EL DESERTOR

En Mike Logan no estava fi aquella nit de competició. Ja abans de ser substituït era conscient que el seu fitxatge no estava donant els resultats que s’esperaven. Quan va arribar a la banqueta volia excusar-se davant l’entrenador que, amb l’habitual Montecristo encès a la mà li va semblar que ni tan sols li dirigia la mirada. Els seus companys, gairebé tots del país, del club que l’havia acollit per tres temporades, tampoc li van fer millor paper, absorts en el partit que s’estava perdent per un gol a tres. Va restar assegut immòbil entre aquells jugadors més joves, i de seguida s’adonà de la cridòria de la seva pròpia afició, entonant consignes en contra seva, o això li semblava, i es va tapar les orelles. Volia desaparèixer. Després va tancar els ulls.

En Mike, que havia estat l’estrella del seu equip anterior, el Tottenham FC, creia que havia arribat al punt més baix del seu declivi com a jugador… i com a persona. Feia molt de temps que ja no sortia a la premsa del cor ni als programes de societat de la televisió, pensava que havia arribat al final, al seu final. Va recordar l’últim cop que s’havia sentit així. Era un marrec de cinc anys quan va ser testimoni d’una de les tràgiques escenes de violència del seu pare contra la seva mare; ella moriria poc després a l’hospital.

L’home va ingressar a presó i en Mike es va criar amb els seus avis materns, però va heretar d’aquell salvatge la passió pel futbol. De bon principi, es va prendre aquell esport com una cosa personal, com l’únic de bo que li quedava de la seva infantesa i l’únic llegat dels pares.

La seva darrera parella l’havia deixat, com totes les anteriors i pensava que ja havia fet tard per formar una família; de fet ja començava a descartar aquesta idea. Havia intentat ser allò que no era i ara li tocava pagar-ho. Va tornar a la realitat quan la multitud celebrava el segon gol de l’equip local. Els jugadors, que encara estaven fora de la final s’abraçaren amb entusiasme. El jugador londinenc va aprofitar per aixecar-se i excusar-se al massatgista explicant-li que anava a dutxar-se al vestidor. Va notar que el públic havia deixat de corejar el seu nom, però això no va alleugerir gaire el seu patiment.

Quan va entrar al túnel se sentia com un fantasma, i estava segur que mai més no es tornaria a calçar unes botes. Es va creuar amb algunes mirades fredes i en qualsevol cas, indiferents; ni tan sols una periodista va semblar reconèixer-lo. Quan va ser davant l’accés al vestidor es quedà aturat per uns instants. Després va entrar per agafar la bossa amb les seva pertinences. Va sortir al passadís i es desvià cap al corredor que conduïa a l’exterior, dirigint-se a l’aparcament.

Va connectar la ràdio del seu Audi i va saber que el seu equip havia empatat el partit, encara que feien falta dos gols més per classificar-se, era complicat. En Mike, en la seva desolació, es responsabilitzava d’una derrota, i de tantes coses… Sentia un gran buit a la seva vida, que no sabia com omplir, s’havia estat enganyant a si mateix.

Mentre conduïa per l’autopista va decidir no anar a casa i acostar-se fins a una zona apartada freqüentada per prostitutes. Va aturar el vehicle i apagà els llums. Una noia jove va treure el cap per la finestra de l’acompanyant, que el Mike havia abaixat. En encendre el llum interior es va adonar que era molt atractiva, amb un somriure que li semblava sincer. La noia, una morena de llarga cabellera, va entrar al cotxe: anava vestida de negre, amb una elegància poc habitual.

Després d’uns segons de companyia silenciosa, que el futbolista va agrair, ella va recitar el seu catàleg de serveis. Però el Mike li va dir que no solia freqüentar aquells llocs, i que només necessitava parlar una mica. La prostituta anava a obrir la porta, però ell li agafà el braç i li aclarí que la pagaria igual. Van sortir d’aquella carretera abans que s’acostessin més companyes d’ofici o la policia. L’acompanyant es va presentar com a Cristine i era brasilera. En Mike va preferir no desvetllar la seva identitat, i li anuncià que la convidava a sopar a un bon restaurant que coneixia, a la costa.

