LA VELLA DELS GATS

La vella dels gats cercava nens perduts: el sac a l’espatlla, els ulls en una ratlla. S’aturava, recolzava la mà esquerra a la cintura, com una nansa a una carbassa, les cames obertes; els olorava de lluny, els trobava. Els comptava en veu baixa, movent els dits d’un en un. Sacsava el sargil d’on sortien crits dels menuts que no havien tornat d’hora a casa.
Després avançava carregada fins la cova. Llançava els petits al tancat, n’escollia un; el lligava i espellofava amb paciència, mentre els altres la miraven aterrits, l’ull al pany de la cel•la, esperant el dia en què també bullirien a l’olla.

Gats Bessons?

La senyora Gertrudis tenia dos gats, un de molt vell que no s’acabava de morir mai, i un de jove i grassó, el Miki, que li tenia el cor robat. Tipa de veure aquell gatot mig pelat arrossegant-se per casa, va demanar al fill del veí si el podia portar al veterinari perquè el sacrifiqués, ja que ella no tenia valor per fer-ho. Li va donar una bona propina i un cistell per transportar-lo, dient que el trobaria al jardí i que no volia veure com se l’enduia. El Toni, que era el nom del nano, va sortir a fora i va ficar al cistell el primer gat que va trobar, que va resultar ser el Miki, el preferit de la Gertrudis…

Quan el noi va arribar a la consulta, el gat va saltar del cistell molt eixerit i content, i el veterinari va demanar: “Estàs segur que t’han dit que l’he de sacrificar?” El Toni va respondre: “Faci el que vulgui, jo ja l’he portat”, i va marxar molt satisfet amb els calerons a la butxaca. El veterinari va pensar que no mataria pas un gat tan sa i ben cuidat, així que va trucar a la senyora Filomena, que feia poc havia perdut el seu, i li va oferir el que s’havia salvat de la mort. Ella se’l va endur cap a casa molt contenta, i li va posar de nom “Pussy”.

Mentrestant, a cala Gertrudis passaven coses estranyes: quan va obrir la porta de la cuina perquè entrés el seu Miki, va veure el cadàver de l’altre gat, vell i sarnós, que havia mort de mort natural aquella tarda. Ho va trobar molt estrany, ja que creia que el noi del veí l’havia dut al veterinari, però va pensar que potser no ho havia fet perquè ja l’havia trobat mort quan va sortir a buscar-lo. S’anava fent tard i el Miki no entrava… La Gertrudis es va posar a cridar: “Miki, Miki, Miiiiki!”, i res. La pobra dona va tancar la porta de la cuina dient: “Se’n deu haver anat a fer de les seves”…

L’endemà al matí va preguntar al nano: “No has pas vist el meu gat? És aquell tan bufó, negre amb les potetes blanques. Si el trobes, oi que me’l portaràs?” El Toni va fer el despistat… Al migdia el Miki es vaig presentar com si res, a buscar el seu plat de tonyina, però la cosa es va complicar perquè la senyora Filomena, a l’altra punta del carrer, anava cridant “Pussy, Pussy, Puuussssy!” I ella també va suplicar al noi: “Si veus el meu gatet negre, amb les potes blanques, oi que me’l portaràs?”

Així que el Toni es passava les hores portant el gat d’una casa a l’altra, per fer contentes les dues dones, fins que se’n va cansar, però l’espavilat del Miki va continuar la doble vida pel seu compte, més tip i llustrós que mai.