Quant a Totlletres

Grup d'afeccionats a escriure i llegir

Unes quantes històries de passió – Llibre Sant Jordi 2013

Unes quantes històries de passió

2013-portada_i_puntPer Sant Jordi hem posat una parada al Passeig, on veniem la nova edició del llibre de Totlletres amb una rosa i un punt de llibre de regal. Podeu seguir comprant el llibre, amb el punt de llibre de regal, a la Llibreria Parcir de Manresa.

 

La multiprofessió

Montserrat MoreraHe fet menjar per trenta en una acampada a Gòsol, he netejat la cuina d’una masia de colònies al Ripollès, he fet d’infermera en un munt d’urgències, he patit fred en llargs entrenaments d’atletisme, he hagut d’assistir a avorrits concerts de músics improvisats, he vist innombrables obres de teatre sense suc ni bruc, he menjat menús de caserna durant anys… Llegir més

La geisha

La bellesa de la geisha era com la flor del cirerer, blanca. Senzillament, tenia llum al cor.

Havia deixat enrere la seva família i es trobava sola en un país que li era estrany. Malgrat tot, defugia el passat.

La seva vida havia donat un tomb. El te i la tarda serien els testimonis fidels de la trobada de dos amants que un dia, una tarda, es van estimar…

Rosa Maria Soler Alsina
Narració presentada en ocasió del Taller Tocats de Lletres 2012

Sense títol

Al peu de l’arcada, al carreró,
– bastó en mà i posat greu –
el nostre home escolta, d’esquena,
el xiuxiueig gentil dels enamorats.
Discretament, endevina les delícies de l’amor,
de les mans…
Els besos petits, compassats i sucosos.
La tendresa dels que es saben, confiats.
La música lleu d’un horitzó que s’acorda.
I ell – nostre home – reviu, amb recança,
moments que s’assemblen a aquests, sota els arcs,
i sent el gran buit que el turmenta
i confina
a pensar en l’amada, que no tornarà.

 Baltasar Fonts Barrachina

Sense títol

Aquest és un dels relats que van sortir del Taller de Creació Literària que vam fer el passat diumenge 21 d’octubre a la Sala Cultural del Casino de Manresa, dins dels Actes de Tocats de Lletra. 

Ja de molt petit, l’Andreu quedava embadalit quan el seu pare tocava el piano.
Recorda al pare assegut, a vegades tocant cançons i peces conegudes i d’altres improvisant.
Ell havia estat un afortunat, havia tingut sort. El pare veient que a ell li agradava tant la música, ja de molt petit l’havia matriculat a l’Escola de Música del Liceu.
Realment va aprofitar les classes, tant de solfeig com de piano, però principalment de violoncel.
Als setze anys somiava que un dia seria tan famós com Pau Casals.
El pare l’animava contínuament, li deia, tu pots, tens talent.
Mai podria agrair al pare aquest recolzament.
A més de música, l’Andreu va estudiar filosofia, als antics grecs, les seves idees l’atreien amb força, o més ben dit, amb una passió similar a la que sentia per la música.
Als vint anys va haver de prendre una gran decisió, amb què volia guanyar-se la vida?
El pare li va dir que era ell el que havia de decidir.
Després de donar-hi voltes i voltes es va decidir per la música, que difícil que va ser triar entre els dos amors.
Va marxar a Viena ja que allà hi havia els millors professors i per tant més possibilitats d’aprendre.
Allà va conèixer la Jeny, una noia rossa, molt bonica que també estudiava a la seva escola, ella tocava el violí.
Es van fer amics i amants, passaven moltes estones tocant tots dos units per les melodies que els acompanyaven.
Un dia, el van invitar a tocar en una sala de concerts, era un lloc molt petit, molt acollidor.
Davant seu i escoltant-lo atentament hi havia una noia, era una noia? va preguntar-se, o un àngel caigut del cel.
La seva cara era més aviat clara, neta, no anava pintada, vestia senzillament, no necessitava res més.
Quan va acabar de tocar, ella s’hi va acostar, el va felicitar, van sortir junts, van passejar, es van anar veient.
Ella era professora de filosofia, tenia un gran prestigi, havia escrit molts llibres i tenia les idees molt clares.
Ell s’ho passava molt bé parlant llargues estones amb ella, tots dos gaudien molt compartint idees, analitzant aspectes filosòfics fins a altes hores de la nit.
Al cap de poc, ja eren amics i amants.
L’Andreu es va trobar de nou que havia de triar entre la música i la filosofia.
Hi va estar pensant dia i nit, fins que va prendre la decisió de quedar-se amb tot. Quin mal hi ha, va dir-se, d’estimar dues belleses alhora?
Va ser molt feliç, va tenir sort, els dos amors, mai es van conèixer i van acompanyar-lo tota la vida. Va morir de vell, als noranta anys, els seus dos amors, que mai van deixar-lo, van acomiadar-lo.
Va morir amb un somriure, que transmetia una gran felicitat, reflex de la seva vida.

