Després de la llum

campanar Tossa

 

Ajagut en un racó fosc de la sagristia, vençut, en Galceran beu. Beu aiguardent a glopades llargues i desesperades i plora. Plora perquè ha vist amb els seus propis ulls, que ara s’arrencaria si pogués, el feix de llum miraculós que, provinent de Montserrat, il·lumina l’església del Carme. I s’arrencaria també les orelles si això li estalviés sentir com les campanes repiquen sense que ningú les toqui.

En Galceran, bisbe de Vic, xuma i sanglota, ploriqueja i s’amorra a l’ampolla com si amb l’alcohol es pogués beure també la culpa. Excomunicar en nom de Déu, però en benefici propi, tot un poble, no té perdó de Déu. I Déu li ha fet saber i ara plora i beu i s’eixarcolaria les orelles si pogués, per no haver de sentir aquestes veus que ara li canten:

Aquesta llum resplendent,

tan gentil, tan clara i pura,

la Trinitat ens figura

Misteri tan excel·lent.

 

Anuncis

L’Amant de les paraules

Davant del Cap del Rec, espera neguitós, L’Amant de les paraules. Espera amb deliri l’arribada des del començament de la sèquia, d’un raig descarat de mots sensuals.L’Amor, La Passió, La Luxúria, el Desig. El vellut enrogit de la lírica eròtica. L’exòtic aroma de les frases que es diuen els amants a cau d’orella. La dolçor del sabó amb que el nuvi targuí es perfuma per la nit de noces. La càlida humitat de la bauma molsosa d’una donzella. L’Alè suau d’un aire filtrat per mil flors de primavera.Tot això espera, per fer-los l’amor amb tintes de colors; per acotxar-los amb l’embolcall de papers de seda fina, del cuir repujat amb fils de plata, delirós, l’Amant de les paraules.

Ricard Closa

LA VEU DEL VIOLONCEL

Aquesta foto me l’ha cedit la Carmen Gual Barrios, “Tarada dels relats” i amiga virtual. Malauradament ni ella ni jo sabem el nom de l’autor/a. Des d’aquí el/la vull felicitar i agrair-li que me la deixi penjar.

A l’hora exacta i amb la precisió gestual acostumada Dimitri Iutxenco es lleva, mentre Sant Petersburg desperta immersa en l’atmosfera gèlida de finals d’hivern. Després d’esmorzar, com cada matí, amb el rigor propi d’un militar, agafa el violoncel, li treu una pols inexistent amb la baieta de llana, el guarda dins la funda i s’encamina cap al carrer calcant les passes del dia anterior, rajola per rajola. Creua el Neva pel pont de Trotski i entre el tercer i el quart fanal s’apuja el coll de l’abric per evitar que el vent li glaci el clatell. No gaire lluny, damunt les aigües platejades del riu, encara hi suren els darrers blocs de gel en una lenta deriva cap al Bàltic. Al travessar els jardins del Camp de Mart, davant la flama eterna que recorda els sacrificis de la revolució, s’atura en un quiosc i demana un exemplar del Smena. El quiosquer li’n dona un i afegeix uns copets amables a l’esquena del vell músic, intercanvien unes paraules i els bafs que surten de les seves boques es barregen. Més tard, al passar pel costat de l’Església de la Sang Vessada, Dimitri es treu el rellotge de butxaca, el contempla un instant per confirmar que és l’hora que sap que ha de ser i segueix en direcció a l’entrada de les Galeries de l’avinguda Nevski per on emboca al metro. Un cop a baix, descarrega el violoncel, s’asseu al segon banc del vestíbul principal sota la mirada hieràtica de dos atlants que fan de columnes de la gran nau i es disposa a tocar. Tanca els ulls i amb l’exactitud d’una equació matemàtica comença a fregar l’arc per damunt les cordes i les melangioses notes del Preludi de la suite nº1 de Bach comencen a omplir cada angle de l’atri versallesc que els excessos soviètics van fer tan exuberant.  Executa així, una darrera l’altra, com un rellotge, les mateixes peces de cada dia i avui no seria una excepció, si no fos perquè un fet inusual li trencarà la rutina i el trasbalsarà d’una manera extraordinària. Just a mitja interpretació de Sarabande,  desclou per un instant els ulls i se sorprèn de la presència a escassos centímetres d’una nena que el contempla amb la mirada atenta i que imita amb la veu el so del violoncel.  Amb admiració, veu com de la gola d’aquella criatura en surt una repetició exacta del so que ell mateix emet amb l’instrument, una tonada preciosa, celestial, modulada per uns llavis delicats que fluctuen amb dolçor per deixar escapar aquella música meravellosa.   Dimitri, sense adonar-se’n deixa de tocar i escolta amb devoció a la nena i nota  un pessigolleig que li ressegueix l’esquena, com si la música que emet la veu d’aquell infant el penetrés fins l’ànima adormida de fa anys i li recordés que va ser la passió el que el va dur a fer-se músic. Això passava molt abans de triomfar a l’Opera Bolshoi, de jove; abans de viatjar per mitja Europa ensenyant el seu virtuosisme apassionat; abans de conèixer a la seva esposa i de perdre-la en aquell malaurat accident, fet que li esquerdà la passió i la vida. De repent, el pessigolleig es converteix en un dolor opressiu al pit, lleu primer, però més intens després i amb una clara irradiació cap al braç. Poc a poc, així que la suite de Bach arriba al final, la vista se li entela i, amb el somriure de la nena com a darrera visió, Dimitri, tanca els ulls, esvaït.

Més tard, en una de les habitacions de l’hospital Medpalace,  a l’avinguda Txaikovskogo, Dimitri jeu desconcertat  mentre el doctor li explica:  Facis càrrec de la situació, amic meu, tot i que la simptomatologia és la d’un infart agut de miocardi i malgrat que, en efecte, les seves artèries coronàries estaven completament obturades, no puc fer valdre el seu cas i efectuar el càrrec a la mutualitat que té contractada. El fet que al desembussar-li les venes del cor, tan sols en sortissin notes musicals atapeïdes i endarrerides de fa molt de temps, me’n desautoritza del tot.

Ricard Closa.