1345

El cel tot just s’endiumenjava. Una olor d’ametllers florits abans d’hora omplia l’aire. Finals de febrer i Montserrat, de lluny, s’havia alçat amb crestes de nata, augurant un dia especial.

La noia que rentava al riu embolicà les mans amb el davantal: l’aigua era gelada. Enfilà els ulls fins a les ribes del Cardener, sobre les arcades del Pont Vell i tornà a endinsar la roba al raig d’argent.

Un trontoll s’aixecà del camí empedrat, i la bugadera alçà de nou la vista: distingí el carro del jove traginer que avançava pel voral. Entonà una cançó alegre mentre ell s’acostava, i aplanà amb la mà el ribet vermell del vestit. El noi avançà i, ja a prop seu, digué:

-Ir has a ohir missa a la icclésia del Carme, hui?

L’església gòtica, en plena construcció, oficiava missa des de feia uns anys. En sentir la resposta, va guiar el matxo amunt pel carrer principal, somrient, creient també que el dia seria històric.

Després de la llum

 

Ajagut en un racó fosc de la sagristia, vençut, en Galceran beu. Beu aiguardent a glopades llargues i desesperades i plora. Plora perquè ha vist amb els seus propis ulls, que ara s’arrencaria si pogués, el feix de llum miraculós que, provinent de Montserrat, il·lumina l’església del Carme. I s’arrencaria també les orelles si això li estalviés sentir com les campanes repiquen sense que ningú les toqui.

En Galceran, bisbe de Vic, xuma i sanglota, ploriqueja i s’amorra a l’ampolla com si amb l’alcohol es pogués beure també la culpa. Excomunicar en nom de Déu, però en benefici propi, tot un poble, no té perdó de Déu. I Déu li ha fet saber i ara plora i beu i s’eixarcolaria les orelles si pogués, per no haver de sentir aquestes veus que ara li canten:

Aquesta llum resplendent,

tan gentil, tan clara i pura,

la Trinitat ens figura

Misteri tan excel·lent.

 

El dia de La Llum

Quins records, el dia de La Llum! Primer de tot: alegria al llevar-se, no havíem d’anar a escola, com si fos diumenge. Mentre tot just aconseguia obrir els ulls, una música ensordidora em despertava les orelles:

Aquella Llum resplendent,
tant gentil, tant clara i pura,
la Trinitat ens figura
Misteri tan excel·lent.

Na, na, na…. Li seguia una llarga cantarella i jo repetint: Aquella Llum resplendent… Així fins a set vegades.

Només sonava la música, aquella música monotonal. El tros de lletra era la mica que jo m’havia après.

Ah, però prou llarga que ja era en sí, quan s’acabava, tornava a començar i així tot el dia! No ho sé, de més gran, quan alguna vegada havia tornat a escoltar Els Goigs de la Llum, que així s’anomenava, se’m posava la pell de gallina. La música tan invasiva i penetrant que emetien els altaveus instal·lats a Can Jorba em recordava la música que sortia dels altaveus dels camps nazis, que havia vist en les pel·lícules. No és que ho vulgui dramatitzar, però era la mateixa manera d’imposar, havies d’escoltar-ho per obligació. Ara, de més gran, més aviat ho compararia amb la música dels peruans els dies de fira. Almenys no és tan trista, però potser sí que resulta una mica massa carregosa, si no, demaneu als que viuen o treballen al costat.

Per un dia li hauria canviat el pis a la meva millor amiga, que sempre em retreia: “Tu rai que vius al centre, jo que cada dia m’he de llevar mitja hora abans per arribar a temps a l’escola!”.

Aquell dia tenia els seus pros i els seus contres. Per una banda, et lliuraves d’anar a Missa, ja que no era dia de precepte. Per l’altra, el dinar. Tot i ser festiu, tampoc era com el dels diumenges; no hi solia haver ni macarrons, ni pollastre rostit, ni tortell. Amb una mica de sort si t’havies fet molt pesada al demanar-ho, hi havia Ametlles de la Llum, una espècie de confit gran i rugós que quasi no et cabia a la boca i de dins del qual en sortia una ametlla! Els nens d’avui en dia quasi que se n’enriurien al pensar que per menjar això havíem d’esperar un any… i ara que si ous Kinder, que si KitKat a diari i a tota hora.

En fi, que tot ha canviat, ja sigui per bé o per mal. Ara si volem escoltar els Goigs de la Llum, ja no és per obligació, és perquè ens ve de gust.

Maria Assumpció Piquer, febrer 2014

Nova Llum (Lluís)

Aquella terra oprimida pels eclesiàstics, condemnada a la misèria material i espiritual i sotmesa al control de les seves vides, ha vist per fi una llum d’esperança: el temps llargament desitjat ja és aquí, el senyal provinent del cel ens arriba amb una força que ja mai ningú no podrà aturar.

L’aigua de la vida, el coneixement, ja està entrant a la nostra ciutat i tothom qui hi estigui disposat podràs saciar la seva set i alliberar-se per sempre més de l’esclavatge de la foscor dels segles.

No hi haurà més guerres, el poble ja té ara i aquí l’aigua que tant necessitava, l’aliment essencial de l’esperit, per sempre.

L’engany de la foscor i les mentides ancestrals han estat derrotats sense disparar ni una sola sageta; la terra maleïda ha vist una gran Llum!

Lluís Massanés: Febrer 2014

La Llum de Montserrat

De tots els racons de Montserrat se n’expliquen llegendes esotèriques. Fa anys que em dedico a recollir-les i a comprovar la seva possible veracitat. A la comunitat em prenen una mica per boig i em diuen el monjo còsmic. El que no sospiten és que he contactat sovint amb éssers d’altres punts de l’univers que utilitzen la nostra muntanya per aterrar amb uns estranys aparells i fer les seves observacions, amagats de mirades curioses.

La meva cunyada Maria va pujar ahir al monestir per dir-me que el meu germà gran, el Gabriel, estava molt greu per unes febres que l’havien deixat sense forces. Em demanava herbes remeieres que el poguessin guarir. Mentre el monjo apotecari feia la barreja adequada de plantes, la Maria va aprofitar per posar-me al dia de la trista situació dels manresans: feia set anys que el bisbe els va excomunicar per un afer amb uns terrenys per on havia de passar l’aigua que acabés amb els anys de sequera que portaven la fam i la misèria a la ciutat. Estaven desesperats, ja no sabien on recórrer. Ella, amb la seva devoció humil, em demanava que pregués pels meus conciutadans a la Moreneta. Però jo tenia una idea millor: la vaig acomiadar donant-li esperances de que potser la Verge faria un miracle i tot s’arreglaria.

Al vespre, quan tothom era a les cel·les, vaig sortir cap al camí de la Roca Esberlada i, amb un xiulet, vaig cridar els homenets platejats. Ens vam entendre ràpidament. Em devien més d’un favor, i no van dubtar a proporcionar-me el miracle que els manresans necessitaven.

L’endemà, cap a les dotze del migdia, va sortir de la roca una gran esfera de foc amb una cua de llum molt brillant, en direcció a l’església del Carme. Un cop dins el temple es va dividir en tres globus lluminosos que es van col·locar damunt l’altar central i els dos laterals. Al mateix temps, uns emissors de vibracions molt potents van fer que sonessin les campanes de totes les esglésies. Hi va haver un gran rebombori per tota la ciutat. La gent va sortir al carrer cridant  “Miracle! Miracle!” i fent gatzara.

A casa seva, la Maria donava l’aigua d’herbes al Gabriel i li anava dient: “Ha estat la Moreneta, i tu et posaràs bo”.