El dia de La Llum

Quins records, el dia de La Llum! Primer de tot: alegria al llevar-se, no havíem d’anar a escola, com si fos diumenge. Mentre tot just aconseguia obrir els ulls, una música ensordidora em despertava les orelles:

Aquella Llum resplendent,
tant gentil, tant clara i pura,
la Trinitat ens figura
Misteri tan excel·lent.

Na, na, na…. Li seguia una llarga cantarella i jo repetint: Aquella Llum resplendent… Així fins a set vegades.

Només sonava la música, aquella música monotonal. El tros de lletra era la mica que jo m’havia après.

Ah, però prou llarga que ja era en sí, quan s’acabava, tornava a començar i així tot el dia! No ho sé, de més gran, quan alguna vegada havia tornat a escoltar Els Goigs de la Llum, que així s’anomenava, se’m posava la pell de gallina. La música tan invasiva i penetrant que emetien els altaveus instal·lats a Can Jorba em recordava la música que sortia dels altaveus dels camps nazis, que havia vist en les pel·lícules. No és que ho vulgui dramatitzar, però era la mateixa manera d’imposar, havies d’escoltar-ho per obligació. Ara, de més gran, més aviat ho compararia amb la música dels peruans els dies de fira. Almenys no és tan trista, però potser sí que resulta una mica massa carregosa, si no, demaneu als que viuen o treballen al costat.

Per un dia li hauria canviat el pis a la meva millor amiga, que sempre em retreia: “Tu rai que vius al centre, jo que cada dia m’he de llevar mitja hora abans per arribar a temps a l’escola!”.

Aquell dia tenia els seus pros i els seus contres. Per una banda, et lliuraves d’anar a Missa, ja que no era dia de precepte. Per l’altra, el dinar. Tot i ser festiu, tampoc era com el dels diumenges; no hi solia haver ni macarrons, ni pollastre rostit, ni tortell. Amb una mica de sort si t’havies fet molt pesada al demanar-ho, hi havia Ametlles de la Llum, una espècie de confit gran i rugós que quasi no et cabia a la boca i de dins del qual en sortia una ametlla! Els nens d’avui en dia quasi que se n’enriurien al pensar que per menjar això havíem d’esperar un any… i ara que si ous Kinder, que si KitKat a diari i a tota hora.

En fi, que tot ha canviat, ja sigui per bé o per mal. Ara si volem escoltar els Goigs de la Llum, ja no és per obligació, és perquè ens ve de gust.

Maria Assumpció Piquer, febrer 2014

VISITA A MANRESA

El cansament i el sotragueig de l’autocar havien fet que em quedés ben adormida. Amb els ulls encara una mica enterbolits, vaig reconèixer el paisatge; ja faltava poc per arribar a Manresa.
Qui m’ho havia de dir! Feia 30 anys que el viatge havia estat a l’inrevés, de Manresa a París. El que havia aconseguit l’amor!
Ara feia cosa d’una setmana, en una agència de viatges situada en un carreró estret del barri de Montparnasse, vaig veure una oferta que deia: Voulez-vous connaître La Manresa Ignacienne?

La noia solitària

Aquest és un altre dels relats que van sortir del Taller de Creació Literària que vam fer el passat diumenge 21 d’octubre a la Sala Cultural del Casino de Manresa, dins dels Actes de Tocats de Lletra. 

Li deien la noia solitària i així és com ella se sentia. Molt aviat havia quedat sense pares. En l’amor tampoc havia estat molt afortunada, de joveneta, havia festejat amb un noi que l’havia deixat per anar amb la seva millor amiga. De més gran, es va enamorar perdudament del que a ella li va semblar el gran amor de la seva vida. Durant un parell d’anys potser ho va ser, tant és així que van decidir tenir un fill, però quan ella estava embarassada ell va marxar amb una cubana a la qui doblava l’edat. A causa del disgust va sofrir un avortament, perdent aquell fill tan desitjat.
Quan va ser capaç de reaccionar, va jurar-se a sí mateixa que mai més tornaria a enamorar-se, va deixar-ho tot i se’n va anar a viure vora el mar. Quan estava enfadada hi tirava pedres, quan plorava s’hi submergia perquè les seves llàgrimes es fonguessin amb l’aigua.
Un dia jugant amb els còdols, que les onades dipositaven a la sorra, va trobar una pedra en forma de cor. Ella ho va rebre com un missatge: Si el mar havia pogut donar forma a aquell cor de pedra, també podria modelar el seu.

