FOSCOR

Amb el teu últim bes vas decretar que te n’anaves. El vaig retenir en mi, agredolç, mentre feia d’espectador impassible davant l’enrenou del teu anar i venir en fer les maletes. Tot i que no ho volia reconèixer, darrere la màscara d’indiferència m’envaïa l’absoluta desolació, i en realitat encara no havia reaccionat enfront d’aquelles circumstàncies.

M’anunciaves que t’emportaries la Carolina, la nostra única filla, que tant m’estimava, tal com havia acordat la jutgessa. Ho havia perdut tot per donar-te allò que la llei t’assignava. Em quedava sol, ja que m’havies difamat entre les amistats comunes, atribuint-me tot el suposat mal que t’havia fet.

Vaig sortir al balcó per veure’t per darrera vegada, amb uns sentiments imprecisos, quan vas abraçar-te al teu amant i, mentre obries la porta del seu Mercedes, em vas llançar la més hipòcrita de les mirades.

Et vas allunyar, Gisela, anant cap a la felicitat. No vas valorar la vida que jo t’havia ofert, i ara em converties en un cadàver, en un mort vivent. No sabia del cert si tot això era just, però del que tenia plena certesa era que el que m’havia tocat era la pura realitat.

Després d’un temps indefinit i resignat, amb la cervesa i la televisió com a úniques companyes, un dia em vaig despertar amb una idea fixa i obsessiva; en aquell moment era conscient dels últims esdeveniments, i el meu cor trencat va cedir el pas a un anhel de venjança cada cop més incontrolable.

Vaig buscar per tots els armaris, ansiosament, la meva vella escopeta de caça. Un cop la vaig trobar, vaig descobrir amb satisfacció que encara em quedava munició. Sabia on era la finca d’aquell malparit. Volia desplaçar-m’hi ja, però abans havia d’assegurar-me que hi seríeu. Una encarregada del servei domèstic m’anuncià per telèfon que l’amo de la casa i la seva nova parella estaven de viatge i no tornarien en tres dies.

Vaig passar aquelles nits en blanc, rumiant el millor pla per executar l’acció. La meva ment, però, començava a accelerar-se. Quan arribà l’alba del dia assenyalat, arma en mà, vaig baixar al carrer fent aturar un vehicle a l’atzar –un furgó- i en vaig fer sortir el conductor. El trajecte fins a la residència de l’empresari, als afores de la ciutat, va ser d’una calma enganyosa, ja que la processó anava per dins.

Quan vaig arribar a les portes de la propietat, després del camí sense asfaltar, en veure que estaven tancades, vaig prémer al màxim l’accelerador; el reixat metàl•lic va cedir a la primera. A continuació vaig seguir conduint per l’enllosat que duia fins a la mansió, encara a certa distància, amb una creixent taquicàrdia.

En arribar davant del porxo, vaig aturar el furgó. En sentir el brogit del motor, un home i una dona espantats van sortir de la casa: eren l’objectiu que perseguia. Baixant del vehicle us vaig apuntar amb l’escopeta. Vau emmudir. Quan em disposava a moure el gallet, vaig perdre el coneixement.

Em vaig despertar de sobte al llit de la meva habitació. Molt sorprès, em vaig adonar que dormies al meu costat. A la meva tauleta hi havia un paper amb restes d’una pols blanca; vaig caure en què el dia abans havíem tingut una forta discussió.

Lluís Massanés

EL DESERTOR

En Mike Logan no estava fi aquella nit de competició. Ja abans de ser substituït era conscient que el seu fitxatge no estava donant els resultats que s’esperaven. Quan va arribar a la banqueta volia excusar-se davant l’entrenador que, amb l’habitual Montecristo encès a la mà li va semblar que ni tan sols li dirigia la mirada. Els seus companys, gairebé tots del país, del club que l’havia acollit per tres temporades, tampoc li van fer millor paper, absorts en el partit que s’estava perdent per un gol a tres. Va restar assegut immòbil entre aquells jugadors més joves, i de seguida s’adonà de la cridòria de la seva pròpia afició, entonant consignes en contra seva, o això li semblava, i es va tapar les orelles. Volia desaparèixer. Després va tancar els ulls.

