Quant a Montserrat Morera

I'm a retired English teacher. I love writing, reading and cats!

Nova Llum (Lluís)

Aquella terra oprimida pels eclesiàstics, condemnada a la misèria material i espiritual i sotmesa al control de les seves vides, ha vist per fi una llum d’esperança: el temps llargament desitjat ja és aquí, el senyal provinent del cel ens arriba amb una força que ja mai ningú no podrà aturar.

L’aigua de la vida, el coneixement, ja està entrant a la nostra ciutat i tothom qui hi estigui disposat podràs saciar la seva set i alliberar-se per sempre més de l’esclavatge de la foscor dels segles.

No hi haurà més guerres, el poble ja té ara i aquí l’aigua que tant necessitava, l’aliment essencial de l’esperit, per sempre.

L’engany de la foscor i les mentides ancestrals han estat derrotats sense disparar ni una sola sageta; la terra maleïda ha vist una gran Llum!

Lluís Massanés: Febrer 2014

Anuncis

La Llum de Montserrat

De tots els racons de Montserrat se n’expliquen llegendes esotèriques. Fa anys que em dedico a recollir-les i a comprovar la seva possible veracitat. A la comunitat em prenen una mica per boig i em diuen el monjo còsmic. El que no sospiten és que he contactat sovint amb éssers d’altres punts de l’univers que utilitzen la nostra muntanya per aterrar amb uns estranys aparells i fer les seves observacions, amagats de mirades curioses.

La meva cunyada Maria va pujar ahir al monestir per dir-me que el meu germà gran, el Gabriel, estava molt greu per unes febres que l’havien deixat sense forces. Em demanava herbes remeieres que el poguessin guarir. Mentre el monjo apotecari feia la barreja adequada de plantes, la Maria va aprofitar per posar-me al dia de la trista situació dels manresans: feia set anys que el bisbe els va excomunicar per un afer amb uns terrenys per on havia de passar l’aigua que acabés amb els anys de sequera que portaven la fam i la misèria a la ciutat. Estaven desesperats, ja no sabien on recórrer. Ella, amb la seva devoció humil, em demanava que pregués pels meus conciutadans a la Moreneta. Però jo tenia una idea millor: la vaig acomiadar donant-li esperances de que potser la Verge faria un miracle i tot s’arreglaria.

Al vespre, quan tothom era a les cel·les, vaig sortir cap al camí de la Roca Esberlada i, amb un xiulet, vaig cridar els homenets platejats. Ens vam entendre ràpidament. Em devien més d’un favor, i no van dubtar a proporcionar-me el miracle que els manresans necessitaven.

L’endemà, cap a les dotze del migdia, va sortir de la roca una gran esfera de foc amb una cua de llum molt brillant, en direcció a l’església del Carme. Un cop dins el temple es va dividir en tres globus lluminosos que es van col·locar damunt l’altar central i els dos laterals. Al mateix temps, uns emissors de vibracions molt potents van fer que sonessin les campanes de totes les esglésies. Hi va haver un gran rebombori per tota la ciutat. La gent va sortir al carrer cridant  “Miracle! Miracle!” i fent gatzara.

A casa seva, la Maria donava l’aigua d’herbes al Gabriel i li anava dient: “Ha estat la Moreneta, i tu et posaràs bo”.

Gats Bessons?

La senyora Gertrudis tenia dos gats, un de molt vell que no s’acabava de morir mai, i un de jove i grassó, el Miki, que li tenia el cor robat. Tipa de veure aquell gatot mig pelat arrossegant-se per casa, va demanar al fill del veí si el podia portar al veterinari perquè el sacrifiqués, ja que ella no tenia valor per fer-ho. Li va donar una bona propina i un cistell per transportar-lo, dient que el trobaria al jardí i que no volia veure com se l’enduia. El Toni, que era el nom del nano, va sortir a fora i va ficar al cistell el primer gat que va trobar, que va resultar ser el Miki, el preferit de la Gertrudis…

Quan el noi va arribar a la consulta, el gat va saltar del cistell molt eixerit i content, i el veterinari va demanar: “Estàs segur que t’han dit que l’he de sacrificar?” El Toni va respondre: “Faci el que vulgui, jo ja l’he portat”, i va marxar molt satisfet amb els calerons a la butxaca. El veterinari va pensar que no mataria pas un gat tan sa i ben cuidat, així que va trucar a la senyora Filomena, que feia poc havia perdut el seu, i li va oferir el que s’havia salvat de la mort. Ella se’l va endur cap a casa molt contenta, i li va posar de nom “Pussy”.

