El queixal

Sort que no he anat a la farmàcia i he pogut agafar aquest tren, encara que potser hauria…que em sembla que se’m comença a despertar o potser és el tren que es mou massa. Si no ho hauria d’haver fet. ¡Quin mal, recoi!. No si ja ho sé, ja ho sé que no és qüestió de fer-se arrencar un queixal. Però de totes maneres ho havia de fer. Torre Sta Caterina 011

Quan arribi a la primera farmàcia, sí, però millor que el Ramon no ho sàpiga, què ha de saber si tant li foto, si només la veu a ella, la desgraciada, i jo no sé què li troba si no té tetes ni cul o potser és per la bata blanca i el morbo que els dona. Ara, que si és per bata blanca, me la poso jo i Santes Pasqües.Com se’m desperta!Quin mal! I la mala cara que dec fer que la dona del davant em mira. Mira!, mira. Ja pots mirar que mira que tu, mona pintada… Seguir llegint !

Anuncis

Un nou miracle

Puigcardener, taverna dels Goliards. Una beguda calenta entre les mans, al costat dels carreus grisos de la Seu, per fer passar el fred; Hem passat la nit més freda de l’hivern però ara el sol esclata damunt del turó. A baix, el pont de vuit arcades mira com l’aigua del Cardener se’n va en direcció al sud. De les graelles de la taverna arriba olor de ceba i de botifarra escalivada. Se senten cançons. Al meu davant el poble canta i balla, gaudeix de la seva existència mentre pel costat passa el carro dels morts, Seguir llegint !

Sonata n1 14 de Beethoven

El pianista ha tocat la darrera nota. Sap que és la nit de la seva vida, que mai no ho ha fet igual, ho ha donat tot i una nova etapa comença. Un silenci corpori omple la sala abans que ell, déu de l’Olimp per una nit, s’aixequi i, amb un gest alliberador adreci la seva mirada humida a l’audiència emocionada. Llavors esclaten els aplaudiments al seu voltant. Tots han contingut la respiració amb l’Adagio sostenuto, han deixat anar l’aire amb l’Allegretto i s’han sentit sacsejats per les passions incontenibles del Presto agitato. Ara tota la catarsi es deixa anar damunt del pianista que gradualment recupera la categoria de simple mortal. Però ell només sent un brogit llunyà mentre els seus ulls clars recorren els seients de la cinquena fila. Ella ja no hi és. I tot s’ensorra. La gent continua aplaudint el seu gest desemparat que confonen amb esgotament. Alguns s’aixequen de les cadires. Ell torna a saludar i desapareix pel lateral de l’escenari. Haurà de tornar a sortir, ha de fer un bis. Se sent incapaç. Això que ell no sap… No sap que ella ha marxat quan tot just començava el tercer moviment perquè sentia una opressió insuportable al pit. Ell no sap que mentre es prepara per sortir de nou a l’escenari i rebre la pluja d’honors del públic ella espera a la sortida de l’auditori que arribi una ambulància perquè se li està trencant el cor de dolor. Mecànicament torna a seure a la banqueta, té la ment en blanc. Com la lluna plena que a fora il•lumina l’agonia d’una dona que espera inútilment una ajuda que arribarà massa tard. Totes les notes li han fugit del cap. Llavors, lentament, les seves mans cobren vida i tornen a acariciar les tecles blanques i negres del piano. I el públic escolta en silenci com el gran geni toca per darrera vegada música de Debussy. Fora, sota el clar de lluna, el cor de la dona batega per darrer cop.

Mª Carme Martín

Puntualitat

Esperava amb ànsia que aquell dia el tren no portés retard. Però l’espera va ser inútil. Els maquinistes s’havien declarat en vaga. Es va aixecar de la via i acceptà resignada la nova oportunitat que li donava la vida.

M Carme Martín

Aquest relat va guanyar un accèssit en el concurs de microrelats “Històries a cel ras” organitzat pel Museu d’Història de Catalunya.