MÀSCARES DE CARNAVAL

El joc és amagar-se d’un mateix. Trobar-se en un lloc secret amb un desconegut; tots dos buscant allò prohibit, que només avui és permès.

La vida grisa i avorrida desapareix darrere les màscares. El luxe oriental de les disfresses amaga el cos i la ment.

Tenim set de vida, una set salvatge i inesgotable. Ens abracem i ens besem a plena llum, però el nostre jo real és a les fosques. No el volem veure fins demà.

Ara estimem-nos, no diguem res:

“Visquem aquesta nit de foc, fins que a l’alba s’acabi el joc”.

 Montserrat Morera

Sense títol

Al peu de l’arcada, al carreró,
– bastó en mà i posat greu –
el nostre home escolta, d’esquena,
el xiuxiueig gentil dels enamorats.
Discretament, endevina les delícies de l’amor,
de les mans…
Els besos petits, compassats i sucosos.
La tendresa dels que es saben, confiats.
La música lleu d’un horitzó que s’acorda.
I ell – nostre home – reviu, amb recança,
moments que s’assemblen a aquests, sota els arcs,
i sent el gran buit que el turmenta
i confina
a pensar en l’amada, que no tornarà.

 Baltasar Fonts Barrachina

La noia solitària

Aquest és un altre dels relats que van sortir del Taller de Creació Literària que vam fer el passat diumenge 21 d’octubre a la Sala Cultural del Casino de Manresa, dins dels Actes de Tocats de Lletra. 

Li deien la noia solitària i així és com ella se sentia. Molt aviat havia quedat sense pares. En l’amor tampoc havia estat molt afortunada, de joveneta, havia festejat amb un noi que l’havia deixat per anar amb la seva millor amiga. De més gran, es va enamorar perdudament del que a ella li va semblar el gran amor de la seva vida. Durant un parell d’anys potser ho va ser, tant és així que van decidir tenir un fill, però quan ella estava embarassada ell va marxar amb una cubana a la qui doblava l’edat. A causa del disgust va sofrir un avortament, perdent aquell fill tan desitjat.
Quan va ser capaç de reaccionar, va jurar-se a sí mateixa que mai més tornaria a enamorar-se, va deixar-ho tot i se’n va anar a viure vora el mar. Quan estava enfadada hi tirava pedres, quan plorava s’hi submergia perquè les seves llàgrimes es fonguessin amb l’aigua.
Un dia jugant amb els còdols, que les onades dipositaven a la sorra, va trobar una pedra en forma de cor. Ella ho va rebre com un missatge: Si el mar havia pogut donar forma a aquell cor de pedra, també podria modelar el seu.

Maria Assumpció Piquer, 21 d’octubre de 2012

Sense títol

Aquest és un dels relats que van sortir del Taller de Creació Literària que vam fer el passat diumenge 21 d’octubre a la Sala Cultural del Casino de Manresa, dins dels Actes de Tocats de Lletra. 

Ja de molt petit, l’Andreu quedava embadalit quan el seu pare tocava el piano.
Recorda al pare assegut, a vegades tocant cançons i peces conegudes i d’altres improvisant.
Ell havia estat un afortunat, havia tingut sort. El pare veient que a ell li agradava tant la música, ja de molt petit l’havia matriculat a l’Escola de Música del Liceu.
Realment va aprofitar les classes, tant de solfeig com de piano, però principalment de violoncel.
Als setze anys somiava que un dia seria tan famós com Pau Casals.
El pare l’animava contínuament, li deia, tu pots, tens talent.
Mai podria agrair al pare aquest recolzament.
A més de música, l’Andreu va estudiar filosofia, als antics grecs, les seves idees l’atreien amb força, o més ben dit, amb una passió similar a la que sentia per la música.
Als vint anys va haver de prendre una gran decisió, amb què volia guanyar-se la vida?
El pare li va dir que era ell el que havia de decidir.
Després de donar-hi voltes i voltes es va decidir per la música, que difícil que va ser triar entre els dos amors.
Va marxar a Viena ja que allà hi havia els millors professors i per tant més possibilitats d’aprendre.
Allà va conèixer la Jeny, una noia rossa, molt bonica que també estudiava a la seva escola, ella tocava el violí.
Es van fer amics i amants, passaven moltes estones tocant tots dos units per les melodies que els acompanyaven.
Un dia, el van invitar a tocar en una sala de concerts, era un lloc molt petit, molt acollidor.
Davant seu i escoltant-lo atentament hi havia una noia, era una noia? va preguntar-se, o un àngel caigut del cel.
La seva cara era més aviat clara, neta, no anava pintada, vestia senzillament, no necessitava res més.
Quan va acabar de tocar, ella s’hi va acostar, el va felicitar, van sortir junts, van passejar, es van anar veient.
Ella era professora de filosofia, tenia un gran prestigi, havia escrit molts llibres i tenia les idees molt clares.
Ell s’ho passava molt bé parlant llargues estones amb ella, tots dos gaudien molt compartint idees, analitzant aspectes filosòfics fins a altes hores de la nit.
Al cap de poc, ja eren amics i amants.
L’Andreu es va trobar de nou que havia de triar entre la música i la filosofia.
Hi va estar pensant dia i nit, fins que va prendre la decisió de quedar-se amb tot. Quin mal hi ha, va dir-se, d’estimar dues belleses alhora?
Va ser molt feliç, va tenir sort, els dos amors, mai es van conèixer i van acompanyar-lo tota la vida. Va morir de vell, als noranta anys, els seus dos amors, que mai van deixar-lo, van acomiadar-lo.
Va morir amb un somriure, que transmetia una gran felicitat, reflex de la seva vida.