Maria Assumpció Piquer, 21 d’octubre de 2012

Ferro Roent

(Poema presentat a Instantànies de la Llum 2012)

Ferro roent,

el cor calent.

Forts cops de mall,

suor cara avall.

El ferrer se sent ferit

per l’amor que l’ha traït.

Ell anava al darrera

de la bonica fornera,

però el malvat moliner

se la va endur al paller.

Va quedar embarassada,

sola i abandonada.

Abans era la blanca fornera

i ara la negra carbonera.

El carboner l’havia acollit,

posant-li pa a taula i un llit.

Al final va aprendre a estimar

al qui un dia la va salvar.

Això passà a Manresa,

en mig de fam i pobresa.

D’aquesta història de passió

n’haurem de treure una lliçó,

prenent exemple de la fornera

perquè no se’ns emportin a l’era.

Maria Assumpció Piquer 2012

GITANOS

GITANOS

Pàries , nòmades,
indòmits, marginals,
desterrats, enganyosos
roderes polsoses.

Neixen nus
creixen descalços
viuen la llibertat.
moren feliços?

Sostres d’estrelles
terres de fang
fills de la lluna
esclaus del furt.

“Palmas i taconeo”
guitarres, panderetes,
barraques, cavalls,
rituals i tradició.

Aprenen al carrer
ballen les seves penes
canten les seves tragèdies.
adoren al Déu de les fogueres.

Maria Assumpció Piquer
Juny 2011

EL PORRÓ

EL PORRÓ

Continuava aferrat al seu porró, ningú no ho entenia. Últimament estava buit, com a molt hi tenia un cul d’aigua que alguna infermera, amb un bri de caritat, li havia omplert.

A tothom li estranyava aquella mania d’en Johann, millor dit d’en Joan, que és com sempre ell havia volgut que li diguessin i com es deia en realitat. Quan això passava, mai es cansava de repetir – els noms no es tradueixen, em dic Joan –.

Ja era ben estrany doncs que en Joan no volgués deixar mai aquell porró. Allà, la majoria, ni tan sols n’havien vist mai cap d’estri com aquell.

Com tot, això tenia una explicació que venia de lluny. Ell, per desgràcia, ja no tenia arguments per explicar-ho. Des que havia tingut aquell vessament cerebral i no podia parlar, s’havia tancat molt en ell mateix.

A principis de la dècada dels 60 a causa de la manca de feina que hi havia a tot Espanya, cosa que també incloïa Catalunya, hi havia gent que sofria molta misèria. El Joanet, que així el cridaven els del poble, havia sentit a dir que en aquell país llunyà que es deia Alemanya hi havia treball per a tothom.

Va ser l’únic del poble que es va atrevir a emprendre aquella aventura. Va ser el més agosarat, ja estava tip de passar-les magres.

Va agafar una maleta vella, que va trobar en un armari d’on havia estat l’habitació dels avis. Hi va posar la seva poca roba i entremig, perquè no es trenqués, el porró que sempre havia vist presidint la taula de casa seva i del que ja feia uns quants anys li deixaven que en fes un glop.

Aquella maleta no tancava massa bé i per por de que se li obrís, la va reforçar amb una bona lligada de cordill.

Alemanya no li va resultar massa hostil, però tampoc tan meravellosa com ell havia imaginat. Estava acostumat a l’aire lliure, a la terra, al sol i al cant dels ocells. Tot això li havia canviat per parets de ciment, llum de fluorescents i soroll de màquines.

Treballava moltes hores. Dinar ho feia a la feina, però el sopar que ningú li toqués. Comprava a una tenda que havia descobert al centre d’Hamburg, molt a prop de la ribera del riu Elba. Allà s’hi podien trobar productes alimentaris d’arreu del mon. Hi comprava tomàquets, oli d’oliva, pernil o llonganissa i un pa que s’assemblava força als llonguets que li posava la mare per esmorzar, quan anava a escola. El què li feia més Il•lusió de tot, però, era aquell vi del Penedès que, de seguida que arribava a casa, abocava dins el seu porró i que com sempre, també presidia la taula on ell menjava. Segurament, si els seus pares ho haguessin sabut, li haurien recriminat que comprés tot allò. No estava al seu abast.

Mai gastava res que no fos imprescindible, però això ho necessitava. Aquells sopars i sobretot aquell porró era l’únic vincle que tenia amb el seu país.

El porró també seria el seu company inseparable en aquella solitària habitació d’hospital, en els últims dies de la seva vida.

Maria Assumpció Piquer