En Mike, que havia estat l’estrella del seu equip anterior, el Tottenham FC, creia que havia arribat al punt més baix del seu declivi com a jugador… i com a persona. Feia molt de temps que ja no sortia a la premsa del cor ni als programes de societat de la televisió, pensava que havia arribat al final, al seu final. Va recordar l’últim cop que s’havia sentit així. Era un marrec de cinc anys quan va ser testimoni d’una de les tràgiques escenes de violència del seu pare contra la seva mare; ella moriria poc després a l’hospital.

L’home va ingressar a presó i en Mike es va criar amb els seus avis materns, però va heretar d’aquell salvatge la passió pel futbol. De bon principi, es va prendre aquell esport com una cosa personal, com l’únic de bo que li quedava de la seva infantesa i l’únic llegat dels pares.

La seva darrera parella l’havia deixat, com totes les anteriors i pensava que ja havia fet tard per formar una família; de fet ja començava a descartar aquesta idea. Havia intentat ser allò que no era i ara li tocava pagar-ho. Va tornar a la realitat quan la multitud celebrava el segon gol de l’equip local. Els jugadors, que encara estaven fora de la final s’abraçaren amb entusiasme. El jugador londinenc va aprofitar per aixecar-se i excusar-se al massatgista explicant-li que anava a dutxar-se al vestidor. Va notar que el públic havia deixat de corejar el seu nom, però això no va alleugerir gaire el seu patiment.

Quan va entrar al túnel se sentia com un fantasma, i estava segur que mai més no es tornaria a calçar unes botes. Es va creuar amb algunes mirades fredes i en qualsevol cas, indiferents; ni tan sols una periodista va semblar reconèixer-lo. Quan va ser davant l’accés al vestidor es quedà aturat per uns instants. Després va entrar per agafar la bossa amb les seva pertinences. Va sortir al passadís i es desvià cap al corredor que conduïa a l’exterior, dirigint-se a l’aparcament.

Va connectar la ràdio del seu Audi i va saber que el seu equip havia empatat el partit, encara que feien falta dos gols més per classificar-se, era complicat. En Mike, en la seva desolació, es responsabilitzava d’una derrota, i de tantes coses… Sentia un gran buit a la seva vida, que no sabia com omplir, s’havia estat enganyant a si mateix.

Mentre conduïa per l’autopista va decidir no anar a casa i acostar-se fins a una zona apartada freqüentada per prostitutes. Va aturar el vehicle i apagà els llums. Una noia jove va treure el cap per la finestra de l’acompanyant, que el Mike havia abaixat. En encendre el llum interior es va adonar que era molt atractiva, amb un somriure que li semblava sincer. La noia, una morena de llarga cabellera, va entrar al cotxe: anava vestida de negre, amb una elegància poc habitual.

Després d’uns segons de companyia silenciosa, que el futbolista va agrair, ella va recitar el seu catàleg de serveis. Però el Mike li va dir que no solia freqüentar aquells llocs, i que només necessitava parlar una mica. La prostituta anava a obrir la porta, però ell li agafà el braç i li aclarí que la pagaria igual. Van sortir d’aquella carretera abans que s’acostessin més companyes d’ofici o la policia. L’acompanyant es va presentar com a Cristine i era brasilera. En Mike va preferir no desvetllar la seva identitat, i li anuncià que la convidava a sopar a un bon restaurant que coneixia, a la costa.

La Cristine va començar a interessar-se per la seva vida, però ell s’hi resistia; amb tot, li va fer entendre que li aniria bé explicar-li els seus problemes, doncs sabia que ell no era un home corrent. El Mike va fer el gest de tornar a obrir la ràdio, però la brasilera li agafà la mà i es miraren durant un instant.

Durant el sopar, el Mike ja li havia explicat el gruix de la seva trista existència, i quan arribaren a les postres va decidir que ja era hora de revelar-li qui era ell realment. La Cristine va somriure i li agafà de nou la mà; va confessar-li que sabia des del primer moment que ell era el Mike Logan, el migcampista anglès del principal equip de la ciutat. En aquell moment van veure un monitor de televisió on donaven el resultat del partit: 3-4; els seus companys no havien pogut passar la ronda. El Mike es va cobrir els ulls amb les mans, intentant dissimular la seva decepció, però la Cristine va descobrir-los-hi de nou.

