1345

El cel tot just s’endiumenjava. Una olor d’ametllers florits abans d’hora omplia l’aire. Finals de febrer i Montserrat, de lluny, s’havia alçat amb crestes de nata, augurant un dia especial.

La noia que rentava al riu embolicà les mans amb el davantal: l’aigua era gelada. Enfilà els ulls fins a les ribes del Cardener, sobre les arcades del Pont Vell i tornà a endinsar la roba al raig d’argent.

Un trontoll s’aixecà del camí empedrat, i la bugadera alçà de nou la vista: distingí el carro del jove traginer que avançava pel voral. Entonà una cançó alegre mentre ell s’acostava, i aplanà amb la mà el ribet vermell del vestit. El noi avançà i, ja a prop seu, digué:

-Ir has a ohir missa a la icclésia del Carme, hui?

L’església gòtica, en plena construcció, oficiava missa des de feia uns anys. En sentir la resposta, va guiar el matxo amunt pel carrer principal, somrient, creient també que el dia seria històric.

LA VELLA DELS GATS

La vella dels gats cercava nens perduts: el sac a l’espatlla, els ulls en una ratlla. S’aturava, recolzava la mà esquerra a la cintura, com una nansa a una carbassa, les cames obertes; els olorava de lluny, els trobava. Els comptava en veu baixa, movent els dits d’un en un. Sacsava el sargil d’on sortien crits dels menuts que no havien tornat d’hora a casa.
Després avançava carregada fins la cova. Llançava els petits al tancat, n’escollia un; el lligava i espellofava amb paciència, mentre els altres la miraven aterrits, l’ull al pany de la cel•la, esperant el dia en què també bullirien a l’olla.

MÀSCARES DE CARNAVAL

El joc és amagar-se d’un mateix. Trobar-se en un lloc secret amb un desconegut; tots dos buscant allò prohibit, que només avui és permès.

La vida grisa i avorrida desapareix darrere les màscares. El luxe oriental de les disfresses amaga el cos i la ment.

Tenim set de vida, una set salvatge i inesgotable. Ens abracem i ens besem a plena llum, però el nostre jo real és a les fosques. No el volem veure fins demà.

Ara estimem-nos, no diguem res:

“Visquem aquesta nit de foc, fins que a l’alba s’acabi el joc”.

 Montserrat Morera

Ferides

Una dona, dreta, immòbil damunt la sorra humida. No sent el fred del capvespre d’abril. El vestit blanc i llarg, fet d’un teixit molt lleuger, voleia al seu voltant, es confon amb l’escuma de les onades. Estrelles tremoloses s’encenen per llevant. El so del mar, repetitiu, s’estavella un cop rere l’altre a la platja deserta.
És una dona sola i espantada. Sospira, mira al seu voltant i es decideix. De mica en mica s’endinsa a la mar fosca mentre s’esforça per no pensar en res. Una passa, una altra, i perdre el contacte amb la sorra insegura. Deixar-se portar, simplement deixar-se portar mar enllà…
Però de sobte, la claror minsa del capvespre es reflecteix en un cos que les onades arrosseguen cap a la platja. La dona se’l mira, primer sense saber què és, després adonant-se de la forma afusada i el musell allargat de la criatura vinguda del mar. Amb el vestit xop, arrapat al cos, segueix la trajectòria de l’animal fins a la sorra. Encara belluga les aletes i la cua feblement quan ella mira dins d’uns ulls foscos i el reconeix: és un dofí ferit el que jeu a la platja al seu costat. La dona contempla la sang que raja per sota de l’ham encara clavat a la pell del ventre de l’animal. Els ulls se li omplen de llàgrimes. Li sembla que el dofí també la mira a ella com si volgués dir-li alguna cosa. Ella l’acaricia el llom amb suavitat i el dofí es queda molt quiet. La seva respiració és irregular. L’animal pateix i sembla saber que la seva fi és molt propera. Amb una estranya consciència allarga l’aleta cap a la dona. Ella l’abraça. I ell sembla agrair aquell contacte fregant-li la galta amb el musell.
Ella també sap que la ferida és mortal i que l’únic que pot fer per ell és quedar-se al seu costat. La nit ja s’ha abraonat sobre el cel, el mar i la terra. Els llums del poble són molt distants. En mirar-los s’adona del fred i de la solitud. I passen hores en una agonia compartida i llarga. Els astres fan la seva rotació sobre la volta del cel i el primer raig de sol il•lumina la mar. A la sorra de la platja descobreix una dona i un dofí mort que jeuen abraçats. Ella encara respira. I ara sap que la seva ferida es pot guarir.

