21 de Diciembre de 1938

Se apartaron las nubes, rugieron los motores
i soltaron las bombas i brotaron claveles.
A alegres mariposas les rompieron las alas
i cubrieron de luto sus hermosos colores.

I segaron la vida de unos niños jugando,
buscaban con sus juegos unos tiempos mejores.

Eran niños descalzos de futuro,
descalzos de ilusiones.

El agua del torrente, miseria y podredumbre,
se vistió en un instante, del luto de la muerte.
Sin apenas vivirlas, se las habían robado
porque estaban del lado contrario de la suerte.

¿A quien le importa
que cortaras de cuajo algunas vidas?
En la guerra, todo vale,
no hay medida.

Dos hermanos se miran frente a frente,
¿Es tu patria o la mía?

Cuesta tanto derrumbar el odio,
los separa una alambrada invisible
perdurable en el tiempo. No hay salida.

En Manresa, 33 personas perdieron la vida en un bombardeo del ejército nacional, siete eran niños.

Francisco Adàn i López……………………3 años.

Josep Guitart i Casas ………………………..3 años.

Enric Vilaró i Raurich…………………………8 años.

Josepa Serrallonga i Rubiralta………….15 años.

Maria Gibert i Rubinart…………………….12 años.

Marina Gibert i Rubinart………..………11 años.

Angel Samper i Santamaria……..……….8 años.

Derramándome en ti

Me derramo como  agua
en la vertiente de tus nalgas.

Serpenteo en tu fisura,
desemboco en el mar
de tus entrañas.

Sembrándote de besos,
sobre tus pechos dejo
la marca de mis labios,
dos ascuas de pasión. 

Corbes de dona

Caixa de sons,
guspira melodiosa
corbes de dona,
tot junt, un fi verí.

Fil d’or molt prim
desplaçant-se per l’aire
de l’univers,
mai en veurem la fi.

Sense títol

Al peu de l’arcada, al carreró,
– bastó en mà i posat greu –
el nostre home escolta, d’esquena,
el xiuxiueig gentil dels enamorats.
Discretament, endevina les delícies de l’amor,
de les mans…
Els besos petits, compassats i sucosos.
La tendresa dels que es saben, confiats.
La música lleu d’un horitzó que s’acorda.
I ell – nostre home – reviu, amb recança,
moments que s’assemblen a aquests, sota els arcs,
i sent el gran buit que el turmenta
i confina
a pensar en l’amada, que no tornarà.

 Baltasar Fonts Barrachina

Records de guerra

Ens duien a l’escorxador.
Havíem de matar.
Matar per salvar la pàtria.
Nosaltres no volíem
salvar la pàtria;
nosaltres ens volíem salvar.

Ferro Roent

(Poema presentat a Instantànies de la Llum 2012)

Ferro roent,

el cor calent.

Forts cops de mall,

suor cara avall.

El ferrer se sent ferit

per l’amor que l’ha traït.

Ell anava al darrera

de la bonica fornera,

però el malvat moliner

se la va endur al paller.

Va quedar embarassada,

sola i abandonada.

Abans era la blanca fornera

i ara la negra carbonera.

El carboner l’havia acollit,

posant-li pa a taula i un llit.

Al final va aprendre a estimar

al qui un dia la va salvar.

Això passà a Manresa,

en mig de fam i pobresa.

D’aquesta història de passió

n’haurem de treure una lliçó,

prenent exemple de la fornera

perquè no se’ns emportin a l’era.

Maria Assumpció Piquer 2012

La cargolada

La cargolada

On vas cargolet en dia de pluja,
no veus que et mullarás el caparró.
Au va, a la meva bossa puja
que et portaré a un lloc ben calentó.

Anirem directes cap a la meva cuina.
A mi m’agrada molt cuinar.
M’han explicat una recepta divina
que et voldria ensenyar.

Et presentaré als meus convidats
i tots plegats farem una festassa.
Si et fessin broma, com que et volen menjar,
no els facis cas, nomès estan de “guasa”.

Et faré un bany amb aigua calentona,
perfumadeta amb llorer i romaní.
I per passar més aviat l’estona,
li afegirem un rajulet de vi.

Mentres l’aigua, agafa temperatura,
en una olla apart, farem un sofregit.
Maçonarem el pa, d’una torrada
de butifarra, en posarem un pessic.

De farina, només una cullarada.
Amb un xoriç que sigui picantó.
I amb la picada de pinyons,
ja està lligada.

La sopa es per a tu, amig cargol

Francesc

MUSA

 

T’envio un nou poema

escrit

contra la meva voluntat,

 o millor dit

que parla  a la seva esquena.

Els seus creadors han estat

els esperits del somni.

Guarda’l !

Guarda’l en la carpeta repetida de la memòria,

 no veus com dia i nit respira?

 No el sents per dins?

L’escalfor que experimentes a la pell ,

(sí, sí la que ara experimentes)

són les ganes de posseir-te,

d’entrar, impúdicament, en el teu ventre,

 traspassar las escates de la teva  pell…

Em perdo quan et trobo,

foc insondable de plaer!

La paraula ja no és paraula,

calla i es torna vida…

 No em vull salvar

intentaré no salvar-me mai més!

Em sé tan gran en la meva poquesa!

Lluny de tu el temps és un riu que no es sap riu

Com  no he entès abans

que la llibertat es deixar que la teva ànima atrapi la meva!

Fa massa temps que navego per un riu que no es sap riu .

Quan podríem començar a crear-nos?

 

 

 

Endevinalla per a la Martina

Roques grises,

sorra blanca,

terra bruna,

troncs de pi.

Timó, sàlvia i romaní.

Aigua blava,

transparent.

Aigua verda,

cristal·lina.

Com tindràs els ulls,  Martina?

                                                                                                                    

Nada es para siempre

La pasión se adormece
entre sabanas blancas.

Las caricias descansan
de sus tiempos de gloria.
Las niñas de mis ojos
buscan de tu presencia
pues mantengo tus besos
presos en mi memoria.

Pero, nada es para siempre,

Aunque nos empeñemos
la pasión sin quererlo
va perdiendo alegría,

y si no despertamos
del letargo del tiempo
nos hayamos inmersos
en la monotonía,
que es sin duda culpable
de que muera el amor.