Després de la llum

campanar Tossa

 

Ajagut en un racó fosc de la sagristia, vençut, en Galceran beu. Beu aiguardent a glopades llargues i desesperades i plora. Plora perquè ha vist amb els seus propis ulls, que ara s’arrencaria si pogués, el feix de llum miraculós que, provinent de Montserrat, il·lumina l’església del Carme. I s’arrencaria també les orelles si això li estalviés sentir com les campanes repiquen sense que ningú les toqui.

En Galceran, bisbe de Vic, xuma i sanglota, ploriqueja i s’amorra a l’ampolla com si amb l’alcohol es pogués beure també la culpa. Excomunicar en nom de Déu, però en benefici propi, tot un poble, no té perdó de Déu. I Déu li ha fet saber i ara plora i beu i s’eixarcolaria les orelles si pogués, per no haver de sentir aquestes veus que ara li canten:

Aquesta llum resplendent,

tan gentil, tan clara i pura,

la Trinitat ens figura

Misteri tan excel·lent.

 

Anuncis

LA VEU DEL VIOLONCEL

Aquesta foto me l’ha cedit la Carmen Gual Barrios, “Tarada dels relats” i amiga virtual. Malauradament ni ella ni jo sabem el nom de l’autor/a. Des d’aquí el/la vull felicitar i agrair-li que me la deixi penjar.

A l’hora exacta i amb la precisió gestual acostumada Dimitri Iutxenco es lleva, mentre Sant Petersburg desperta immersa en l’atmosfera gèlida de finals d’hivern. Després d’esmorzar, com cada matí, amb el rigor propi d’un militar, agafa el violoncel, li treu una pols inexistent amb la baieta de llana, el guarda dins la funda i s’encamina cap al carrer calcant les passes del dia anterior, rajola per rajola. Creua el Neva pel pont de Trotski i entre el tercer i el quart fanal s’apuja el coll de l’abric per evitar que el vent li glaci el clatell. No gaire lluny, damunt les aigües platejades del riu, encara hi suren els darrers blocs de gel en una lenta deriva cap al Bàltic. Al travessar els jardins del Camp de Mart, davant la flama eterna que recorda els sacrificis de la revolució, s’atura en un quiosc i demana un exemplar del Smena. El quiosquer li’n dona un i afegeix uns copets amables a l’esquena del vell músic, intercanvien unes paraules i els bafs que surten de les seves boques es barregen. Més tard, al passar pel costat de l’Església de la Sang Vessada, Dimitri es treu el rellotge de butxaca, el contempla un instant per confirmar que és l’hora que sap que ha de ser i segueix en direcció a l’entrada de les Galeries de l’avinguda Nevski per on emboca al metro. Un cop a baix, descarrega el violoncel, s’asseu al segon banc del vestíbul principal sota la mirada hieràtica de dos atlants que fan de columnes de la gran nau i es disposa a tocar. Tanca els ulls i amb l’exactitud d’una equació matemàtica comença a fregar l’arc per damunt les cordes i les melangioses notes del Preludi de la suite nº1 de Bach comencen a omplir cada angle de l’atri versallesc que els excessos soviètics van fer tan exuberant.  Executa així, una darrera l’altra, com un rellotge, les mateixes peces de cada dia i avui no seria una excepció, si no fos perquè un fet inusual li trencarà la rutina i el trasbalsarà d’una manera extraordinària. Just a mitja interpretació de Sarabande,  desclou per un instant els ulls i se sorprèn de la presència a escassos centímetres d’una nena que el contempla amb la mirada atenta i que imita amb la veu el so del violoncel.  Amb admiració, veu com de la gola d’aquella criatura en surt una repetició exacta del so que ell mateix emet amb l’instrument, una tonada preciosa, celestial, modulada per uns llavis delicats que fluctuen amb dolçor per deixar escapar aquella música meravellosa.   Dimitri, sense adonar-se’n deixa de tocar i escolta amb devoció a la nena i nota  un pessigolleig que li ressegueix l’esquena, com si la música que emet la veu d’aquell infant el penetrés fins l’ànima adormida de fa anys i li recordés que va ser la passió el que el va dur a fer-se músic. Això passava molt abans de triomfar a l’Opera Bolshoi, de jove; abans de viatjar per mitja Europa ensenyant el seu virtuosisme apassionat; abans de conèixer a la seva esposa i de perdre-la en aquell malaurat accident, fet que li esquerdà la passió i la vida. De repent, el pessigolleig es converteix en un dolor opressiu al pit, lleu primer, però més intens després i amb una clara irradiació cap al braç. Poc a poc, així que la suite de Bach arriba al final, la vista se li entela i, amb el somriure de la nena com a darrera visió, Dimitri, tanca els ulls, esvaït.

Més tard, en una de les habitacions de l’hospital Medpalace,  a l’avinguda Txaikovskogo, Dimitri jeu desconcertat  mentre el doctor li explica:  Facis càrrec de la situació, amic meu, tot i que la simptomatologia és la d’un infart agut de miocardi i malgrat que, en efecte, les seves artèries coronàries estaven completament obturades, no puc fer valdre el seu cas i efectuar el càrrec a la mutualitat que té contractada. El fet que al desembussar-li les venes del cor, tan sols en sortissin notes musicals atapeïdes i endarrerides de fa molt de temps, me’n desautoritza del tot.

