El pianista ha tocat la darrera nota. Sap que és la nit de la seva vida, que mai no ho ha fet igual, ho ha donat tot i una nova etapa comença. Un silenci corpori omple la sala abans que ell, déu de l’Olimp per una nit, s’aixequi i, amb un gest alliberador adreci la seva mirada humida a l’audiència emocionada. Llavors esclaten els aplaudiments al seu voltant. Tots han contingut la respiració amb l’Adagio sostenuto, han deixat anar l’aire amb l’Allegretto i s’han sentit sacsejats per les passions incontenibles del Presto agitato. Ara tota la catarsi es deixa anar damunt del pianista que gradualment recupera la categoria de simple mortal. Però ell només sent un brogit llunyà mentre els seus ulls clars recorren els seients de la cinquena fila. Ella ja no hi és. I tot s’ensorra. La gent continua aplaudint el seu gest desemparat que confonen amb esgotament. Alguns s’aixequen de les cadires. Ell torna a saludar i desapareix pel lateral de l’escenari. Haurà de tornar a sortir, ha de fer un bis. Se sent incapaç. Això que ell no sap… No sap que ella ha marxat quan tot just començava el tercer moviment perquè sentia una opressió insuportable al pit. Ell no sap que mentre es prepara per sortir de nou a l’escenari i rebre la pluja d’honors del públic ella espera a la sortida de l’auditori que arribi una ambulància perquè se li està trencant el cor de dolor. Mecànicament torna a seure a la banqueta, té la ment en blanc. Com la lluna plena que a fora il•lumina l’agonia d’una dona que espera inútilment una ajuda que arribarà massa tard. Totes les notes li han fugit del cap. Llavors, lentament, les seves mans cobren vida i tornen a acariciar les tecles blanques i negres del piano. I el públic escolta en silenci com el gran geni toca per darrera vegada música de Debussy. Fora, sota el clar de lluna, el cor de la dona batega per darrer cop.
Mª Carme Martín
TOTLLETRES 