La Cristine va començar a interessar-se per la seva vida, però ell s’hi resistia; amb tot, li va fer entendre que li aniria bé explicar-li els seus problemes, doncs sabia que ell no era un home corrent. El Mike va fer el gest de tornar a obrir la ràdio, però la brasilera li agafà la mà i es miraren durant un instant.

Durant el sopar, el Mike ja li havia explicat el gruix de la seva trista existència, i quan arribaren a les postres va decidir que ja era hora de revelar-li qui era ell realment. La Cristine va somriure i li agafà de nou la mà; va confessar-li que sabia des del primer moment que ell era el Mike Logan, el migcampista anglès del principal equip de la ciutat. En aquell moment van veure un monitor de televisió on donaven el resultat del partit: 3-4; els seus companys no havien pogut passar la ronda. El Mike es va cobrir els ulls amb les mans, intentant dissimular la seva decepció, però la Cristine va descobrir-los-hi de nou.

Va preguntar-li si de veritat es considerava el ‘màxim’ responsable d’aquella derrota esportiva. Afegí que ell no en tenia la culpa, i tampoc tenia la culpa de tots els mals que havia viscut durant la seva vida; segur que en aquells moments els seus companys d’equip estarien molt preocupats per saber què se n’havia fet d’ell. Al Mike se li van posar els ulls plorosos.

En el camí de tornada, el Mike, que se sentia renovat, li va demanar que anés a viure amb ell, però la Cristine li va dir que no podia ser, perquè ella pertanyia a un altre món. Va assegurar al futbolista que encara li quedava camí per fer, i que podria tenir la família que necessitava. Quan van arribar a la zona de prostitutes es van fer un llarg petó dins del cotxe. El Mike va intentar per última vegada retenir-la i l’anava a pagar de forma generosa, però ella no va voler acceptar els seus diners. Molt poc després, un altre conductor es va fer càrrec de la Cristine. En Mike Logan sentia ràbia, però també se sentia alliberat del seu dolor…. Sí, li quedava camí per fer.

Lluís Massanés

Anuncis

Nova Llum (Lluís)

Aquella terra oprimida pels eclesiàstics, condemnada a la misèria material i espiritual i sotmesa al control de les seves vides, ha vist per fi una llum d’esperança: el temps llargament desitjat ja és aquí, el senyal provinent del cel ens arriba amb una força que ja mai ningú no podrà aturar.

L’aigua de la vida, el coneixement, ja està entrant a la nostra ciutat i tothom qui hi estigui disposat podràs saciar la seva set i alliberar-se per sempre més de l’esclavatge de la foscor dels segles.

No hi haurà més guerres, el poble ja té ara i aquí l’aigua que tant necessitava, l’aliment essencial de l’esperit, per sempre.

L’engany de la foscor i les mentides ancestrals han estat derrotats sense disparar ni una sola sageta; la terra maleïda ha vist una gran Llum!

Lluís Massanés: Febrer 2014

‘TEMPUS FUGIT’