Ricard Closa.

DIARI D’UNA INVASIÓ SUBTIL.


Guanyador del 12è Certamen literari Premi Ciutat de Sant Andreu de la Barca 2011

 

Diumenge. Dia 1er.
Només despertar he tingut la certesa que alguna cosa grossa passaria. Una olor de cafè omplia l’ambient i això no passava des que visc sol. He baixat a la cuina i m’he trobat un avi, menut i arrugat, assegut a taula, prenent cafè i menjant-se les meves magdalenes. M’he fregat els ulls, pensant que era cosa de la son, però no.
Bon dia –m’ha saludat l’home amb naturalitat– ha dormit bé?
Què representa això? Qui sou vos? –He cridat amb certa irritació.
Em dic Calders, sóc jubilat i m’acabo d’ instal•lar. Aquesta casa és prou gran, a vostè li sobre espai i li falta companyia i jo sóc un pobre vell sense família ni llar.
He pensat que no havia conegut mai ningú tan barrut, i he estat a punt de cridar a la policia, però el pes de l’argument m’ha fet donar-li la raó, la casa és gran i a mi fa temps que em cau al damunt.

Dilluns. Dia 2on.
M’han despertat veus al pis de baix, era tard, ahir em va costar adormir-me. A la saleta, en Calders estava parlant animadament amb un home, alt i prim, de cabells blancs i escassos que duia la meva bata damunt d’un pijama també meu.
Bon dia mestre i vostè qui és? –Li he preguntat irat i desafiant.
Bon dia jove, em dic Balaguer, soc fuster jubilat i crec que hi estaré prou bé en aquesta casa.
Però què voleu dir que hi estareu bé? Això és casa meva, em preneu la intimitat i la roba de nit. Què us heu cregut?
Va home, no s’ho prengui així, –m’ha volgut calmar en Calders– compartirem habitació, som bona gent i amb prou feines li farem nosa. A més en Balaguer, ha promès que li arreglarà les persianes que, tot sigui dit, ja els hi toca.
Han seguit parlant tranquil•lament mentre jo esmorzava astorat.

Dimarts. Dia 3er.
Hem dinat tots tres junts, després en Calders ha fet cafè – el fa boníssim – i en Balaguer m’ha explicat que els llistons que sustenten les persianes s’hauran de canviar, però que no m’hi amoïnés que quedarien com noves.
Atordit per tot plegat he decidit evadir-me una estona a la sala d’estar, amb la intenció de llegir, però no ha estat pas possible doncs assegudes al meu sofà, fent mitja, he trobat dues padrines bessones, menudes, d’ulls vius i ulleres penjades al capdavall del nas. Abans que pogués dir res s’han presentat, Oliana i Olivella, cosidores de tota la vida, ara jubilades, solteres i sense compromís. M’han promès que no em serien molèstia, que amb poc es conformaven i que amb el meu permís s’ instal•laven a l’habitació del darrera.
No he sabut dir res, tan dolces i petites com dues panses i més bones que un vi d’Alella, qui s’atreviria a fer-les fora?.

Dimecres. Dia 4rt.
Quan he baixat a esmorzar ja s’havien acabat les magdalenes però les persianes feien més goig que si fossin noves. La resta del dia ha transcorregut amb total normalitat, si és que això encara és possible, però quan ja fosquejava s’ha presentat la Mikolai, una àvia ucraïnesa d’ulls clars, més alta que jo, forta com un roure i arrossegant un bagul tan gran com ella, m’ha clavat els ulls de color de plom i m’ha dit que era filla d’una casta de cosacs dels Càrpats i que des que el seu país va assolir la independència no s’hi sentia bé, s’havia fet gran, trobava a faltar aquella cosa soviètica i li calia canviar d’aires. Sense discutir, li he deixat triar habitació per una simple qüestió de pes i d’estatura.
Després de sopar ens ha captivat explicant-nos que de jove havia conegut a Nicolai Gógol, i que una sola nit va ser suficient per enamorar-se’n perdudament, tanta va ser la passió que fins i tot va fer-la sortir en una de les seves novel•les. Això, es clar, no tothom s’ho ha cregut.