Va preguntar-li si de veritat es considerava el ‘màxim’ responsable d’aquella derrota esportiva. Afegí que ell no en tenia la culpa, i tampoc tenia la culpa de tots els mals que havia viscut durant la seva vida; segur que en aquells moments els seus companys d’equip estarien molt preocupats per saber què se n’havia fet d’ell. Al Mike se li van posar els ulls plorosos.

En el camí de tornada, el Mike, que se sentia renovat, li va demanar que anés a viure amb ell, però la Cristine li va dir que no podia ser, perquè ella pertanyia a un altre món. Va assegurar al futbolista que encara li quedava camí per fer, i que podria tenir la família que necessitava. Quan van arribar a la zona de prostitutes es van fer un llarg petó dins del cotxe. El Mike va intentar per última vegada retenir-la i l’anava a pagar de forma generosa, però ella no va voler acceptar els seus diners. Molt poc després, un altre conductor es va fer càrrec de la Cristine. En Mike Logan sentia ràbia, però també se sentia alliberat del seu dolor…. Sí, li quedava camí per fer.

Lluís Massanés

L’ASSASSÍ SENSE NOM

La Sarah ja no oferiria els seus generosos serveis a ningú més, pensava, mentre els sanitaris aixecaven el seu malaguayat cos enmig de la munió de gent, a l’escena del crim. No era una novetat ja que dues dones més també d’origen subsaharià, havien estat brutalment assassinades en aquell mateix mes, per arma blanca, en diferents cases de cites d’aquell barri degradat. L’autor d’aquelles morts no havia deixat darrere seu cap pista concreta perquè poguéssim investigar cap a alguna o altra direcció. Però em temia que als meus seixanta-un anys, ja començava a perdre facultats. En els darrers temps era el meu ajudant Eric, de trenta-cinc anys, el que m’havia proporcionat les proves que, un rere l’altre havien anat fent caure els assassins que estàvem investigant. Però el cas que ara ens ocupava, el dels crims dels prostíbuls, també a l’Eric l’havia desbordat, i em va confessar que aquesta vegada no sabia cap on tirar. Per altra banda les circumstàncies em van alleugerir una mica, ja que necessitava resoldre un cas pels meus propis mitjans, que revitalitzés la meva carrera en declivi, encara que només fos per jubilar-me després d’algun èxit en la meva feina de comissari de policia, ara que feia anys que vivia sol.
Vam obrir diferents línies d’investigació, perquè volia que la resolució fos només meva. Mentre enviava l’Eric a visitar les famílies de les víctimes, jo em vaig reservar la tasca d’entrevistar algunes companyes i amigues de les prostitutes amb tràgic final. La primera, negra com les desaparegudes gairebé no parlava la meva llengua, però vaig notar que estava molt espantada i no es fiava de mi. Era inútil insistir. La segona, tres quarts del mateix. Però amb la tercera hi vaig poder parlar més estona, perquè feia més temps que treballava al país. Va acceptar, mentre estàvem asseguts en una taula del bar del local fumant una cigarreta, de referir-se a la seva amiga morta, que era l’ última en caure, en aquest cas. Em va estranyar la seva serenitat, com si no temés com les altres. M’explicava que la Sarah tenia plantejat deixar aquesta feina, que desitjava una vida millor. Aquella era una dada interessant, que no havia copsat en els altres bordells. Em va deixar clar que ella estava bé treballant allí. Vaig donar-li la meva tarjeta a aquella deessa africana, que es deia Helen, per si em podia facilitar més informació sobre la noia assassinada. També m’interessava fer unes preguntes a l’amo del local, però em van fer saber que en aquell moment no hi era; però vaig sospitar que l’havien alertat de la meva visita nocturna. Crec que la noia va notar la meva indiferència per aquell ambient de vici.
