És mitjan juliol, la calor apegalosa s’enganxa a les parets, sura per terra i les mosques brunzeixen sobre la fruita madura de la parada. En Marc és un noi inquiet i treballador, benplantat, atractiu i simpàtic. Té el cabell eriçat del color del blat madur i en una mirada fugissera destaca el blau dels ulls. És orfe, sense germans, viu amb els oncles, egoistes i malcarats, als afores de Barcelona i treballa al mercat. Està bojament enamorat de la Lola.
A la noia li falten cinc dies per la majoria d’edat, llavors fugiran plegats. Ella és bruna de pell, ulls negres, cabellera atzabeja i rinxolada. És gitana. Viu en una caravana amb dos germans més grans. Abans de morir, el seu pare l’havia emparaulada en matrimoni amb un home gran, gros i fastigós que li fa venir basques només de pensar-hi. Estima a en Marc, i se n’aniria amb ell a l’infern abans que casar-se amb aquell homenot. Fa més de dos anys que es veuen d’amagat, si els seus germans se n’assabentessin els matarien.
La família de la Lola havia estat nòmada fins que, morta la mare, el pare va emmalaltir, llavors van aparcar en aquell barri pudent i emmetzinat on les dones portaven navalles sota les faldilles i els homes regnaven carregats de cadenes d’or imposant la seva voluntat amb mà de ferro.
Ella vol fugir, ser lliure. Passejar tranquil·lament i lluir el seu amor com la resta de parelles. Ja en té prou de mirar de cua d’ull. Vol treure’s de sobre les urpes de la por.
Un andalús que descarregava fruita a la parada, li havia ofert feina a en Marc varies vegades. Té un hivernacle a El Egido i li faltaven mans. L’última vegada que es van veure, en Marc, li va dir que sí.
Cinc dies. El cor els batega com la campana d’una església.
No portaran cap maleta, només els documents i una motxilla cadascú. Ja tenen els bitllets de tren i quatre “quartos” que en Marc té estalviats. Quan els familiars els trobin a faltar ja seran lluny.
El tren els portarà a una nova vida, a un futur propi, al seu destí.
Però aquesta noia gitana no pot ser lliure, no pot estimar a un “paio”; pertany a la promesa que el seu pare va fer.
Ha arribat el dia desitjat. A l’andana, la Lola roman fins que el tren s’allunya, fins que té la mida d’un escarabat.
En Marc no ha comparegut i la Lola ja sap que no el veurà mai més. Literalment, l’ha engolit la terra. No pensa tornar a la caravana, va al lloc íntim on es trobaven. Asseguda i recolzada a la paret treu de dins la motxilla la navalla que els havia de protegir, fa brollar la seva sang i es deixa anar sobre l’herba vermella.
TOTLLETRES 