Febrer

Febrer
Era la tarda d’un dia de febrer, gris, humit. Un dia de fred que s’enganxava a la pell i penetrava els ossos, que buidava els carrers de sons i de vida. Només se sentia el clinc angoixat d’alguna gota que lliscava des de les teulades. L’Anna i el Pau, com sorgits d’una atmosfera irreal, van dirigir-se a una de les cases unifamiliars, uniformement grises i perfectament arrenglerades. La dona va buscar dins de la bossa fins a trobar unes claus que, amb un moviment lent però decidit, va oferir a l’home. Les mans d’ell, fredes, vacil•lants, sordes al tacte dolç de la fusta, varen aconseguir ficar la clau al pany i empènyer la porta. Llavors va mirar la seva dona. Ella tenia els ulls tancats. Cap dels dos volia, realment, tornar a veure aquelles parets que havien deixat enrere feia mesos. Però feren l’esforç, junts, agafats de les mans. Potser havien esperat massa temps, perdut cada un al seu propi món de monstres silenciosos.
La sala d’estar conservava els mobles tapats amb llençols blancs, inerts testimonis fantasmals d’una vida que s’havia trencat sobtadament. La llum que entrava per les escletxes de les persianes era grisa, somorta i buida. El color no existia. El silenci pesava com la llosa que es tanca, com la llosa que s’havia tancat inexorablement. Res no es movia, però el dolor, aquella taca invisible que els havia engolit sense compassió, encara regalimava per les parets blanques. Podien sentir l’olor agrumollada de flors que havien mort feia temps. Feren unes passes pel terra on la pols dels dies i l’abandó havia crescut formant una capa grisa. Per allà on passaven quedaven les marques, ferides a la pell d’una vida anterior. La cuina, el despatx, les escales, la habitació d’ells i, finalment, la del Miquel. La porta que s’obre i la bafarada de llàgrimes tancades que desprenen les coses del nen escampades pel terra i pels mobles: joguines, robes, contes. Un llit desfet amb els llençols de Mickey Mouse arrugats. Una sanefa d’estrelles i cargols de mar a la paret pintada de groc. I la finestra, tancada. Algú la va tancar, no pas ells. Es queden quiets al llindar de la porta. En Pau fa el primer pas. L’Anna s’eixuga les llàgrimes, mira enrere com si estigués a punt d’anar-se’n però s’hi repensa i, finalment, accepta la mà estesa del marit. Són dins l’habitació del Miquel. S’abracen. Per primera vegada en molt de temps són capaços de compartir el dolor. I, sense dir res, comencen a plegar les joguines del nen que volia ser Superman.

Mª Carme Martín

Postals des de Firenze

Firenze, 24 de Maig, Giardino di Boboli
Sec a la base d’una estàtua, damunt l’ombra que projecta. És el primer dia, des que sóc a la ciutat, que fa calor, una calor humida que s’enganxa a la pell. Aquests jardins, simètrics, s’estenen a banda i banda. Sento els ocells a prop. Uns arbres, massa esporgats, ocupen el nivell inferior. Darrere meu, un altre semicercle d’arbres semblen més naturals. Més avall un estany d’aigua verda amb una estàtua de Neptú al seu centre. I encara més avall l’immens Palazzo Pitti d’on acabo de fugir víctima d’un atac incipient de la síndrome d’Stendhal. Darrere el Palazzo, enmig de la boirina, veig les teulades i els campanars de Firenze. I encara més enllà, les muntanyes blaves i verdes esquitxades de taques més clares.
Ara que porto ja aquí cinc dies i que el viatge s’apropa a velocitat de vertigen a la seva fi, mentre reposo de la pujada, veig desfilar per la meva ment una sèrie interminable de pintures i d’estàtues, façanes de marbre de les esglésies i cafès a les piazzas de la ciutat. I penso que Firenze fa olor d’espresso i de pell vella, que té el color càlid dels quadres de madonnas , gust de gelat i d’ametlla i tacte de marbre pulit.

Divendres, 25 de Maig, Piazza del Duomo
Seria incapaç de calcular la quantitat de persones que m’envolten. Sóc a les escales davant l’entrada a la catedral, com molts d’altres que també reposen de la dura tasca de fer el turista. Tinc a les mans una bossa amb bombons i altres meravelles de xocolata. Després de l’esforç de la pujada a la cúpula penso que em mereixo la recompensa de cedir a un dels meus vicis secrets. M’envolta el so de centenars de veus, un brogit que s’alça per damunt del marbre blanc, verd i rosa de la façana. Potser és aquest el lloc que més m’impressiona i m’atreu de tota la ciutat, il Campanile, il Battisterio i el Duomo. Seure i anar mirant mil i un detalls. Avui comença el comiat de Firenze. Des de dalt la Cúpula he reconegut molts dels llocs que he visitat durant aquests dies. Els dic adéu amb el convenciment que m’han ajudat a guarir les ferides, a cicatritzar l’ànima i a retrobar la persona que ja donava per perduda. Només per això, grazie, Firenze.

Dissabte, 26 de Maig, Mercat Central de Firenze
Un univers de colors i d’olors es barreja al meu voltant. Els habitants de la ciutat compren mentre els turistes fan fotos de tot allò que els sembla exòtic i desconegut. La majoria de les coses que veig em són conegudes, espècies i fruites i verdures de la mediterrània. Albergínies i carxofes, tomàquets i taronges, enciams, pebrots i carbassons. I tot resulta a la vegada igual però diferent, muntanyes de tomàquets secs, flors de carbassons, carbassons rodons, bolets, molts bolets secs que fan olor de cep.
Sec ara fora de l’edifici. Ha tornat el sol. Ja m’he acostumat als sobtats canvis de temps al llarg del dia, a sortir amb paraigües i ulleres de sol, amb barret i xubasquero. Són les dotze, l’hora màgica en què sonen totes les campanes de les esglésies. I sé que escolto per darrere vegada aquest concert que tan em va emocionar el primer dia.
Sento que les hores de Firenze es precipiten cap a la seva fi. Però encara conservo el somriure als llavis. Un disc amb les passions de Bach trobat en una petita botiga de música a la Via de Santa Reparata és el darrer dels tresors que m’emporto de Firenze.

Mª Carme Martín
Maig, 2012

La foneria

Tenia el telèfon a la mà i em distreia donant-li voltes mentre rumiava allò que estava a punt de fer. El número me’l sabia de memòria. Feia tres dies que em ballava pel cap mentre em repetia una i altra vegada que sí, que el meu cas era realment desesperat. Els nou dígits i una frase eren una visió recorrent durant aquells dies de gener. “En las situaciones desesperadas soy vuestro último recurso”. Aquella era la frase que semblava la solució a tots els meus maldecaps. Continua llegint