Ma Lluïsa Batlle, 21 d’octubre de 2012

Oblits

Esperaven els vespres d’aquell estiu per trobar-se al parc. Tot havia començat amb l’intenció de “fer salut”, deien; pedalar una estona o be caminar al voltant de l’aigua fins a sentir el cos satisfet.

A mida que passaven les setmanes anaven perdent la memòria del seu propòsit inicial. Tan sols volien trobar-se, no recordaven per què, amb la frissança de tornar a veure, junts, el sol esmunyint-se rere els pins.

Quan arribà el Setembre es prometeren l’un per l’altre i, en senyal de compromís, fermaren un candau al mig del pont que transitaven cada dia. En prova de llibertat, cadascú d’ells en conservà una clau. En qualsevol moment podrien tornar i desfermar-lo, així l’altre sabria que tot s’havia acabat.

Seguiren un Erasmus a Roma i un dificultós projecte fi de carrera. Les renovades tensions afebliren de nou les memòries.

Avui, dues claus resten oblidades al fons d’algun calaix i un grup d’ànecs romanen indiferents testimonis d’una promesa fugaç.

Pau Alvarez. 22.10.12

INSTANTÀNIES DE LA LLUM

Un any de sorpreses que arriben enmig de la confusió primaveral. Els arbres sense fulles es mantenen solitaris però ferms i el sol d’aquests dies els aporta alegria i calor.

Les festes d’hivern arriben a la seva fi, essent les Festes de la Llum les que brillen i ens il·luminen durant les dues ultimes setmanes del cicle lunar.

El ritme dels tambors, el xiulet de les gralles comencen a sonar, sabent que ens aporten moments màgics i llargues nits.

La Llum no és una festa, no és un concepte, és un tot. Fa que la claror que ha aportat als nostres dies se’ns ha fet evident a tots.

Pintors al carrer, xerrades i concerts, menjar d’altres temps i benediccions per a tots.

Unint-nos tots junts, provinents d’arreu, la pertinença a la comunitat es manté, forta, treballant unida per un futur immediat.

Agraïments a la organització de dies complerts com a conseqüència de llargues nits, que seran recompensades amb somriures, amics i l’orgull d’una ciutat.

El meravellós d’aquestes festes es que cada any retornaran, mantenint-nos units mentre ens anem fent grans.

Només recordar que quan ens trobem enmig de l’hivern fosc i dur, hi ha algú, que per tu, organitza les Festes de la Llum!

Presentat: ANNA ROIG

INSTANTÀNIES LITERÀRIES DE LA LLUM

Llum, colors, olors, tambors, els murmuri de la gent. Un any més la Fira de l’Aixada a Manresa. Petits i grans xafardegen cada una de les paradetes amb ganes, moltes vegades, de comprar-ho tot. Aquest any, però, ens tornem més selectius. Els més menuts veuen la fira amb uns altres ulls i bocabadats veuen com entra el Rei Pere II a la Plaça Major.

El nen, a coll del seu pare, observa embadalit el so llunyà de la comitiva que s’acosta. Entren primer els alabarders fent sonar les seves llances, el so dels tambors precedeix l’enorme cavall de guerra guarnit amb les seves millors gales sobre el qual, l’augusta figura del rei fita amb un punt d’altivesa l’agernació aplegada a la plaça. El segueixen la reina i els nobles comtes i vassalls  muntant cavalls d’alta nissaga. En acabar tanca el seguici la corrua de ciutadants i autoritats que, fidels vassalls del seu noble rei, han volgut acompanyar-lo en aquest dia tan assenyalat.

De sobte, el pare sent que el seu fill li dóna un parell de cops al cap: “Què passa fill?”, pare, “És normal que el rei vagi amb bambes?

 Autor: Alícia Casals i Arnau

Fem la Sèquia!