Quan vaig sortir a fora, disposat a agafar el meu cotxe dos tipus van dirigir-se amb les seves motos cap a mi, accelerant de forma dràstica i aturant-se quan em tenien a tocar. Tenien en una mà unes cadenes amb les que m’amenaçaven. Un d’ells, amb el rostre ocult darrera de la visera del casc, va amenaçar-me amb ‘prendre mesures’, si no deixava de ficar el nas on no em pertocava. Aquell home no tenia pinta d’estranger, vaig pensar; hi havia alguna cosa que se m’escapava. Però van marxar i em vaig sentir alleugerit, tot i que el cor encara m’anava a cent.
L’endemà l’Eric em va fer saber que havia trobat una informació que podia ser d’interès. Vam constatar que les tres dones mortes provenien de la mateixa zona d’Etiòpia i que els tres bordells podien ser propietat del mateix home. Però això era tot, perquè la família de les víctimes tenia molta por de revelar segons quines coses. Li vaig explicar allò dels motoristes i que havíem d’anar molt en compte, però l’Eric no tenia cap por.
El matí següent vaig trucar la Helen i em va concedir una cita en terreny neutral, en un pub que distava algunes illes de cases del seu lloc de treball. Li vaig preguntar d’on provenia ella. Amb el seu posat seductor habitual, contestà que el seu país natal era el Sudan. Vaig preguntar-li a què atribuïa ella que les tres noies assassinades fossin d’ Etiòpia. Després d’una calada a la seva cigarreta em va mirar com si se sentís incòmoda. Després d’un silenci em va dir que no totes van tenir la mateixa sort en marxar del seu país d’origen com ella. Em va aconsellar que no em volgués ficar en un laberint incert. Quan vaig sortir del bar sol, em dirigia decidit cap al bordell amb la intenció de trobar-hi a l’amo. Era conscient que havia trobat una nova pista en l’investigació. Però just quan anava a obrir la porta del local, vaig sentir una imprecisa sensació de dolor a l’esquena, que es va repetir en diferents batzegades. Ja era a terra i vaig comprendre sense veure res, que els motoristes havien acomplert les seves amenaces.
Unes poques hores després em trobava en un llit d’ hospital, amb la companyia de l’Eric. Havia perdut el coneixement però les ferides no eren greus. Vaig explicar al meu ajudant amb dificultat que, per alguna raó, les dones que provenien d’aquell país africà semblava que tenien un deute major amb els traficants il.legals de persones. L’Eric va contestar que en els països amb guerres recurrents com el Sudan, per exemple, la gent que havia abandonat el país ho havia pogut fer sense tant control. A Etiòpia i altres nacions semblants els emigrants necessitaven pagar un preu molt alt als intermediaris per arribar a Europa. Si no salden una suma important els sicaris els empaiten fins on faci falta.
Vaig dir-li que això aclaria moltes coses, i que era necessari interrogar l’amo del local de la Helen, ja que era probable que fos al mateix temps l’amo dels altres locals de la ciutat. Vaig assegurar-li que proposaria al cap de policia un assalt a tots els prostíbuls de la zona, detenint tots els responsables ‘in situ’. L’Eric em mirava amb incredulitat. Va dir-me d’una manera poc convincent que faria arribar a les altes esferes del cos aquest meu desig. Dos dies després, quan ja podia anar cap a casa, em va venir a veure un personatge misteriós, vestit de manera impecable, amb qui vaig mantenir una conversa agradable i distesa al passadís de l’hospital. Em va assegurar, entre altres coses, que em donarien la jubilació anticipada, a partir del mes vinent, o si ho preferia podia continuar la meva feina a les Canàries. Tot allò em va agafar per sorpresa i vaig preguntar-li què se’n sabia del cas de les noies assassinades. Ell va dir-me que ja no m’havia de preocupar per res d’aquell tema. Va afegir que pensés en la vida que m’esperava a més, cobrant el cent per cent del sou.
