El dia de La Llum

Quins records, el dia de La Llum! Primer de tot: alegria al llevar-se, no havíem d’anar a escola, com si fos diumenge. Mentre tot just aconseguia obrir els ulls, una música ensordidora em despertava les orelles:

Aquella Llum resplendent,
tant gentil, tant clara i pura,
la Trinitat ens figura
Misteri tan excel·lent.

Na, na, na…. Li seguia una llarga cantarella i jo repetint: Aquella Llum resplendent… Així fins a set vegades.

Només sonava la música, aquella música monotonal. El tros de lletra era la mica que jo m’havia après.

Ah, però prou llarga que ja era en sí, quan s’acabava, tornava a començar i així tot el dia! No ho sé, de més gran, quan alguna vegada havia tornat a escoltar Els Goigs de la Llum, que així s’anomenava, se’m posava la pell de gallina. La música tan invasiva i penetrant que emetien els altaveus instal·lats a Can Jorba em recordava la música que sortia dels altaveus dels camps nazis, que havia vist en les pel·lícules. No és que ho vulgui dramatitzar, però era la mateixa manera d’imposar, havies d’escoltar-ho per obligació. Ara, de més gran, més aviat ho compararia amb la música dels peruans els dies de fira. Almenys no és tan trista, però potser sí que resulta una mica massa carregosa, si no, demaneu als que viuen o treballen al costat.

Per un dia li hauria canviat el pis a la meva millor amiga, que sempre em retreia: “Tu rai que vius al centre, jo que cada dia m’he de llevar mitja hora abans per arribar a temps a l’escola!”.

Aquell dia tenia els seus pros i els seus contres. Per una banda, et lliuraves d’anar a Missa, ja que no era dia de precepte. Per l’altra, el dinar. Tot i ser festiu, tampoc era com el dels diumenges; no hi solia haver ni macarrons, ni pollastre rostit, ni tortell. Amb una mica de sort si t’havies fet molt pesada al demanar-ho, hi havia Ametlles de la Llum, una espècie de confit gran i rugós que quasi no et cabia a la boca i de dins del qual en sortia una ametlla! Els nens d’avui en dia quasi que se n’enriurien al pensar que per menjar això havíem d’esperar un any… i ara que si ous Kinder, que si KitKat a diari i a tota hora.

En fi, que tot ha canviat, ja sigui per bé o per mal. Ara si volem escoltar els Goigs de la Llum, ja no és per obligació, és perquè ens ve de gust.

Maria Assumpció Piquer, febrer 2014

La multiprofessió

He fet menjar per trenta en una acampada a Gòsol, he netejat la cuina d’una masia de colònies al Ripollès, he fet d’infermera en un munt d’urgències, he patit fred en llargs entrenaments d’atletisme, he hagut d’assistir a avorrits concerts de músics improvisats, he vist innombrables obres de teatre sense suc ni bruc, he menjat menús de caserna durant anys…

VISITA A MANRESA

El cansament i el sotragueig de l’autocar havien fet que em quedés ben adormida. Amb els ulls encara una mica enterbolits, vaig reconèixer el paisatge; ja faltava poc per arribar a Manresa.
Qui m’ho havia de dir! Feia 30 anys que el viatge havia estat a l’inrevés, de Manresa a París. El que havia aconseguit l’amor!
Ara feia cosa d’una setmana, en una agència de viatges situada en un carreró estret del barri de Montparnasse, vaig veure una oferta que deia: Voulez-vous connaître La Manresa Ignacienne?

VIDA D’UN MANRESÀ

Em dic Joan, però tothom m’anomena Joanet. Vaig néixer a Manresa el 24 de juny de 1912, diada de Sant Joan; d’aquí em ve el nom. Els meus pares es deien Pere i Anna (Perico i Agneta, de cal Segarra…). Eren pagesos i vivien al carrer de les Barreres, a la casa familiar de l’Agneta, que era pubilla, la gran de quatre germanes. Abans que jo nasqués havien tingut 10 fills, però en aquell moment només sobrevivia el meu germà Manel, dos anys més gran; tots els altres havien mort en néixer, o molt petits, abans de fer els cinc anys. Durant molts anys, el Manelet i jo vam ser fills protegits per la mare i les àvies, pendents de qualsevol malaltia que se’ns pogués endur.

El vi

La meva vida ha estat marcada pel vi. De petita el meu avi ens deia: “El pa fa carn i el vi fa sang”; per tant, tota la canalla de casa bevíem vi amb sifó durant els àpats i, per berenar, la iaia sovint ens donava una bona llesca de pa amb vi i sucre…
Quan era una adolescent bevíem sangria a les verbenes que organitzàvem al terrat de casa meva, o al pati d’alguna amiga. La joventut la vaig passar anant de tapes al barri vell, en llocs con La Bodega Andaluza, el Bar Sevilla o el Bar Vicente, on els xatos de vi acompanyaven unes delicioses patates braves o uns suculents plats de “callos”.
Quan em vaig casar amb aquell arquitecte de Barcelona, el vi de taula per a cada dia era un Rioja de la millor collita…

Viatges

Quan tenia 20 anys una gitana del Sacromonte em va dir, entre altres coses, que “viaharia musho”… I tenia raó: Jo vaig començar a viatjar quan vaig aprendre a llegir.
El meu primer viatge el vaig fer als cinc anys amb Tirant lo Blanc, en un llibre resumit per a infants, que em va dur a la cort de França, a la cort anglesa, i a la de l’emperador de Constantinoble… Als set anys vaig anar amb la Heidi des de Frankfurt als Alps suïssos, a viure amb el seu avi, córrer pels prats verds i dormir en unes golfes. Quan en tenia nou vaig fer dos viatges a terres llunyanes: primer vaig anar en vaixell d’Amsterdam a Java, a visitar el tiet de la Rika, una nena holandesa molt amiga meva.

La Lola

– ¡Mama, mama!

– ¡Mama, sácame de aquí!

– Ay, mi niña, mi Encarni, mi alma ¿dónde estás?

Llevo tres semanas encerrada en esta chabola en medio del campo. Me han atado una cadena de perro al cuello y no puedo escapar. Grito y nadie me oye. Vienen una vez al día a traerme un poco de comida y agua. Me la dejan frente a mí y se van. Por suerte se van. Al principio se quedaban para atormentarme.

Te amb pastes

Em rodava el cap mirant la llarguíssima carta d’aquella “Tea House”, a Nottingham:

Scottish baps, Muffins, Devonshire splits, Hot Cross buns, Guard’s fruit cake, Cherry cake, Walnut cake, Madeira cake, Sponge cake, Chocolate cake, Victoria sponge cake, Queen cakes, Rough puff pastry, Eccles cakes, Maids of honour, Short crust pastry, Welsh cakes, Ballater scones, Scotch pancakes, Cheese scones, Rock cakes, Brown bread biscuits, Brandy snaps, Mulatto’s stomach, Ginger nuts, Cornish ginger fairings, Shortbread…

Era com si hagués tornat cent anys enrere.

El bolígraf Bic

Un bolígraf Bic és un objecte senzill, econòmic i amb diverses utilitats. Fa molts anys que existeix. Es pot dir que amb ell va començar l’ocàs de les plomes estilogràfiques; més cares, més complicades de carregar i que sovint deixaven els dits bruts de tinta o el paper tacat.

Les característiques físiques d’un Bic actual són les següents:

Un tap de plàstic de color (blau, negre, verd o vermell, normalment) que fa joc amb el petit tap que cobreix la base. El tap superior té un foradet a la punta, instaurat no fa gaires anys per evita l’asfíxia dels nens que se l’empassaven tràquea avall.