trajectòria de l’animal fins a la sorra. Encara belluga les aletes i la cua feblement quan ella mira dins d’uns ulls foscos i el reconeix: és un dofí ferit el que jeu a la platja al seu costat. La dona contempla la sang que raja per sota de l’ham encara clavat a la pell del ventre de l’animal. Els ulls se li omplen de llàgrimes. Li sembla que el dofí també la mira a ella com si volgués dir-li alguna cosa. Ella l’acaricia el llom amb suavitat i el dofí es queda molt quiet. La seva respiració és irregular. L’animal pateix i sembla saber que la seva fi és molt propera. Amb una estranya consciència allarga l’aleta cap a la dona. Ella l’abraça. I ell sembla agrair aquell contacte fregant-li la galta amb el musell.
Ella també sap que la ferida és mortal i que l’únic que pot fer per ell és quedar-se al seu costat. La nit ja s’ha abraonat sobre el cel, el mar i la terra. Els llums del poble són molt distants. En mirar-los s’adona del fred i de la solitud. I passen hores en una agonia compartida i llarga. Els astres fan la seva rotació sobre la volta del cel i el primer raig de sol il•lumina la mar. A la sorra de la platja descobreix una dona i un dofí mort que jeuen abraçats. Ella encara respira. I ara sap que la seva ferida es pot guarir.

Tres viatges a Montserrat

M’estimo més que condueixi la Maria. Així tinc més temps per pensar. Passem per Monistrol i recordo el gran incendi d’aquell estiu. Tot va quedar carbonitzat, el gris era l’únic color de la muntanya. Aquest any, per fi, les pluges de la primavera han canviat el paisatge. Ja no es veuen les roques pelades. Hi ha matolls i arbustos a totes les esquerdes, i les fulles dels arbres sembla que les hagin rentat. Aquesta verdor em recorda que, al final, tot pot tornar a la vida.

Febrer

Febrer
Era la tarda d’un dia de febrer, gris, humit. Un dia de fred que s’enganxava a la pell i penetrava els ossos, que buidava els carrers de sons i de vida. Només se sentia el clinc angoixat d’alguna gota que lliscava des de les teulades. L’Anna i el Pau, com sorgits d’una atmosfera irreal, van dirigir-se a una de les cases unifamiliars, uniformement grises i perfectament arrenglerades. La dona va buscar dins de la bossa fins a trobar unes claus que, amb un moviment lent però decidit, va oferir a l’home. Les mans d’ell, fredes, vacil•lants, sordes al tacte dolç de la fusta, varen aconseguir ficar la clau al pany i empènyer la porta. Llavors va mirar la seva dona. Ella tenia els ulls tancats. Cap dels dos volia, realment, tornar a veure aquelles parets que havien deixat enrere feia mesos. Però feren l’esforç, junts, agafats de les mans. Potser havien esperat massa temps, perdut cada un al seu propi món de monstres silenciosos.
La sala d’estar conservava els mobles tapats amb llençols blancs, inerts testimonis fantasmals d’una vida que s’havia trencat sobtadament. La llum que entrava per les escletxes de les persianes era grisa, somorta i buida. El color no existia. El silenci pesava com la llosa que es tanca, com la llosa que s’havia tancat inexorablement. Res no es movia, però el dolor, aquella taca invisible que els havia engolit sense compassió, encara regalimava per les parets blanques. Podien sentir l’olor agrumollada de flors que havien mort feia temps. Feren unes passes pel terra on la pols dels dies i l’abandó havia crescut formant una capa grisa. Per allà on passaven quedaven les marques, ferides a la pell d’una vida anterior. La cuina, el despatx, les escales, la habitació d’ells i, finalment, la del Miquel. La porta que s’obre i la bafarada de llàgrimes tancades que desprenen les coses del nen escampades pel terra i pels mobles: joguines, robes, contes. Un llit desfet amb els llençols de Mickey Mouse arrugats. Una sanefa d’estrelles i cargols de mar a la paret pintada de groc. I la finestra, tancada. Algú la va tancar, no pas ells. Es queden quiets al llindar de la porta. En Pau fa el primer pas. L’Anna s’eixuga les llàgrimes, mira enrere com si estigués a punt d’anar-se’n però s’hi repensa i, finalment, accepta la mà estesa del marit. Són dins l’habitació del Miquel. S’abracen. Per primera vegada en molt de temps són capaços de compartir el dolor. I, sense dir res, comencen a plegar les joguines del nen que volia ser Superman.

Mª Carme Martín