1345

El cel tot just s’endiumenjava. Una olor d’ametllers florits abans d’hora omplia l’aire. Finals de febrer i Montserrat, de lluny, s’havia alçat amb crestes de nata, augurant un dia especial.

La noia que rentava al riu embolicà les mans amb el davantal: l’aigua era gelada. Enfilà els ulls fins a les ribes del Cardener, sobre les arcades del Pont Vell i tornà a endinsar la roba al raig d’argent.

Un trontoll s’aixecà del camí empedrat, i la bugadera alçà de nou la vista: distingí el carro del jove traginer que avançava pel voral. Entonà una cançó alegre mentre ell s’acostava, i aplanà amb la mà el ribet vermell del vestit. El noi avançà i, ja a prop seu, digué:

-Ir has a ohir missa a la icclésia del Carme, hui?

L’església gòtica, en plena construcció, oficiava missa des de feia uns anys. En sentir la resposta, va guiar el matxo amunt pel carrer principal, somrient, creient també que el dia seria històric.

Anuncis

LA VELLA DELS GATS

La vella dels gats cercava nens perduts: el sac a l’espatlla, els ulls en una ratlla. S’aturava, recolzava la mà esquerra a la cintura, com una nansa a una carbassa, les cames obertes; els olorava de lluny, els trobava. Els comptava en veu baixa, movent els dits d’un en un. Sacsava el sargil d’on sortien crits dels menuts que no havien tornat d’hora a casa.
Després avançava carregada fins la cova. Llançava els petits al tancat, n’escollia un; el lligava i espellofava amb paciència, mentre els altres la miraven aterrits, l’ull al pany de la cel•la, esperant el dia en què també bullirien a l’olla.