La fugida

És mitjan juliol, la calor apegalosa s’enganxa a les parets, sura per terra i les mosques brunzeixen sobre la fruita madura de la parada. En Marc és un noi inquiet i treballador, benplantat, atractiu i simpàtic. Té el cabell eriçat del color del blat madur i en una mirada fugissera destaca el blau dels ulls. És orfe, sense germans, viu amb els oncles, egoistes i malcarats, als afores de Barcelona i treballa al mercat. Està bojament enamorat de la Lola.

A la noia li falten cinc dies per la majoria d’edat, llavors fugiran plegats. Ella és bruna de pell, ulls negres, cabellera atzabeja i rinxolada. És gitana. Viu en una caravana amb dos germans més grans. Abans de morir, el seu pare l’havia emparaulada en matrimoni amb un home gran, gros i fastigós que li fa venir basques només de pensar-hi. Estima a en Marc, i se  n’aniria amb ell a l’infern abans que casar-se amb aquell homenot. Fa més de dos anys que es veuen d’amagat, si els seus germans se n’assabentessin els matarien.

La família de la Lola havia estat nòmada fins que, morta la mare, el pare va emmalaltir, llavors van aparcar en aquell barri pudent i emmetzinat on les dones portaven navalles sota les faldilles i els homes regnaven carregats de cadenes d’or imposant la seva voluntat amb mà de ferro.

Ella vol fugir, ser lliure. Passejar tranquil·lament i lluir el seu amor com la resta de parelles. Ja en té prou de mirar de cua d’ull. Vol treure’s de sobre les urpes de la por.

Un andalús que descarregava fruita a la parada, li havia ofert feina a en Marc varies vegades. Té un hivernacle a El Egido i li faltaven mans. L’última vegada que es van veure, en Marc, li va dir que sí.

Cinc dies. El cor els batega com la campana d’una església.

No portaran cap maleta, només els documents i una motxilla cadascú. Ja tenen els bitllets de tren i quatre “quartos” que en Marc té estalviats. Quan els familiars els trobin a faltar ja seran lluny.

El tren els portarà a una nova vida, a un futur propi, al seu destí.

Però aquesta noia gitana no pot ser lliure, no pot estimar a un “paio”; pertany a la promesa que el seu pare va fer.

Ha arribat el dia desitjat. A l’andana, la Lola roman fins que el tren s’allunya, fins que té la mida d’un escarabat.

 En Marc no ha comparegut i la Lola ja sap que no el veurà mai més. Literalment, l’ha engolit la terra. No pensa tornar a la caravana, va al lloc íntim on es trobaven. Asseguda i recolzada a la paret treu de dins la motxilla la navalla que els havia de protegir, fa brollar la seva sang i es deixa anar sobre l’herba vermella.

EL QUADRE

Sebastià Grau i Parés era un home alt i prim, elegant i reservat; d’una edat indefinida com si fes cas omís del pas del temps. La cara prima, les ulleres de muntura fosca i la perilla del mateix blau dels cabells, feia que semblés d’un altre temps. Casa seva era gran, massa gran; plena de relíquies, trofeus antics, enormes catifes i atapeïda de llibres i mobles. Rera els vidres, un jardí fosc i descuidat, silenciós i sense vida, envoltava la casa grisosa. S’havia dedicat a la compra i venda d’objectes d’art; ara ningú no sabia a què dedicava els seus esporàdics viatges. Ell, com la casa, era un autèntic solitari.
Només un cop l’any feia un sopar amb els vells amics, el dia del seu aniversari. Per rebre als seus convidats s’havia posat un vestit negre impecable, camisa blanca amb botons negres i un corbatí de color maduixa.
Un dels regals que li van portar era un quadre. En ell hi havia una taula molt ben parada, amb fruites, copes de vi i plates amb viandes i verdures. Però en segon pla, rera la taula, es veia mig cos de la dona més bella que mai havia vist. Tenia una poma vermella a la ma, a punt de mossegar; els llavis, del mateix color de la fruita semblaven a punt de parlar. A la cara rodona hi ressaltaven uns penetrants ulls color cendra impossibles d’ignorar. Tenia una llarga cabellera, negre com el carbó, que queia sobre una brusa blanca amb blondes.
En acabar la festa, en Sebastià va portar el quadre a la seva habitació, no podia deixar de contemplar-lo, però va apagar el llum i es va posar a dormir. Va donar voltes i voltes. Va decidir posar-se a llegir una estona fins que la son vingués. Va tornar a encendre el llum: mirava la noia del quadre i desitjava immensament conèixer-la. Donaria qualsevol cosa, fins i tot la seva fortuna, si algú li digués on era possible trobar-la, si es que realment existia. Tot llegint, se la mirava per sobre les ulleres.
De sobte va pensar que la deshora i el cansament li jugaven una mala passada. Es va treure les ulleres poc a poc i es va fregar els ulls. Potser somiava, perquè no podia ser allò que veia. El marc daurat del quadre era l’únic que podia distingir, a dins tot era negre. La noia, les fruites i el vi, havien desaparegut. Desconcertat s’aixecà, estava segur que era un mal son. Era un home de món, realista i segur de sí mateix. Allò era fora de tota lògica. Baixaria a prendre una beguda, un whisky li aniria bé.
En arribar a la sala va veure que hi havia llum. Però quan va obrir la porta, va quedar amb la boca oberta, els ulls desorbitats miraven l’impossible, i durant uns segons es va oblidar de respirar. La taula era ben parada, amb tot de plates de menjar, vi, fruites… i aquella noia amb la poma a la mà, li va dir:
– Bona nit, has trigat molt a baixar, fa estona que t’espero.