Ferides

Una dona, dreta, immòbil damunt la sorra humida. No sent el fred del capvespre d’abril. El vestit blanc i llarg, fet d’un teixit molt lleuger, voleia al seu voltant, es confon amb l’escuma de les onades. Estrelles tremoloses s’encenen per llevant. El so del mar, repetitiu, s’estavella un cop rere l’altre a la platja deserta.
És una dona sola i espantada. Sospira, mira al seu voltant i es decideix. De mica en mica s’endinsa a la mar fosca mentre s’esforça per no pensar en res. Una passa, una altra, i perdre el contacte amb la sorra insegura. Deixar-se portar, simplement deixar-se portar mar enllà…
Però de sobte, la claror minsa del capvespre es reflecteix en un cos que les onades arrosseguen cap a la platja. La dona se’l mira, primer sense saber què és, després adonant-se de la forma afusada i el musell allargat de la criatura vinguda del mar. Amb el vestit xop, arrapat al cos, segueix la trajectòria de l’animal fins a la sorra. Encara belluga les aletes i la cua feblement quan ella mira dins d’uns ulls foscos i el reconeix: és un dofí ferit el que jeu a la platja al seu costat. La dona contempla la sang que raja per sota de l’ham encara clavat a la pell del ventre de l’animal. Els ulls se li omplen de llàgrimes. Li sembla que el dofí també la mira a ella com si volgués dir-li alguna cosa. Ella l’acaricia el llom amb suavitat i el dofí es queda molt quiet. La seva respiració és irregular. L’animal pateix i sembla saber que la seva fi és molt propera. Amb una estranya consciència allarga l’aleta cap a la dona. Ella l’abraça. I ell sembla agrair aquell contacte fregant-li la galta amb el musell.
Ella també sap que la ferida és mortal i que l’únic que pot fer per ell és quedar-se al seu costat. La nit ja s’ha abraonat sobre el cel, el mar i la terra. Els llums del poble són molt distants. En mirar-los s’adona del fred i de la solitud. I passen hores en una agonia compartida i llarga. Els astres fan la seva rotació sobre la volta del cel i el primer raig de sol il•lumina la mar. A la sorra de la platja descobreix una dona i un dofí mort que jeuen abraçats. Ella encara respira. I ara sap que la seva ferida es pot guarir.

Un pensament sobre “Ferides

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s