Febrer

Febrer
Era la tarda d’un dia de febrer, gris, humit. Un dia de fred que s’enganxava a la pell i penetrava els ossos, que buidava els carrers de sons i de vida. Només se sentia el clinc angoixat d’alguna gota que lliscava des de les teulades. L’Anna i el Pau, com sorgits d’una atmosfera irreal, van dirigir-se a una de les cases unifamiliars, uniformement grises i perfectament arrenglerades. La dona va buscar dins de la bossa fins a trobar unes claus que, amb un moviment lent però decidit, va oferir a l’home. Les mans d’ell, fredes, vacil•lants, sordes al tacte dolç de la fusta, varen aconseguir ficar la clau al pany i empènyer la porta. Llavors va mirar la seva dona. Ella tenia els ulls tancats. Cap dels dos volia, realment, tornar a veure aquelles parets que havien deixat enrere feia mesos. Però feren l’esforç, junts, agafats de les mans. Potser havien esperat massa temps, perdut cada un al seu propi món de monstres silenciosos.
La sala d’estar conservava els mobles tapats amb llençols blancs, inerts testimonis fantasmals d’una vida que s’havia trencat sobtadament. La llum que entrava per les escletxes de les persianes era grisa, somorta i buida. El color no existia. El silenci pesava com la llosa que es tanca, com la llosa que s’havia tancat inexorablement. Res no es movia, però el dolor, aquella taca invisible que els havia engolit sense compassió, encara regalimava per les parets blanques. Podien sentir l’olor agrumollada de flors que havien mort feia temps. Feren unes passes pel terra on la pols dels dies i l’abandó havia crescut formant una capa grisa. Per allà on passaven quedaven les marques, ferides a la pell d’una vida anterior. La cuina, el despatx, les escales, la habitació d’ells i, finalment, la del Miquel. La porta que s’obre i la bafarada de llàgrimes tancades que desprenen les coses del nen escampades pel terra i pels mobles: joguines, robes, contes. Un llit desfet amb els llençols de Mickey Mouse arrugats. Una sanefa d’estrelles i cargols de mar a la paret pintada de groc. I la finestra, tancada. Algú la va tancar, no pas ells. Es queden quiets al llindar de la porta. En Pau fa el primer pas. L’Anna s’eixuga les llàgrimes, mira enrere com si estigués a punt d’anar-se’n però s’hi repensa i, finalment, accepta la mà estesa del marit. Són dins l’habitació del Miquel. S’abracen. Per primera vegada en molt de temps són capaços de compartir el dolor. I, sense dir res, comencen a plegar les joguines del nen que volia ser Superman.

Mª Carme Martín

4 pensaments sobre “Febrer

  1. Uf, M. Carme! Quina tristor que m’ha envaït. que ben descrit. He vist i he sentit les olors, els colors, les sanefes, les joguines, els cors tremolosos i les llàgrimes unides sense poder-se distingir qujines eren les d’ell i quines eren les d’ella.
    Fantàstic!

  2. És una història molt dura que parla del dolor més gran que es pot patir a la vida. Al curs de narrativa ens van demanar un escrit on es pogués veure clarament l’atmosfera del relat. Jo vaig decidir crear una atmosfera que expressés el dolor, el dolor més gran.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s