Tot va començar aquella nit després de la reeixida conferència del professor al que alguns prenien per boig, i del qual havia llegit alguns llibres darrerament. Allí es va parlar de la nova física i del nou paradigma, ‘desterrant’ el model Newton-Cartesià després de tants segles ‘donant pals de cec’, segons dissertava aquell home gran. El seu aspecte cansat em recordava  l’Albert Einstein tal com l’havia vist en alguna imatge antiga. Però més enllà dels conceptes científics que va explicar, tots d’elevat interès i que trencaven amb els esquemes establerts, basant-se sobretot en algun filòsof remot i poc estudiat i en un deixeble de Sigmund Freud, em vaig quedar amb la nova manera que tenia d’explicar el temps, interpretació que de mica en mica va anar apoderant-se de la sala d’actes, com si es tractés d’una sorprenent i seductora atmosfera que ens aclaparava a tots. Aquell home ens va fer entendre amb una estranya facilitat que la realitat quotidiana no era tan inamovible com podíem creure, i que estava en les nostres mans canviar el curs de les coses. Quan la xerrada es va acabar semblava que tot just havia començat. Ningú no va gosar fer cap pregunta, no pas per desinterès sinó perquè necessitàvem assimilar les paraules d’aquell mestre, cadascú en la seva catarsi personal. L’home va desaparèixer de forma discreta amb l’excusa que l’esperaven en un altre lloc però potser calia atribuir-ho a la seva humilitat i no volia representar durant massa temps el paper de protagonista. Vam restar allí asseguts més estona del que era habitual. Vaig notar que cap dels assistents no es mirava el seu rellotge de polsera, com si ningú tingués tard, jo tampoc. Però quan el personal d’aquell auditori ens convidà a anar desallotjant el local, ens vam veure obligats a deixar-lo i a dispersar-nos. Ens miràvem els uns als altres amb enyorança i sense atrevir-nos a compartir l’experiència personal que acabàvem de viure i que havia deixat una profunda petjada en tots nosaltres. Quan arribava a casa em vaig adonar, sorprès, que el meu rellotge s’havia aturat. No hi hauria donat més importància sinó fos perquè experimentava la creixent sensació de que el pas del temps perdia força en la meva consciència. També notava que de sobte havia perdut la gana, i després de trencar el son per uns moments indefinits em vaig aixecar de seguida amb una idea fixa i obsessiva que vaig executar, i que consistia en aturat tots els rellotges de casa. Però amb tot, no ho considerava suficient. Vaig sortir al balcó atret per una lleu remor i podia contemplar com una multitud avançava, hipnotitzada en direcció al barri vell, quan ja era negra nit. Instintivament, vaig baixar i m’hi vaig afegir. Un d’ells em va dir que s’adreçaven a la catedral. Ningú no duia rellotge i n’havia reconegut alguns que havien assistit a la colpidora i estimulant conferència. Un cop a les portes del temple un membre d’aquella comitiva, que formava part del consell parroquial va obrir-lo amb la seva clau i tots vam poder accedir a l’interior fantasmagòric amb la única llum dels ciris dels altars. Ens proposàvem sabotejar el carrilló del campanar que en molt poques hores havia esdevingut l’obstacle més important per aconseguir el que ens proposàvem, que consistia en crear una nova realitat fora del temps, ni més ni menys que una dimensió on l’’eternitat’ seria possible, estava al nostre abast. Tants com érem vam anar pujant per la deteriorada escala de cargol, ignorant-ne els cartells de les obres de millora i que advertien del perill. Però res ens podia aturar i quan arribàrem a dalt de tot, a l’alçada de l’indicador del temps més emblemàtic de la ciutat empesos per la inacabable desfilada de sonàmbuls que atapeïen aquell espai reduït i malmès, molts dels que quedaven endarrerits començaren a patir ansietat i esclataren en cridòria i empentes per no poder ser testimonis directes de la destrucció d’aquell odiós engranatge, que ens obligava des de temps immemorials a acomplir amb les nostres rutines diàries, només pel seu caprici obstinat. Vaig sentir en aquell moment un profund terrabastall acompanyat de xiscles de pànic. Alguna cosa s’enfonsava i no havíem pogut aturar encara el complex mecanisme. Sentia com el terra de pedra cedia i em precipitava cap avall, mentre tocaven les campanades d’una hora tardana. Continuava el meu descens sense control, quan un fugaç sentiment em va provocar la sensació que el temps en que trigava a arribar al final era indefinit i que podia tractar-se tan sols d’un instant, o bé convertir-se en una eternitat al mateix temps que seguien sonant, ordenats i previsibles els tocs de les campanes. I llavors amb una greu sensació de vertigen vaig aixecar-me alertat pel despertador, que m’assenyalava amb un enrenou que m’era alhora desagradable i familiar el moment de llevar-me. Restava pensatiu però no recordava gairebé res d’aquell somni; només n’intuïa la seva intensitat. Durant el transcórrer d’aquella jornada em va venir al cap una suposada conferència local sobre física quàntica però mai n’he trobat cap referència enlloc. Durant algunes setmanes, vaig sentir-me com si en la meva vida hi faltes alguna cosa incerta; després, m’hi vaig anar acostumant.