Esperaven els vespres d’aquell estiu per trobar-se al parc. Tot havia començat amb l’intenció de “fer salut”, deien; pedalar una estona o be caminar al voltant de l’aigua fins a sentir el cos satisfet.
A mida que passaven les setmanes anaven perdent la memòria del seu propòsit inicial. Tan sols volien trobar-se, no recordaven per què, amb la frissança de tornar a veure, junts, el sol esmunyint-se rere els pins.
Quan arribà el Setembre es prometeren l’un per l’altre i, en senyal de compromís, fermaren un candau al mig del pont que transitaven cada dia. En prova de llibertat, cadascú d’ells en conservà una clau. En qualsevol moment podrien tornar i desfermar-lo, així l’altre sabria que tot s’havia acabat.
Seguiren un Erasmus a Roma i un dificultós projecte fi de carrera. Les renovades tensions afebliren de nou les memòries.
Avui, dues claus resten oblidades al fons d’algun calaix i un grup d’ànecs romanen indiferents testimonis d’una promesa fugaç.
Pau Alvarez. 22.10.12
TOTLLETRES 