No entenia res, però em vaig veure obligat a acceptar aquella oferta de jubilació, ja que no em veia canviant radicalment de territori a la meva edat. No em vaig atrevir a preguntar qui era exactament aquell home que em parlava amb tanta propietat. Quan ja me n’anava cap a casa amb un braç enguixat l’Eric s’oferí per acompanyar-me amb el seu cotxe. No gosava trencar aquell silenci molest perquè intuïa que ell sabia més coses que jo. Quan em va deixar vaig fer un esforç per preguntar-li com estava el cas. Ell, que semblava incòmode per la meva inquietud, va tenir el coratge per aclarir-me que aquell cas s’havia tancat definitivament. Jo vaig dir que com es podia tancar un cas tan recent sense haver descobert l’assassí. Però ell ho va deixar aquí.
A casa sol, el vespre de l’endemà que em traguessin el guix em disposava a fer un tomb per aquell sector de la ciutat, proper als barris baixos. Vaig decidir celebrar la meva jubilació a la meva manera, assaborint una cervesa. Com que tenia el telèfon de la Helen vaig quedar amb ella en un nou pub, on m’assegurava que no ens molestarien. Mentre parlàvem a banda i banda d’una de les taules, amb música ètnica de fons, em vaig sentir acollit per aquella dona tan especial. Només després de posar-me al corrent de les seves coses li vaig expressar els meus dubtes sobre aquell cas policial, ara que me n’havien apartat, deixant clar que s’havia quedat a mitges. Va afegir que ni tan sols sabia qui era l’home que l’havia anat a veure a l’hospital. Ella va somriure afectuosament, i després em va assegurar que aquell senyor elegant era ni més ni menys que el secretari del Ministeri de l’Interior, que ella coneixia. Va dir-me que havia estat molt a prop de solucionar el cas. Com ja sabia, els traficants de persones d’Etiòpia exigien molts diners a les dones que havien pogut arribar aquí, i si no acomplien el tracte senzillament les mataven. Jo vaig preguntar, intrigat, si no ho sabien les autoritats d’aquí. Ella va aclarir-me que sí que ho sabien. La veritat és que la qüestió de fons era que, mentre les empreses nacionals poguessin importar els minerals etíops necessaris per fabricar aparells d’alta tecnologia, la policia faria la vista grossa davant els assumptes interns dels súbdits d’aquell país africà. Em vaig quedar pensatiu i després vaig referir-me a ella; què hi pintava en tot allò? Em va confessar que era la mestressa dels locals de la zona, i avançant-se a la meva propera pregunta, va afegir que el seu marit, l’home misteriós que tant m’intrigava i que no havia pogut localitzar, no era altre que el mateix cap de la policia. Em vaig quedar mut. Ara recordava perquè la veu d’un dels homes que em van apallissar m’era familiar. La Helen, que semblava divertir-se amb la meva expressió de gran sorpresa, em digué que ho sentia, però que són coses que passen i que aquests acords entre països funcionaven així. Per acabar va preguntar-me, agafant-me la mà, si podia fer alguna cosa per mi. Estava dessolat després de conèixer amb detall la corrupció del sistema, que ho abarcava tot. Vaig deixar-me conduir per aquella dona fins al seu bordell principal, ara que sabia que ningú no em faria mal. Era fàcil endevinar que d’ara endavant, si hi havia nous assassinats de noies no se’n parlaria més, ni als diaris ni enlloc. Quan vam ser a la seva cambra i va tancar la porta darrera nostre, vaig ser conscient que el món que jo havia conegut s’esfondrava sense remei.