Dijous. Dia 5e.
Havent dinat, i mentre preníem un dels excepcionals cafès d’en Calders, ha arribat la Plata, una argentina de cames infinites i ulls negres com la culpa. Casada i separada tres vegades, ens ha explicat que era professora de tango però que ja no tenia edat, i li havien arribat veus d’aquest lloc, on el retir resultava tant extraordinari, i havia decidit venir-hi. En Balaguer l’ha ajudat a pujar les maletes, mentre li explicava no sé què d’un parent seu que va emigrar a Buenos Aires. Jo ja no he dit ni piu.
Hem sopat plegats, una sopa de col i remolatxa deliciosa que ha preparat Mikolai, típica del seu país i després hem encès el foc a terra i, com una gran família, ens hi hem reconfortat. Les idèntiques Oliana i Olivella, que no paren de fer mitja, m’han assegurat que m’ordirien, a quatre mans, un jersei de llana bona. Jo mirant-me’ls a tots, reunits a la vora del foc, he pensat que això ja començava a semblar La Columna Internacional.
Divendres, dia 6è
Mentre llegia el diari m’ha destorbat el soroll d’unes passes damunt la grava del jardí, i per la finestra he vist acostar-se un senyor més ample que alt, amb gorra de xofer i un bigoti espès i gruixut. Mentre venia m’he atrevit a fer-me apostes sobre la seva procedència. Pel bigoti hauria dit que era de la Toscana, o potser cors, però he fallat i ha resultat ser un taxista de Barcelona, de nom Sans, aficionat a les flors, que ha decidit vendre’s el taxi i jubilar-se, a casa meva, és clar. L’he deixat passar, què havia de fer?
A la tarda m’ha demanat els estris de jardiner i m’ha renyat per tenir les hortènsies tant descuidades; després, amb un somriure sota el bigoti, m’ha donat un copet a l’esquena i m’ha tranquil•litzat dient-me que, quan arribés la primavera, no hi hauria flors tan boniques en tota la comarca, i s’ha posat a remenar la terra, mentre xiulava una cançó de la Núria Feliu.

Dissabte. Dia 7è.
Ja ho he decidit, el meu esperit emprenedor m’ha fet veure que el millor era que obrís una llar d’avis, un original geriàtric, al capdavall la casa ho permet i amb poques reformes ho tindria resolt, a més, segur que per a aquestes situacions l’estat dóna alguna subvenció i tot.
Per celebrar-ho he obert i ventilat la sala gran i he anunciat ball de festa per aquest vespre. Les bessones han preparat brioixos salats i pastes seques, en Balaguer i en Calders han arreglat una gramola que feia una pila d’anys que no sonava, i han tret la pols a un munt de discos vells, en Sans i la Plata han fet centres amb flors de tardor i falgueres i han penjat garlandes i la Mikolai ha afinat un acordió que guardava al seu bagul per a les grans ocasions.
El ball ha resultat un èxit, he estrenat un jersei preciós amb quatre mànigues, hem vist plorar Mikolai mentre tocava amb l’acordió belles cançons de la seva terra, en Calders i en Balaguer han ballat fins a no poder més amb les bessones agafades al coll, ball del fanalet inclòs, i en el moment més càlid de la nit se m’ha acostat la Plata, vestida amb una falda cenyida amb un gran tall al costat per on s’entreveia una cama folrada de malla negre, amb un clavell vermell als llavis i hem ballat un tango de Gardel memorable. Hem brindat amb cava, i la nit, ves per on, se’ns ha fet curta.

Diumenge. Dia 1er.
M’ha despertat el silenci. Un silenci anormal, absolut i premonitori, que ni els ocells s’atrevien a trencar. He cridat al Calders, a la Plata, a les bessones… però les meves paraules han ressonat per les parets de la casa buida, ningú enlloc, res. A la cuina, però, una cafetera acabada de fer, omplia d’olor de cafè l’ambient al costat d’un bol ple de magdalenes, al jardí les hortènsies havien florit inexplicablement i damunt la taula del porxo un clavell vermell es marcia mentre a la gramola sonava un tristíssim tango de Gardel.

CUSTODIS S.A.

A l’Àngel Sala no li agradava la feina que feia. S’hauria estimat més treballar en un dels amplis espais de llum blanca i diàfana que l’empresa tenia en aquell edifici a la zona alta de la ciutat, però estava destinat als privilegiats, gent brillant, amb carrera i ell no era pas d’aquests. A ell li reservaven una feina més feixuga, sobre el territori, custodiant la clientela, vigilant-la sense que se n’adonés, sempre amatent a cada pas per, si calia, poder intervenir a temps i evitar la desgràcia. Part de la culpa la tenia la seva complexió atlètica, tan adient per a un guardaespatlles.

Feia dies que anava darrere l’Arcadi, un client maldestre, afeccionat a la cacera, barroer i poc curós fins i tot per a les seves coses, propens a posar-se en perill constantment. L’Àngel detestava aquesta actitud, però, l’empresa l’obligava a tractar a tots els seus clients per igual. El seguia silent i discret quan preparava els estris per anar a caçar o quan conduïa el seu tot-terreny per les pistes del vedat i quan aviava els gossos perdiguers, perillosament nerviosos. Vigilava que el canó de l’escopeta no virés mai cap a zones ocupades per persones i no perdia mai de vista el gallet ben assegurat. Però ningú no és perfecte.

Aquell matí l’Arcadi alienat darrera una presa que se li resistia i emboirat per l’adrenalina, va veure l’ombra d’unes ales i apuntant amunt precipitat, va disparar amb tan mala fortuna que als seus peus li va caure l’Àngel, alaferit, tocat de mort per un tret que de cap manera va poder evitar.