Mentrestant, a cala Gertrudis passaven coses estranyes: quan va obrir la porta de la cuina perquè entrés el seu Miki, va veure el cadàver de l’altre gat, vell i sarnós, que havia mort de mort natural aquella tarda. Ho va trobar molt estrany, ja que creia que el noi del veí l’havia dut al veterinari, però va pensar que potser no ho havia fet perquè ja l’havia trobat mort quan va sortir a buscar-lo. S’anava fent tard i el Miki no entrava… La Gertrudis es va posar a cridar: “Miki, Miki, Miiiiki!”, i res. La pobra dona va tancar la porta de la cuina dient: “Se’n deu haver anat a fer de les seves”…

L’endemà al matí va preguntar al nano: “No has pas vist el meu gat? És aquell tan bufó, negre amb les potetes blanques. Si el trobes, oi que me’l portaràs?” El Toni va fer el despistat… Al migdia el Miki es vaig presentar com si res, a buscar el seu plat de tonyina, però la cosa es va complicar perquè la senyora Filomena, a l’altra punta del carrer, anava cridant “Pussy, Pussy, Puuussssy!” I ella també va suplicar al noi: “Si veus el meu gatet negre, amb les potes blanques, oi que me’l portaràs?”

Miki-Pussy
Així que el Toni es passava les hores portant el gat d’una casa a l’altra, per fer contentes les dues dones, fins que se’n va cansar, però l’espavilat del Miki va continuar la doble vida pel seu compte, més tip i llustrós que mai.

La Bíblia del Diable

Sants coptesLa Meseret era una noia tímida, molt interessada en conèixer la història del seu país. Amb una beca de la Universitat d’Addis Abeba havia anat al desert durant uns mesos per col•laborar en una excavació arqueològica. Era la primera vegada que marxava lluny de la seva família i la seva ciutat. No sabia com se’n sortiria, vivint en una tenda, amb gent desconeguda, encara que fossin estudiosos com ella… Van començar excavant les restes d’una església subterrània, de l’època copta. La primera cosa que van descobrir van ser unes pintures murals, d’uns sants d’ulls desorbitats, que assenyalaven amb el dit un racó de la cripta. Delicadament, els arqueòlegs anaven traient cabassos de sorra per arribar al punt que semblava contenir algun misteri. Llegir més

Tres viatges a Montserrat

M’estimo més que condueixi la Maria. Així tinc més temps per pensar. Passem per Monistrol i recordo el gran incendi d’aquell estiu. Tot va quedar carbonitzat, el gris era l’únic color de la muntanya. Aquest any, per fi, les pluges de la primavera han canviat el paisatge. Ja no es veuen les roques pelades. Hi ha matolls i arbustos a totes les esquerdes, i les fulles dels arbres sembla que les hagin rentat. Aquesta verdor em recorda que, al final, tot pot tornar a la vida. Llegir més

VIDA D’UN MANRESÀ

Em dic Joan, però tothom m’anomena Joanet. Vaig néixer a Manresa el 24 de juny de 1912, diada de Sant Joan; d’aquí em ve el nom. Els meus pares es deien Pere i Anna (Perico i Agneta, de cal Segarra…). Eren pagesos i vivien al carrer de les Barreres, a la casa familiar de l’Agneta, que era pubilla, la gran de quatre germanes. Abans que jo nasqués havien tingut 10 fills, però en aquell moment només sobrevivia el meu germà Manel, dos anys més gran; tots els altres havien mort en néixer, o molt petits, abans de fer els cinc anys. Durant molts anys, el Manelet i jo vam ser fills protegits per la mare i les àvies, pendents de qualsevol malaltia que se’ns pogués endur. Llegir més