NIT DE MISTERI

Cada cop que tocaven els quarts, omplien d’aquell ressò llòbreg i inquietant les voltes de pedra, molt per damunt dels nostres caps, i em feien estremir, mentre em baixava una suor freda. Desitjava no haver de presenciar tot allò, l’espectacle dantesc que oferien uns pocs personatges antiquats aquella nit, exhibint amb un orgull obstinat aquella vestimenta tan estranya i anacrònica. Però no estava pas sol seguint, sofert, aquella cerimònia, un any després; també hi eren els meus familiars, la meva parella, i els amics. Desitjava participar de la solemnitat del ritual, però se’m feia insòlit i aliè. No era capaç d’expressar cap emoció, i ni molt menys de consolar aquella pobra gent, i això m’entristia molt. Atabalat pel soliloqui incessant del que es dirigia als assistents, en una llengua que ben pocs coneixien, i que només alguns, per vanitat, feien veure que sabien interpretar, vaig decidir sortir a fora per alleugerir la meva tensió.

Davant del portal hi havia un cotxe llarg de color negre, amb la porta posterior aixecada. Un parell d’individus solitaris, vestits amb uniformes imprecisos, semblaven custodiar aquell vehicle singular, però no em van dir res. La boira començava a envair-ho tot, i mentre intentava recordar el que em va passar un any enrere, tingué lloc el que tan temia: el brogit infernal de les campanades, que van precedir a la sortida lenta i ordenada de tota aquella gentada, que tenia l’aparença de desolació. Em va semblar que aquells dos homes carregaven alguna cosa, amb dificultat, a l’interior de l’automòbil, però en trobar-se encerclats pels que abandonaven l’edifici antic i noble, només vaig entreveure que es tractava un objecte allargat de fusta obscura, de dimensions considerables, que no havia advertit abans, quan encara em trobava sota la immensa nau central, confós entre la multitud. Tothom va anar pujant als seus cotxes, i en processó, van dirigir-se cap a algun indret que jo desconeixia.

Poc després, quan vagava per un carrer del barri vell, vaig veure passar un camió-grua que transportava un monovolum idèntic al meu, però aquell altre només era un munt de ferralla, gairebé irreconeixible.

Recerca

La lleu sensació de plaer, sens dubte provocada per aquella substància que circulava pel seu cos de dona jove, li impedia al mateix temps, aixecar-se des d’on continuava postrada. La coïssor que sentia als seus canells, embenats, era la única connexió que tenia amb el món real; aquella realitat de la que havia volgut escapar.

Però el trio d’individus, vestits amb túniques color taronja i el cap afaitat, la continuaven visitant de matinada. No parlaven entre ells, aquells homes només l’observaven, llegint-li els pensaments, i alhora inculcant-li els seus ensenyaments per telepatia, entonant aquells càntics tan seductors.

Aquells visitants s’apartaven d’ella quan arribava el senyor de blanc immaculat, que de bon matí es mostrava inflexible davant les paraules de la noia, que censurava fent unes anotacions a la seva llibreta, i això volia dir un nou augment de la quantitat del producte que cada vegada li paralitzava més, el cos i la ment.

Dies després, els tres personatges van tornar per fer-li la darrera visita, amb les últimes instruccions, anunciant-li el final proper del seu llarg viatge, assegurant-li que seria de nou, acollida en la seva comunitat. Però ella va reaccionar sobtadament, revelant-se contra aquella hipnosi abusiva. Lluitava ara per mantenir-se en el món real, doncs la substància que el personal del sanatori li havia anat inoculant, començava a fer-li efecte.

Ja asseguda davant la taula del qui l’havia custodiat, durant el seu pas per aquella institució, li va prometre a l’home de blanc, que ara fins i tot li semblava més humà, que deixaria per sempre aquelles reunions setmanals, que tan mal li havien fet, mentre s’examinava les cicatrius dels canells, preguntant-se com se les hauria pogut fer. Era conscient que s’havia alliberat d’unes males influències, però no s’adonava que tornava a estar de ple en mans alienes, que decidirien per ella, avançant cap un futur incert, on només era induïda a oblidar, oblidar…

‘TEMPUS FUGIT’

