La Llum de Montserrat

De tots els racons de Montserrat se n’expliquen llegendes esotèriques. Fa anys que em dedico a recollir-les i a comprovar la seva possible veracitat. A la comunitat em prenen una mica per boig i em diuen el monjo còsmic. El que no sospiten és que he contactat sovint amb éssers d’altres punts de l’univers que utilitzen la nostra muntanya per aterrar amb uns estranys aparells i fer les seves observacions, amagats de mirades curioses.

La meva cunyada Maria va pujar ahir al monestir per dir-me que el meu germà gran, el Gabriel, estava molt greu per unes febres que l’havien deixat sense forces. Em demanava herbes remeieres que el poguessin guarir. Mentre el monjo apotecari feia la barreja adequada de plantes, la Maria va aprofitar per posar-me al dia de la trista situació dels manresans: feia set anys que el bisbe els va excomunicar per un afer amb uns terrenys per on havia de passar l’aigua que acabés amb els anys de sequera que portaven la fam i la misèria a la ciutat. Estaven desesperats, ja no sabien on recórrer. Ella, amb la seva devoció humil, em demanava que pregués pels meus conciutadans a la Moreneta. Però jo tenia una idea millor: la vaig acomiadar donant-li esperances de que potser la Verge faria un miracle i tot s’arreglaria.

Al vespre, quan tothom era a les cel·les, vaig sortir cap al camí de la Roca Esberlada i, amb un xiulet, vaig cridar els homenets platejats. Ens vam entendre ràpidament. Em devien més d’un favor, i no van dubtar a proporcionar-me el miracle que els manresans necessitaven.

L’endemà, cap a les dotze del migdia, va sortir de la roca una gran esfera de foc amb una cua de llum molt brillant, en direcció a l’església del Carme. Un cop dins el temple es va dividir en tres globus lluminosos que es van col·locar damunt l’altar central i els dos laterals. Al mateix temps, uns emissors de vibracions molt potents van fer que sonessin les campanes de totes les esglésies. Hi va haver un gran rebombori per tota la ciutat. La gent va sortir al carrer cridant  “Miracle! Miracle!” i fent gatzara.

A casa seva, la Maria donava l’aigua d’herbes al Gabriel i li anava dient: “Ha estat la Moreneta, i tu et posaràs bo”.

Gats Bessons?

La senyora Gertrudis tenia dos gats, un de molt vell que no s’acabava de morir mai, i un de jove i grassó, el Miki, que li tenia el cor robat. Tipa de veure aquell gatot mig pelat arrossegant-se per casa, va demanar al fill del veí si el podia portar al veterinari perquè el sacrifiqués, ja que ella no tenia valor per fer-ho. Li va donar una bona propina i un cistell per transportar-lo, dient que el trobaria al jardí i que no volia veure com se l’enduia. El Toni, que era el nom del nano, va sortir a fora i va ficar al cistell el primer gat que va trobar, que va resultar ser el Miki, el preferit de la Gertrudis…

Quan el noi va arribar a la consulta, el gat va saltar del cistell molt eixerit i content, i el veterinari va demanar: “Estàs segur que t’han dit que l’he de sacrificar?” El Toni va respondre: “Faci el que vulgui, jo ja l’he portat”, i va marxar molt satisfet amb els calerons a la butxaca. El veterinari va pensar que no mataria pas un gat tan sa i ben cuidat, així que va trucar a la senyora Filomena, que feia poc havia perdut el seu, i li va oferir el que s’havia salvat de la mort. Ella se’l va endur cap a casa molt contenta, i li va posar de nom “Pussy”.

Mentrestant, a cala Gertrudis passaven coses estranyes: quan va obrir la porta de la cuina perquè entrés el seu Miki, va veure el cadàver de l’altre gat, vell i sarnós, que havia mort de mort natural aquella tarda. Ho va trobar molt estrany, ja que creia que el noi del veí l’havia dut al veterinari, però va pensar que potser no ho havia fet perquè ja l’havia trobat mort quan va sortir a buscar-lo. S’anava fent tard i el Miki no entrava… La Gertrudis es va posar a cridar: “Miki, Miki, Miiiiki!”, i res. La pobra dona va tancar la porta de la cuina dient: “Se’n deu haver anat a fer de les seves”…

L’endemà al matí va preguntar al nano: “No has pas vist el meu gat? És aquell tan bufó, negre amb les potetes blanques. Si el trobes, oi que me’l portaràs?” El Toni va fer el despistat… Al migdia el Miki es vaig presentar com si res, a buscar el seu plat de tonyina, però la cosa es va complicar perquè la senyora Filomena, a l’altra punta del carrer, anava cridant “Pussy, Pussy, Puuussssy!” I ella també va suplicar al noi: “Si veus el meu gatet negre, amb les potes blanques, oi que me’l portaràs?”