Ma Lluïsa Batlle, 21 d’octubre de 2012

Exterior

La criatura surt del cau lentament. Els ulls, vermells i petits, parpellegen enlluernats. Els peus enormes caminen amb passes feixugues, els braços llargs pengen d’un cos rabassut. El cap massa gran està recobert d’una mena de filferros entercs, com tot el cos nu. Amb ell un núvol pudent s’escampa per la casa deserta. Ha estat la intuïció el que l’ha fet sortir a un món que mai no ha trepitjat. La criatura surt al carrer sota un sol radioactiu i contempla com d’altres edificis comencen a sortir més éssers en els que es reconeix com en un mirall. No està sol.

Mª Carme Martín

Oblits

Esperaven els vespres d’aquell estiu per trobar-se al parc. Tot havia començat amb l’intenció de “fer salut”, deien; pedalar una estona o be caminar al voltant de l’aigua fins a sentir el cos satisfet.

A mida que passaven les setmanes anaven perdent la memòria del seu propòsit inicial. Tan sols volien trobar-se, no recordaven per què, amb la frissança de tornar a veure, junts, el sol esmunyint-se rere els pins.

Quan arribà el Setembre es prometeren l’un per l’altre i, en senyal de compromís, fermaren un candau al mig del pont que transitaven cada dia. En prova de llibertat, cadascú d’ells en conservà una clau. En qualsevol moment podrien tornar i desfermar-lo, així l’altre sabria que tot s’havia acabat.

Seguiren un Erasmus a Roma i un dificultós projecte fi de carrera. Les renovades tensions afebliren de nou les memòries.

Avui, dues claus resten oblidades al fons d’algun calaix i un grup d’ànecs romanen indiferents testimonis d’una promesa fugaç.

Pau Alvarez. 22.10.12

Sonata n1 14 de Beethoven

El pianista ha tocat la darrera nota. Sap que és la nit de la seva vida, que mai no ho ha fet igual, ho ha donat tot i una nova etapa comença. Un silenci corpori omple la sala abans que ell, déu de l’Olimp per una nit, s’aixequi i, amb un gest alliberador adreci la seva mirada humida a l’audiència emocionada. Llavors esclaten els aplaudiments al seu voltant. Tots han contingut la respiració amb l’Adagio sostenuto, han deixat anar l’aire amb l’Allegretto i s’han sentit sacsejats per les passions incontenibles del Presto agitato. Ara tota la catarsi es deixa anar damunt del pianista que gradualment recupera la categoria de simple mortal. Però ell només sent un brogit llunyà mentre els seus ulls clars recorren els seients de la cinquena fila. Ella ja no hi és. I tot s’ensorra. La gent continua aplaudint el seu gest desemparat que confonen amb esgotament. Alguns s’aixequen de les cadires. Ell torna a saludar i desapareix pel lateral de l’escenari. Haurà de tornar a sortir, ha de fer un bis. Se sent incapaç. Això que ell no sap… No sap que ella ha marxat quan tot just començava el tercer moviment perquè sentia una opressió insuportable al pit. Ell no sap que mentre es prepara per sortir de nou a l’escenari i rebre la pluja d’honors del públic ella espera a la sortida de l’auditori que arribi una ambulància perquè se li està trencant el cor de dolor. Mecànicament torna a seure a la banqueta, té la ment en blanc. Com la lluna plena que a fora il•lumina l’agonia d’una dona que espera inútilment una ajuda que arribarà massa tard. Totes les notes li han fugit del cap. Llavors, lentament, les seves mans cobren vida i tornen a acariciar les tecles blanques i negres del piano. I el públic escolta en silenci com el gran geni toca per darrera vegada música de Debussy. Fora, sota el clar de lluna, el cor de la dona batega per darrer cop.