Tot va començar aquella nit després de la reeixida conferència del professor al que alguns prenien per boig, i del qual havia llegit alguns llibres darrerament. Allí es va parlar de la nova física i del nou paradigma, ‘desterrant’ el model Newton-Cartesià després de tants segles ‘donant pals de cec’, segons dissertava aquell home gran. El seu aspecte cansat em recordava  l’Albert Einstein tal com l’havia vist en alguna imatge antiga. Però més enllà dels conceptes científics que va explicar, tots d’elevat interès i que trencaven amb els esquemes establerts, basant-se sobretot en algun filòsof remot i poc estudiat i en un deixeble de Sigmund Freud, em vaig quedar amb la nova manera que tenia d’explicar el temps, interpretació que de mica en mica va anar apoderant-se de la sala d’actes, com si es tractés d’una sorprenent i seductora atmosfera que ens aclaparava a tots. Aquell home ens va fer entendre amb una estranya facilitat que la realitat quotidiana no era tan inamovible com podíem creure, i que estava en les nostres mans canviar el curs de les coses. Quan la xerrada es va acabar semblava que tot just havia començat. Ningú no va gosar fer cap pregunta, no pas per desinterès sinó perquè necessitàvem assimilar les paraules d’aquell mestre, cadascú en la seva catarsi personal. L’home va desaparèixer de forma discreta amb l’excusa que l’esperaven en un altre lloc però potser calia atribuir-ho a la seva humilitat i no volia representar durant massa temps el paper de protagonista. Vam restar allí asseguts més estona del que era habitual. Vaig notar que cap dels assistents no es mirava el seu rellotge de polsera, com si ningú tingués tard, jo tampoc. Però quan el personal d’aquell auditori ens convidà a anar desallotjant el local, ens vam veure obligats a deixar-lo i a dispersar-nos. Ens miràvem els uns als altres amb enyorança i sense atrevir-nos a compartir l’experiència personal que acabàvem de viure i que havia deixat una profunda petjada en tots nosaltres. Quan arribava a casa em vaig adonar, sorprès, que el meu rellotge s’havia aturat. No hi hauria donat més importància sinó fos perquè experimentava la creixent sensació de que el pas del temps perdia força en la meva consciència. També notava que de sobte havia perdut la gana, i després de trencar el son per uns moments indefinits em vaig aixecar de seguida amb una idea fixa i obsessiva que vaig executar, i que consistia en aturat tots els rellotges de casa. Però amb tot, no ho considerava suficient. Vaig sortir al balcó atret per una lleu remor i podia contemplar com una multitud avançava, hipnotitzada en direcció al barri vell, quan ja era negra nit. Instintivament, vaig baixar i m’hi vaig afegir. Un d’ells em va dir que s’adreçaven a la catedral. Ningú no duia rellotge i n’havia reconegut alguns que havien assistit a la colpidora i estimulant conferència. Un cop a les portes del temple un membre d’aquella comitiva, que formava part del consell parroquial va obrir-lo amb la seva clau i tots vam poder accedir a l’interior fantasmagòric amb la única llum dels ciris dels altars. Ens proposàvem sabotejar el carrilló del campanar que en molt poques hores havia esdevingut l’obstacle més important per aconseguir el que ens proposàvem, que consistia en crear una nova realitat fora del temps, ni més ni menys que una dimensió on l’’eternitat’ seria possible, estava al nostre abast. Tants com érem vam anar pujant per la deteriorada escala de cargol, ignorant-ne els cartells de les obres de millora i que advertien del perill. Però res ens podia aturar i quan arribàrem a dalt de tot, a l’alçada de l’indicador del temps més emblemàtic de la ciutat empesos per la inacabable desfilada de sonàmbuls que atapeïen aquell espai reduït i malmès, molts dels que quedaven endarrerits començaren a patir ansietat i esclataren en cridòria i empentes per no poder ser testimonis directes de la destrucció d’aquell odiós engranatge, que ens obligava des de temps immemorials a acomplir amb les nostres rutines diàries, només pel seu caprici obstinat. Vaig sentir en aquell moment un profund terrabastall acompanyat de xiscles de pànic. Alguna cosa s’enfonsava i no havíem pogut aturar encara el complex mecanisme. Sentia com el terra de pedra cedia i em precipitava cap avall, mentre tocaven les campanades d’una hora tardana. Continuava el meu descens sense control, quan un fugaç sentiment em va provocar la sensació que el temps en que trigava a arribar al final era indefinit i que podia tractar-se tan sols d’un instant, o bé convertir-se en una eternitat al mateix temps que seguien sonant, ordenats i previsibles els tocs de les campanes. I llavors amb una greu sensació de vertigen vaig aixecar-me alertat pel despertador, que m’assenyalava amb un enrenou que m’era alhora desagradable i familiar el moment de llevar-me. Restava pensatiu però no recordava gairebé res d’aquell somni; només n’intuïa la seva intensitat. Durant el transcórrer d’aquella jornada em va venir al cap una suposada conferència local sobre física quàntica però mai n’he trobat cap referència enlloc. Durant algunes setmanes, vaig sentir-me com si en la meva vida hi faltes alguna cosa incerta; després, m’hi vaig anar acostumant.