Així que el Toni es passava les hores portant el gat d’una casa a l’altra, per fer contentes les dues dones, fins que se’n va cansar, però l’espavilat del Miki va continuar la doble vida pel seu compte, més tip i llustrós que mai.

La Bíblia del Diable

La Meseret era una noia tímida, molt interessada en conèixer la història del seu país. Amb una beca de la Universitat d’Addis Abeba havia anat al desert durant uns mesos per col•laborar en una excavació arqueològica. Era la primera vegada que marxava lluny de la seva família i la seva ciutat. No sabia com se’n sortiria, vivint en una tenda, amb gent desconeguda, encara que fossin estudiosos com ella… Van començar excavant les restes d’una església subterrània, de l’època copta. La primera cosa que van descobrir van ser unes pintures murals, d’uns sants d’ulls desorbitats, que assenyalaven amb el dit un racó de la cripta. Delicadament, els arqueòlegs anaven traient cabassos de sorra per arribar al punt que semblava contenir algun misteri.

La multiprofessió

He fet menjar per trenta en una acampada a Gòsol, he netejat la cuina d’una masia de colònies al Ripollès, he fet d’infermera en un munt d’urgències, he patit fred en llargs entrenaments d’atletisme, he hagut d’assistir a avorrits concerts de músics improvisats, he vist innombrables obres de teatre sense suc ni bruc, he menjat menús de caserna durant anys…

MÀSCARES DE CARNAVAL

El joc és amagar-se d’un mateix. Trobar-se en un lloc secret amb un desconegut; tots dos buscant allò prohibit, que només avui és permès.

La vida grisa i avorrida desapareix darrere les màscares. El luxe oriental de les disfresses amaga el cos i la ment.

Tenim set de vida, una set salvatge i inesgotable. Ens abracem i ens besem a plena llum, però el nostre jo real és a les fosques. No el volem veure fins demà.

Ara estimem-nos, no diguem res:

“Visquem aquesta nit de foc, fins que a l’alba s’acabi el joc”.

 Montserrat Morera

Tres viatges a Montserrat

M’estimo més que condueixi la Maria. Així tinc més temps per pensar. Passem per Monistrol i recordo el gran incendi d’aquell estiu. Tot va quedar carbonitzat, el gris era l’únic color de la muntanya. Aquest any, per fi, les pluges de la primavera han canviat el paisatge. Ja no es veuen les roques pelades. Hi ha matolls i arbustos a totes les esquerdes, i les fulles dels arbres sembla que les hagin rentat. Aquesta verdor em recorda que, al final, tot pot tornar a la vida.

VIDA D’UN MANRESÀ

Em dic Joan, però tothom m’anomena Joanet. Vaig néixer a Manresa el 24 de juny de 1912, diada de Sant Joan; d’aquí em ve el nom. Els meus pares es deien Pere i Anna (Perico i Agneta, de cal Segarra…). Eren pagesos i vivien al carrer de les Barreres, a la casa familiar de l’Agneta, que era pubilla, la gran de quatre germanes. Abans que jo nasqués havien tingut 10 fills, però en aquell moment només sobrevivia el meu germà Manel, dos anys més gran; tots els altres havien mort en néixer, o molt petits, abans de fer els cinc anys. Durant molts anys, el Manelet i jo vam ser fills protegits per la mare i les àvies, pendents de qualsevol malaltia que se’ns pogués endur.

Records de guerra

Ens duien a l’escorxador.
Havíem de matar.
Matar per salvar la pàtria.
Nosaltres no volíem
salvar la pàtria;
nosaltres ens volíem salvar.

Hem arribat al Cap del Rec.

Em dic Guillem i sóc de Manresa. Fa deu anys que treballo a la sèquia. Abans que jo, ho havia fet el meu pare, fins que va morir. Han passat anys molt durs per a tots els manresans però avui, per fi, hem arribat al Cap del Rec!
Tot va començar el 1337. Portàvem set anys de sequera i els consellers ja no sabien què fer per evitar l’èxode de gent que fugia de la fam. Un dia es van reunir i van decidir obrir una sèquia que portés l’aigua del Llobregat des de Balsareny a Manresa.

El vi

La meva vida ha estat marcada pel vi. De petita el meu avi ens deia: “El pa fa carn i el vi fa sang”; per tant, tota la canalla de casa bevíem vi amb sifó durant els àpats i, per berenar, la iaia sovint ens donava una bona llesca de pa amb vi i sucre…
Quan era una adolescent bevíem sangria a les verbenes que organitzàvem al terrat de casa meva, o al pati d’alguna amiga. La joventut la vaig passar anant de tapes al barri vell, en llocs con La Bodega Andaluza, el Bar Sevilla o el Bar Vicente, on els xatos de vi acompanyaven unes delicioses patates braves o uns suculents plats de “callos”.
Quan em vaig casar amb aquell arquitecte de Barcelona, el vi de taula per a cada dia era un Rioja de la millor collita…