El queixal

Sort que no he anat a la farmàcia i he pogut agafar aquest tren, encara que potser hauria…que em sembla que se’m comença a despertar o potser és el tren que es mou massa. Si no ho hauria d’haver fet. ¡Quin mal, recoi!. No si ja ho sé, ja ho sé que no és qüestió de fer-se arrencar un queixal. Però de totes maneres ho havia de fer.

Quan arribi a la primera farmàcia, sí, però millor que el Ramon no ho sàpiga, què ha de saber si tant li foto, si només la veu a ella, la desgraciada, i jo no sé què li troba si no té tetes ni cul o potser és per la bata blanca i el morbo que els dona. Ara, que si és per bata blanca, me la poso jo i Santes Pasqües.Com se’m desperta!Quin mal! I la mala cara que dec fer que la dona del davant em mira. Mira!, mira. Ja pots mirar que mira que tu, mona pintada…

El retorn d’en Guerau

En Guerau de Peguera va arribara trenc d’alba a les portes de la ciutat. Va creuar el portal de Sobrerroca i s’endinsà pels carrers que tot just es començaven a despertar. Anava abillat amb la seva millor armadura i amb les armes ben visibles. Havia fet esperar a l’altra costat de les muralles escuder i criats, el que havia de fer ho havia de fer tot sol.

Quan arribà davant del casal familiar no se’n sabia avenir. Era tancat i barrat, abandonat de la mà de déu i de l’home.

Un nou miracle

Puigcardener, taverna dels Goliards. Una beguda calenta entre les mans, al costat dels carreus grisos de la Seu, per fer passar el fred; Hem passat la nit més freda de l’hivern però ara el sol esclata damunt del turó. A baix, el pont de vuit arcades mira com l’aigua del Cardener se’n va en direcció al sud. De les graelles de la taverna arriba olor de ceba i de botifarra escalivada. Se senten cançons. Al meu davant el poble canta i balla, gaudeix de la seva existència mentre pel costat passa el carro dels morts,

Dia de Fira

La Fira estava a rebentar! La Sara no parava, tenien un client darrere d’altre, però no es podia concentrar; davant seu, igualment enfeinat hi havia un noi misteriós, disfressat com ella, que no deixava de mirar-la fixament.
La Sara intentava fer-se la despistada, intentava ignorar aquells ulls, però era impossible; cada vegada que aixecava la vista, es trobava amb la mirada d’ell, somrient.

L’Amant de les paraules

Davant del Cap del Rec, espera neguitós, L’Amant de les paraules. Espera amb deliri l’arribada des del començament de la sèquia, d’un raig descarat de mots sensuals.L’Amor, La Passió, La Luxúria, el Desig. El vellut enrogit de la lírica eròtica. L’exòtic aroma de les frases que es diuen els amants a cau d’orella. La dolçor del sabó amb que el nuvi targuí es perfuma per la nit de noces. La càlida humitat de la bauma molsosa d’una donzella. L’Alè suau d’un aire filtrat per mil flors de primavera.Tot això espera, per fer-los l’amor amb tintes de colors; per acotxar-los amb l’embolcall de papers de seda fina, del cuir repujat amb fils de plata, delirós, l’Amant de les paraules.

Ricard Closa

I es feu la llum

A vegades, la sequedat de cor supera amb escreix la de la terra erma per falta de pluja. A la terra li manca la pluja d’aigua i al cor la pluja de compassió. Tal va ser el cas de la Manresa de mitjans del segle XIV. L’aigua salvadora havia d’arribar des de Vic, però la mà de qui tenia la clau per obrir l’aixeta es va tancar: les monedes d’or la van paralitzar i la terra estèril va quedar assedegada durant molts anys. 
Finalment, aquella mà paralitzada es va adormir del tot i Manresa va veure la llum!

MARIA ROSA PI PIQUÉ.

Sense títol

-He vist la llum, he vist la llum!
El cec, amb els ulls orbs i el rostre desencaixat, tot ell estrafet talment una gàrgola pètria de la Seu, va llençar un crit escruixidor que va escapçar l’aire xardorós de Juliol que queia sobre Manresa. Brandant l’espasa roent i gairebé translúcida arrabassada de la farga, amb el seu tall va segar totes les ombres a l’entorn.
Fugí corrents pels horts seguint la sèquia, deixant darrera seu una estesa de cadàvers capolats escolant-se corrent avall.
A la Cova, Sant Ignasi meditava com fer de la tragèdia un miracle que sobrevisqués els segles.

Lluïsa Avante, 24 de febrer de 2013

Miracle

Un Déu misericordiós amb els homes, diuen, però que els castiga amb una sequera infinita. Uns governants que permeten que la ciutat i els seus habitants pateixin aquest càstig injust.Un camí que em porta a retrobar uns amics que celebren la festa en record d’aquell patiment. Unes paraules que uneixen el passat i el present: la llum d’un dia assolellat, l’aigua que portarà el desglaç de la neu. Això és el miracle. És al carrer, amb la gent que gaudeix de la festa, del retrobament i de la companyia. D’una gent que no pot creure en aquells homes, ja siguin celestials o terrenals, els qui van convertir els seus avantpassats en uns dissortats!

Araceli Bayán (Febrer 2013)

Parèntesi medieval

L’Alana carrega el cubell d’aigua pel costerut carrer Sobrerroca fins arribar a casa dels seus amos.
S’ha d’espavilar perquè té el pa al forn i la bugada en remull.
Tothom està animat, avui tot son preparatius…
Arriba el rei Pere!, ve el rei Pere! Hi haurà festa gran! Els gossos lladren inquiets.
La noia sospira, si s’apressa potser podrà sortir un moment.
No es vol fer massa il·lusions perquè es una possibilitat remota.
Això de ser esclau…
Treu el pa del forn, posa l’olla a escalfar amb l’aigua que ha portat. L’hi posa botifarres, patates, col i cansalada.
Mentre es fa el dinar acaba de fer bugada i surt a estendre-la mentre somnia que ella i el Roger passegen lliures agafats de la ma, pels carrers de Manresa.
Àngels Mas

La crisi del segle XIV

Pesta, sequera, fam, prestamistes que escanyen. Ja no val la pena plantar res.
Els prohoms es reuneixen sovint  però no troben cap solució, fins que un mestre d’obres amb coneixements d’enginyeria els proposa fer una sèquia que porti l’aigua del Llobregat des de Balsareny, Tota la ciutat s’aferra a aquest projecte salvador. Centenars de voluntaris es posen a treballar. Per fi veuen un raig de llum en la foscor d’aquells anys de misèria.