Mª Carme Martín

LA VEU DEL VIOLONCEL

Aquesta foto me l’ha cedit la Carmen Gual Barrios, “Tarada dels relats” i amiga virtual. Malauradament ni ella ni jo sabem el nom de l’autor/a. Des d’aquí el/la vull felicitar i agrair-li que me la deixi penjar.

A l’hora exacta i amb la precisió gestual acostumada Dimitri Iutxenco es lleva, mentre Sant Petersburg desperta immersa en l’atmosfera gèlida de finals d’hivern. Després d’esmorzar, com cada matí, amb el rigor propi d’un militar, agafa el violoncel, li treu una pols inexistent amb la baieta de llana, el guarda dins la funda i s’encamina cap al carrer calcant les passes del dia anterior, rajola per rajola. Creua el Neva pel pont de Trotski i entre el tercer i el quart fanal s’apuja el coll de l’abric per evitar que el vent li glaci el clatell. No gaire lluny, damunt les aigües platejades del riu, encara hi suren els darrers blocs de gel en una lenta deriva cap al Bàltic. Al travessar els jardins del Camp de Mart, davant la flama eterna que recorda els sacrificis de la revolució, s’atura en un quiosc i demana un exemplar del Smena. El quiosquer li’n dona un i afegeix uns copets amables a l’esquena del vell músic, intercanvien unes paraules i els bafs que surten de les seves boques es barregen. Més tard, al passar pel costat de l’Església de la Sang Vessada, Dimitri es treu el rellotge de butxaca, el contempla un instant per confirmar que és l’hora que sap que ha de ser i segueix en direcció a l’entrada de les Galeries de l’avinguda Nevski per on emboca al metro. Un cop a baix, descarrega el violoncel, s’asseu al segon banc del vestíbul principal sota la mirada hieràtica de dos atlants que fan de columnes de la gran nau i es disposa a tocar. Tanca els ulls i amb l’exactitud d’una equació matemàtica comença a fregar l’arc per damunt les cordes i les melangioses notes del Preludi de la suite nº1 de Bach comencen a omplir cada angle de l’atri versallesc que els excessos soviètics van fer tan exuberant.  Executa així, una darrera l’altra, com un rellotge, les mateixes peces de cada dia i avui no seria una excepció, si no fos perquè un fet inusual li trencarà la rutina i el trasbalsarà d’una manera extraordinària. Just a mitja interpretació de Sarabande,  desclou per un instant els ulls i se sorprèn de la presència a escassos centímetres d’una nena que el contempla amb la mirada atenta i que imita amb la veu el so del violoncel.  Amb admiració, veu com de la gola d’aquella criatura en surt una repetició exacta del so que ell mateix emet amb l’instrument, una tonada preciosa, celestial, modulada per uns llavis delicats que fluctuen amb dolçor per deixar escapar aquella música meravellosa.   Dimitri, sense adonar-se’n deixa de tocar i escolta amb devoció a la nena i nota  un pessigolleig que li ressegueix l’esquena, com si la música que emet la veu d’aquell infant el penetrés fins l’ànima adormida de fa anys i li recordés que va ser la passió el que el va dur a fer-se músic. Això passava molt abans de triomfar a l’Opera Bolshoi, de jove; abans de viatjar per mitja Europa ensenyant el seu virtuosisme apassionat; abans de conèixer a la seva esposa i de perdre-la en aquell malaurat accident, fet que li esquerdà la passió i la vida. De repent, el pessigolleig es converteix en un dolor opressiu al pit, lleu primer, però més intens després i amb una clara irradiació cap al braç. Poc a poc, així que la suite de Bach arriba al final, la vista se li entela i, amb el somriure de la nena com a darrera visió, Dimitri, tanca els ulls, esvaït.

Més tard, en una de les habitacions de l’hospital Medpalace,  a l’avinguda Txaikovskogo, Dimitri jeu desconcertat  mentre el doctor li explica:  Facis càrrec de la situació, amic meu, tot i que la simptomatologia és la d’un infart agut de miocardi i malgrat que, en efecte, les seves artèries coronàries estaven completament obturades, no puc fer valdre el seu cas i efectuar el càrrec a la mutualitat que té contractada. El fet que al desembussar-li les venes del cor, tan sols en sortissin notes musicals atapeïdes i endarrerides de fa molt de temps, me’n desautoritza del tot.

Ricard Closa.