(Narració presentada a Instantànies de al Llum 2012)

Al matí, molt d’hora, sona el telèfon de l’Arnau.
– Ei, Arnau, que fas? Que ja marxem cap a Balsareny.
– Que passa? Si avui és Diumenge. Vull dormir, que la setmana ha estat molt dura.
– Que avui és la Transèquia, nano! Tenim a punt les botifarres i la bota de vi.
– Eh, ah! Feu, feu, que vinc amb el següent autobús i us atrapo pel camí.
L’Arnau es lleva d’un salt i, quan el deixen a Balsareny, camina que vola per encalçar els seus amics. Fa cinc anys que hi van junts i ja n’han fet tradició. No ha pogut ni esmorzar, però de seguida estaran junts. Fa estona que ha sortit i encara no els veu.
– Que estrany que no els vegi – pensa l’Arnau – si no m’espavilo em quedaré sense botifarres. Segur que, passat aquell revolt, ja els tindré a la vora. Quina boira més espessa, o és la gana que tinc, que m’ho fa tot borrós?
Mentre això pensa, nota que algú l’atura bruscament pel braç.
– Ei xicot. Pren el carro i ves-lo a abocar a la rasa.
– Que dius? Jo he vingut a la Transèquia, i no a empènyer carros.
– No sé de què parles vailet, però el capatàs no estarà poc ni gaire content si no fas el que se’t demana.
– Però si jo tinc pressa. Me’n vaig cap avall a buscar el meu esmorzar.
I amb això que veu un grup de paletes davant que li acosten pics i pales amenaçants damunt seu.
– Si, si – diu el que sembla l’encarregat – tots esmorzarem, però abans, tota aquella muntanya de terra, fora d’aquí i, a la tornada, ves portant els troncs que hi ha allà darrera per fer el taluç, que si no, no acabarem la Sèquia ni el segle que ve.
Així que ja tenim l’Arnau arrossegant carros de terra amunt i fustes avall, amb un forat a l’estomac que no el deixa ni raonar i la sensació de ser la víctima d’una broma molt, molt ben preparada.
– Però aquests paletes, no semblen pas ser aquí per riure. Millor que vagi fent, a veure si, al menys, l’esmorzar és de debò – va pensant l’Arnau.
Quan ja ha perdut el compte dels viatges que ha fet, sent una campana – L’esmorzar – crida tothom.
El pobre Arnau vol pujar fins la feixa on l’esperen les vitualles, però està tan esgotat que cau, sense trobar la manera d’alçar-se de nou.
Quan torna a obrir els ulls es troba a l’estació d’autobusos, sota la carpa de la Creu Roja, voltat dels seus amics.
– Ei, Arnau. T’hem estat esperant a mig camí, però no t’hem vist. Que ja has fet la Sèquia?
– Que si l’he feta! Ni us ho imagineu.
– Però, tota?
– Que dieu, bojos. Només faltaria – els ensenya les mans plenes de butllofes  – ha quedat alguna botifarra, per mi?

Pau Alvarez

 

PASSAT, PRESENT I FUTUR

(Narració presentada a Instantànies de al Llum 2012)

Sóc catalana i tan la història com les tradicions són importants en la nostra cultura.

Aquest mes de febrer n’hem ajuntat més d´una… La Misteriosa Llum, un fet històric, els castells, una tradició i la Fira de l´Aixada.

No les podem deixar perdre, per aquesta raó és bó recordar-les cada any.

Avui al vestir-me ja he tornat al passat. És la Fira de l´Aixada, quan tota la ciutat – Manresa – i jo torna al segle XIV, a l´època medieval durant dos dies.

Una bona manera de conservar les tradicions és mirar el present tornant al passat per arribar al futur. I crec que això s´ha aconseguit en la nostra segona Festa Major “la Llum”. Una de les festes més tradicionals de Manresa que commemora fets històrics que van comportar el creixement i la supervivència de la ciutat, combinant la tradició civil i la religiosa en un clar homenatge a l´aigua i la llum com a elements de vida a la ciutat.

L´Any 1345, els manresans volien aigua, però per aconseguir-la, aquesta havia de travessar terres del bisbe de Vic que els hi va negar. El 21 de febrer des de Montserrat va arribar una Misteriosa llum fins a l´interior de l´esglèsia del Carme de Manresa.

Miracle! va dir tothom. I llavors, el bisbe de Vic va donar el seu consentiment deixant construïr la Sèquia que encara avui funciona.

Sóc davant l´esglèsia del Carme i estic emocionada, doncs no puc oblidar la representació de la Colla castellera dels Tirallongues el dia 21. Sempre m´han agradat els castells i gràcies a la meva filla tota la família en formem part.

Fa dotze anys que els Tirallongues fan un pilar de quatre en moviment sota les escales de l´esglèsia. Es tracta de pujar el pilar per les escales, girar-lo i tornar-lo a baixar. Quan m´ho van explicar i vem fer l´actuació vaig veure ” la llum “… La pinya està feta per una base de persones de diferents alçades que aguanta el pilar i aquí vaig veure representades les diferents agulles de Montserrat. I el pilar, a l´igual que la llum, a mesura que pujava, també va arribar a l´esglèsia.

Durant la segona Festa Major ens hem mogut en el temps com un raig de llum, ” passat, present i futur “.

SANDRA PUJOL I SOLERNOU